Entrevista

Mounya Farhouni: «Els meus fills no tenen ni un amic català, perquè a la classe no n’hi ha»

“Vaig arribar a Catalunya amb 9 anys i la meva vida està marcada per l’exclusió social que rebo cada dia. Tinc el record d’arribar a l’escola i ser-hi el bitxo raro, els nens m’excloïen dient-me ‘mora’, tant a la primària com a l’institut. Des de petita vaig intentar que m’acceptessin, fins que em vaig fer gran i vaig assumir que jo era com era. Sí que pensava que amb el temps la cosa canviaria cap a millor, però no: veig que ens han separat, tinc la sensació que haig de lluitar encara molt més per l’acceptació dels meus fills”, resumeix.

Farhouni porta els seus tres fills a l’Escola Joan Solans. “Per no dir que hi ha un 99% d’alumnat de famílies immigrants, diem que n’hi ha un 90%”, ironitza. “Però és que l’entorn de l’escola és estàndard del conjunt de Granollers! Moltes famílies del barri porten els fills a altres escoles que els queden molt més lluny que el Joan Solans. Volen excloure’ns i ja està. Se’n van proactivament de l’escola. Diuen que volen lluitar contra la segregació, però jo hi porto 11 anys i no he vist cap canvi”, s’exclama. “El meu fill i la meva filla no tenen ni un amic català, perquè a la seva classe no hi són. A la classe del meu fill de P4 només hi va una nena catalana. La societat està creant ghettos, marginant-nos, sense ni veure que això serà un problema en el futur. Si convius amb altres persones, t’hi fas amic. I si cadascú viu apartat, hi acaba havent un conflicte, perquè sempre tens aquella ràbia a dins de pensar que la societat t’està excloent”, il·lustra.

Conflicte i ràbia

L’exemple del trencament de la cohesió social que es viu a França apareix en l’horitzó. “Al 100%”, assevera convençuda. “Els meus cosins que viuen allí m’ho expliquen. És un risc molt gran, no sé com és que no obren els ulls. Això ens passarà factura: et diuen que ets català, però si et puc arraconar, t’arracono. No és el mateix que et diguis Mohamed que et diguis Albert. I tot això porta cap a conflictes i que hi hagin ràbies”, exposa.

Farhouni diferencia clarament la queixa en termes de cohesió social de l’àmbit pedagògic. “Apostem per l’escola, hi ha docent molt vàlids. Els nens hi van molt contents i aprenen, per bé que sembla que perquè en una escola hi hagi immigració, educativament ja no valgui”, es lamenta. Ara bé, socialment parlant, ho considera un problema: “A la societat li va molt bé excloure’ns. No li interessa barrejar-se amb nosaltres. S’opta per posar tota junta la immigració i marginar-la. Jo no vull que els meus fills visquin això”.

Infermera de professió, a l’Hospital de Granollers, va viure l’emergència de la covid19 en primera persona: “Em vaig infectar de les primeres de la meva planta, i vaig estar tres mesos sense veure els meus fills”. Malgrat això, lamenta, “em fa la sensació que sempre estic donant les gràcies per estar en aquest país. No se’ns diu a la cara, però és la sensació”.

“Superioritat intel·lectual”

Els centres escolars públics ordinaris imparteixen cinc hores lectives diàries. Com a mesura d’equitat educativa, 145 centres de màxima complexitat d’arreu de Catalunya, dels gairebé 230 existents, compten amb una hora lectiva addicional. Ara bé, el curs passat, a causa de la pandèmia, un 66% de les escoles qualificades de màxima complexitat va renunciar a aquesta sisena hora, en la majoria dels casos sense consultar-ho amb les famílies, com va posar de manifest la Coordinadora d’AMPA de Salt. “En aquestes escoles hi detectem una certa superioritat intel·lectual… Hi fan el que volen… Si els pares fossin catalans, no ho farien, no es canviaria l’horari d’un dia per l’altre”, s’exclama Farhouni. Com a prova, exposa les dades fetes públiques pel Síndic de Greuges al març, que va constatar que la retallada de la sisena hora a les escoles ordinàries que en tenien –rurals, sobretot– va ser només del 34,7%.

Segons el Síndic, “la sisena hora ha estat un element clau per garantir la igualtat d’oportunitats en l’educació, atès que serveix per millorar l’atenció de l’alumnat socialment desfavorit, que pateix una situació de desavantatge objectiva en les condicions d’educabilitat”. I és que la sisena hora suposa incrementar en prop d’un 15% l’horari d’atenció educativa que rep l’alumnat per part del professorat. “En moltes escoles, la retallada va ser una decisió d’organització interna dels mestres, pels seus propis motius. Pedagògicament parlant, als nostres nens i nenes no els va bé que els treguin un 15% d’atenció educativa”, s’exclama.

Farhouni i altres mares d’origen marroquí d’altres escoles van intentar protestar, “i en molts casos ens van dir que si no ens agradava la decisió, que canviéssim d’escola. Però justament la meva percepció és que no se’ns dóna cap facilitat per canviar. Per exemple, moltes famílies del Solans intenten canviar de centre i no poden, i hi ha casos de gent que ha de travessar tota la ciutat! En canvi, no entenc que la gent catalana que conec, o veïns, presenten sol·licituds i els seus fills van on volen, i a nosaltres no se’ns donen facilitats per canviar. El sistema no t’ajuda”.

Farhouni és conscient que diverses mares d’origen marroquí tenen dificultats lingüístiques per interactuar amb la institució educativa. Però aquest precisament no és el seu cas, ni el d’altres mares amb arrels al Marroc i escolaritzades ja a Catalunya. “Encara que t’expressis bé, t’intenten invisibilitzar. Se’ns aparta, i després es diu que no volem col·laborar. És el que hi ha: que no molestis gaire. Se’ns ve a dir que estiguem contents amb el que tenim, que ja tenim molt”, conclou.