Opinió

Raons, desesperacions i entusiasmes per tornar a fer escola un nou curs

Comença setembre. Com a bon jubilat (abans que arribin les demandes de xerrades, escrits, consells, suports…) faig la caminada matinal. Ara ja toca caminar entre blocs, pels camins de la ciudad sin ley que ha estat escenari de bona part de la meva vida professional i personal. Torno a respirar la vida real de l’aglomeració, el desordre, el caos vital dels milers de vides diverses i desiguals que van i venen cercant possibilitats d’existir. En una de les pauses de la ruta del colesterol descobreixo un pati i una gran rotllana de persones assegudes que debaten. Són poc més de les nou del mati del primer dia de setembre i les mestres (algun mestre) d’un CEIP, enmig del barri, ja planifiquen el curs, ja comencen a fer escola. Són un grup de professionals que pensen en els infants de les llars que els envolten, de tots aquells que els pares han aparcat creativament per anar-se a treballar.

Ja al despatx, preparo la conferència que hauré de fer la setmana vinent per inaugurar el curs, a Salt: “I si no tinguéssim escola? Raons, desesperacions i entusiasmes per tornar a fer escola un nou curs“. Més enllà dels discursos he de pensar en la companya, el company, que (com els que acabo de veure al pati) dintre de pocs dies tornarà a ser aquella oportunitat humanitzant, significativa, que cada infant trobarà quan torni a l’escola, mirant d’alliberar-se de tants dies de família. Aparcarà directrius, protocols i currículums i, en equip, concretarà com fer aprendre, com mantenir la curiositat i les ganes d’escola, com educar convivint un curs més.

De la vista cansada a la mirada acollidora

Penso en el conjunt de professionals que avui tornen a fer escola i en els seu dipòsit d’entusiasme, en la desesperació que sempre està pròxima, en la renovació dels seus arguments professionals, pedagògics, didàctics. Després de dos cursos estranys, immergits en noves complexitats que han deixat sortir l’eterna complexitat de l’educació. Uns anys en els quals, si alguna cosa ha quedat urgentment clara, ha estat la necessitat de saber més de la vida de cada alumne, per poder exercir el compromís de personalitzar l’educació. A setembre es repassen les dades, tractant de conèixer la nova-vella realitat que cada infant o adolescent portarà a la motxilla cada dia, quan entri a l’aula. I, a setembre també, es reconstrueixen renovades les mirades que ja eren vista cansada, les lectures educatives de la complexitat.

Sense oblidar la semàntica que els darreres dies de juny reclassificava oficialment les escoles “difícils”, reflexiono sobre com es combina el realisme amb la mirada educativament acollidora. Repasso dades (realitat) dels municipis en els quals hauré d’animar a fer escola i recupero els arguments (mirades acollidores) dels mestres que, malgrat tot, van fer bona escola el curs passat.

Escoles que no miren el DNI, que no obliden la pobresa

Algunes escoles tenen més de la meitat dels seus infants i adolescents catalans amb pares i mares sense DNI. Eduquen vides que no saben d’on són, que no saben d’on arribaran a ser. Però la mirada professional els fa descobrir que l’escola és un territori per a la pertinença.

Li diuen matricula viva. Són vides en mobilitat. Famílies que van i venen per sobreviure i van afegint precarietats a les vides infantils estructuralment fràgils. Però trobaran mestres que cada dia els aportaran alguna dosis de seguretat, una relació estable per sentir-se bé aprenent.

Venen temps de més pobresa. Són infàncies i adolescències que han de viure entre l’empobriment econòmic en societats definides pel mercat. A l’escola van descobrint com funciona la societat i, en sentint-se acollits i obtenint les seves dosis de felicitat escolar, no se senten culpables i no perden les seves ràbies contra la societat que els exclou.

Territoris que fan possible infàncies i adolescències

Sovint, són infàncies privades d’infància. L’empobriment i l’exclusió fa que no tinguin ni temps ni oportunitats per dedicar-se a ser infants i adolescents. A l’escola, la bona escola, tenen un territori per a la infància, un lloc per a ser infants. I les mirades acollidores tracten de recuperar la seva vida a d’altres territoris (ni que siguin els familiars) per ajudar-los a viure’ls com seus.

Enmig dels falsos discursos sobre el ‘botellón’, imagino la mirada acollidora que facilita felicitats entre aprenentatges i ensenya a gestionar les negrors d’un futur aparentment sense futur

Enmig dels discursos (eternament falsos) sobre el botellón, repasso les dades que ens recorden com molts dels barris són perifèria adolescent (en front dels centres envellits). Enmig de les contradiccions de l’educació secundària imagino la mirada acollidora que facilita felicitats entre aprenentatges i ensenya a gestionar les negrors d’un futur aparentment sense futur. Mirades que aporten raons per venir cada dia a l’institut.

Algú s’entesta a recordar que són alumnes d’altres cultures, diferents de la nostra. Els mestres tornen a descobrir que tenen alumnat immers en aglomerats culturals diversos, tots en crisi com el nostre. La mirada acollidora, a l’escola, va construint sentits (cultura) que els alumnes s’apropien. I, en bona part, l’escola fa que puguin alliberar-se de les cultures familiars i de les cultures dominants a la societat. La mirada escolar els ajuda a encaixar peces que van donant sentits per entendre el món, per significar les seves vides.

Com és el realisme que anima? Els i les professionals que aquests dies comencen a fer escola, mantenen el seu entusiasme professional perquè saben que les vides de molts infants no serien vides sense l’escola i sense la presència dels seus mestres.