Els pressupostos Generals de l’Estat, que van ser aprovats a finals de maig, van aixecar polèmica per part de diverses entitats i organitzacions per la defensa dels drets de la infància, com Save the Children, que va denunciar que, dels 1.560 milions compromesos en el pacte d’investidura per a les famílies, només se’n contemplen 346. Així, tot i el discurs polític que assegura que s’està sortint de la crisi, la pobresa infantil no para de créixer a Catalunya: segons dades de l’IDESCAT, el 2016, 348.600 vivien sota el llindar de la pobresa, dada que ha augmentat un 4% des de 2008.
Els que han estat anomenats els “pressupostos més socials de la història” corren el risc de “condemnar diverses generacions vivint en la pobresa i demostren que els infants queden fora de les prioritats polítiques”, segons va denunciar l’ONG. La cronificació de la pobresa infantil també ha estat seguida de prop pel Síndic de Greuges, que ha elaborat diversos informes analitzant les polítiques de protecció a la infància dels darrers anys, unes mesures que “cada cop tenen uns llindars més alts i que exclouen les famílies que no estan en pobresa severa”, afirma Maria Jesús Larios, adjunta del Síndic de Greuges pels drets dels Infants i Adolescents. Aquestes mesures vulneren, segons Larios, la convenció de drets dels infants, que estipula que tots han de tenir un accés equitatiu a una bona qualitat educativa.
Així, destaca el paper aglutinador de l’escola per la detecció i la prevenció de la pobresa, així com a facilitadora de l’acció de diversos serveis socials. A les portes de l’estiu, quan les escoles tanquen i l’educació en el lleure queda fora de l’abast de moltes famílies, Larios aborda els reptes per a tractar i erradicar la pobresa infantil.
Es parla de retrocés de la crisi i de pressupostos socials però als informes del Síndic veiem que la pobresa infantil continua creixent
Fa molts anys que plantegem la necessitat de plans de xoc davant les situacions derivades de la pèrdua d’ajuts i prestacions, fruits de les retallades en els anys més durs de la crisi. Des del 2012 constatem en els informes que els que més han vist créixer exponencialment la seva pobresa són els infants. I el que és pitjor: això no entra a l’agenda pública. Perquè, a diferència d’altres col·lectius també desprotegits però que tenen veu i són capaços de posar les seves lluites a l’agenda social, com han fet els pensionistes, els infants, malauradament no tenen ni veu ni vot, literalment. Per tant, el problema de la pobresa infantil no entra a l’agenda, però la realitat és molt tossuda i cada any veiem increments d’entre el 20 i el 25% del risc de pobresa, dades que creixen i s’estanquen. Per molt que ens diguin que estem sortint de la crisi.
Tenim grans dèficits d’inversió en polítiques socials en general i de protecció a la infància i atenció a la família específicament, tant des de l’Estat com des de Catalunya, en relació a la mitjana europea. Aquest és un problema estructural que ens impedeix avançar.
Com han evolucionat les prestacions des del començament de la crisi?
Hem vist que les prestacions econòmiques, tot i que són diverses, acostumen a no arribar a tots els infants en situació de pobresa, perquè tenen uns índex d’elegibilitat molt baixos i exclouen aquells que estan en situacions de risc de pobresa. És el mateix que passa amb les beques menjador, que deixen fora moltes famílies que en tenen necessitat, simplement perquè es miren només els ingressos i no les despeses. Si tenim una família amb un sou que supera els llindars de pobresa, però que ha d’afrontar un lloguer a una ciutat com Barcelona, segurament tindrà necessitat d’una beca menjador.
Això no treu que s’hagin fet esforços per a implementar les polítiques adreçades a la infància, però aquests esforços s’han dirigit només als més vulnerables. Deixem de banda tota una franja de persones que pateixen precarietat i pobresa, però que no entren als estàndards i això vulnera el dret que tenen tots els infants de rebre una educació de qualitat en condicions d’igualtat. Què passa amb el material escolar i les extraescolars? Es van suspendre les beques de material del Ministeri d’Educació i encara no les han tornar a reimplantar.
Ens trobem davant un problema estructural i de definició de la pobresa, que no vol dir només no tenir diners per pagar el lloguer o el menjar. Així, com s’ajuda a les famílies que estan per sobre dels llindars?
Evidentment que hi ha situacions de pobresa extrema, que són les més vulneradores, i que s’han d’abordar des de l’habitatge, els serveis sanitaris, les carències severes d’alimentació. Però pel que fa als dèficits de la pobresa relativa hem de partir del reconeixement dels drets: els infants, estiguin en la situació que estiguin, tenen uns drets que estan reconeguts i que han de ser garantits per les administracions.
S’estipula el dret a l’educació plena en condicions d’igualtat, per tant, no pot ser que un infant tingui menys oportunitats perquè no pugui accedir als llibres, no pugui anar de colònies o pagar la sisena hora. I en aquest sentit, cal recordar que també es reconeix el dret al lleure, que sovint es veu com un capritx o, com a molt, com un complement educatiu.
El camp de la salut també presenta dèficits: considerem que està cobert perquè comptem amb una prestació universal per als infants, però hi ha aspectes que no estan a la cartera de serveis. Des de medicaments que no estan subvencionats al 100%, fins a l’odontologia o les ulleres. Es considera que el fet que un nen no pugui llegir bé no és una necessitat bàsica i, en alguns casos, qui se’n fa càrrec són els Serveis Socials, tapant allò que les administracions públiques no garanteixen. Seguint aquest fil, tampoc no es pot deixar de banda la salut mental i emocional. I així, dret per dret.
Calen doncs més polítiques redistributives, com és el cas de les Tarifacions Socials a les escoles bressol?
L’educació infantil de primer cicle té un efecte directe en l’evolució educativa, l’adquisició de coneixements i el rendiment escolar en la vida futura. La no gratuïtat d’aquesta etapa fa que, per raons econòmiques, les famílies que més ús haurien de fer-ne no puguin pagar-la i acabin assistint-hi infants de famílies a les que, provablement, no els caldria tant perquè ja tenen en l’àmbit familiar unes condicions més estimulants i motivadores.
La Tarifació Social aplicada a ciutats com Barcelona és una opció redistributiva eficient, però s’hauria d’aconseguir el finançament municipal d’aquest servei educatiu per part del Departament d’Ensenyament, tenint en compte les desigualtats territorials.
L’escola bressol, així com les extraescolars o l’educació en el lleure, més enllà de ser un aliat pedagògic també tenen un paper en la conciliació familiar. Així, sovint ens trobem que les famílies que més necessitat tenen d’aquests serveis, sobretot a l’estiu, amb el tancament dels centres escolars, són les que més ho necessiten.
És un peix que es mossega la cua: sovint els serveis gratuïts estan destinats a les famílies que estan a l’atur. En aquest sentit hem demanat moltes vegades un llindar més baix per aconseguir les beques totals o una classificació per punts que doni més pes a les famílies que treballen però en condicions precàries per a afavorir a la conciliació laboral.
El lleure és un dret, per això demanem polítiques públiques d’acompanyament de tota mena, no només econòmiques, sinó de reconeixement de la importància del lleure com a eina per la millora de les capacitats cognitives, relacionals i per a l’increment del capital social i cultural dels infants. Sovint la percepció de la importància d’aquestes activitats varia segons el nivell socioeconòmic de les famílies, per això considerem també que és important que les escoles facin difusió dels serveis municipals com els centres cívics o els cassals que proveeixen activitats sense barreres econòmiques.
Però també s’hauria de regular la presència d’espais de lleure integradors, com els esplais o els agrupaments escoltes, perquè no estan presents en tots els barris; n’hi ha amb molta concentració i algunes zones perifèriques que necessitarien més plans territorials coordinats no tenen moviments de lleure. De vegades ens trobem amb impediments absurds per a que les famílies accedeixin a aquesta educació. És per això que és necessari eliminar la frontera entre les activitats de lleure educatiu i l’educació formal.
Quin és el paper de l’escola a l’hora de detectar i gestionar aquestes necessitats?
L’escola és un nexe molt integrador per a serveis als que moltes famílies no hi accedeixen amb facilitat. Els centres educatius haurien de ser un connectar les famílies amb la xarxa de lleure comunitària. Però això també és un peix que es mossega la cua perquè les escoles amb una distribució de l’alumnat equilibrada i una situació socioeconòmica estable tenen AMPAs fortes capaces d’organitzar activitats molt potents. Però les escoles on les AMPAs són pràcticament inexistents necessiten de l’administració com a dinamitzadora.
El paper de nexe de l’escola no és només important en temes de lleure; és molt clau també en els recursos d’atenció a la salut mental. Moltes vegades des del CESMIJ se’ns ha demanat tenir presència a les escoles perquè hi ha moltes famílies que tenen reticències a portar els infants a aquest tipus de serveis. No cal que l’atenció es faci als centres, però sí que els recursos hi tinguin accés per a poder fer-hi detecció i prevenció.
Les escoles són un observador privilegiat de la realitat dels infants i han de tenir una relació molt estreta amb Serveis Socials per a identificar situacions de risc. Però no hem d’oblidar que és un servei que no sempre té la capacitat ni els recursos per a atendre totes les casuístiques que ho necessiten. Com a derivat de la crisi, s’estan derivant les capacitats a atendre casos de necessitat extrema i no tenen recursos per a fer prevenció.
Hem de ser molt conscients que la manca d’inversió en la infància suposa vulnerar drets de manera intensa: les mancances en la infància suposen manca d’oportunitats durant tota la vida. En canvi, invertir en infància suposa garantir plenament els drets i també tindrà efectes positius a nivell econòmic, ja que tot el que es pugui garantir en la infància, suposa menys despesa pública en un futur. Però això no s’acostuma a contemplar perquè tenim polítiques molt a curt termini.
