Opinió

No saben llegir i no cal que sàpiguen

Dies enrere, era entrevistat a un dels diaris que encara tenen edició en paper, el responsable del sindicat “Professors de Secundària”. La justificació era haver obtingut el segon lloc en les eleccions sindicals del Departament d’Educació. Tot i saber que seria una font de patiment intel·lectual vaig llegir les dues llargues pàgines i em va brollar ràpidament la necessitat terapèutica d’expressar d’alguna manera el que sentia, si més no, escrivint alguna ratlla.

El titular ja invitava: “Venen a l’ESO sense saber llegir”. Òbviament, deixava clar que no era tasca seva que acabessin la secundària dominant la lectura, comprenent millor el món de la paraula i amb ganes de continuar llegint a la vida. Una tasca prosaica, per a mestres, que no pot devaluar l’excel·lència d’ensenyar (no pas educar) a la secundària.

L’argument, però que, d’entrada, més em va trasbalsar (venint d’un professor de filosofia molt titulat que, suposo, ensenya què és un sofisma) va ser que amb tot el rotllo de la pedagogia, la didàctica, les competències, etc., etc., a l’escola el que passava era el mateix que si als metges “els obliguessin per decret a practicar l’homeopatia”. Quedava molt bé per seduir el professorat cabrejat. Tanmateix, amb un mínim d’honestedat intel·lectual hauria d’haver afirmat que l’administració pública el que fa és evitar que un metge imposi a un pacient l’homeopatia. De la mateixa manera que ha d’impedir que un professor oblidi el mètode científic o dicti que l’alumnat no té més remei que aguantar les seves formes d’ensenyar.

No sé quin és el paper que aquest sindicat professional (groc dèiem abans) vol atorgar a l’administració educativa (que, escollida democràticament i de manera participativa, ha de decidir la política educativa) però sembla que no li atribueix la potestat d’impedir desastres educatius. Reiteradament, venia a dir que a l’escola s’ha de fer el que el professorat (tot el seguidor seu) considera adient que s’ha de fer.

Era curiós com defensava que s’havia d’aprendre el teorema de Pitàgores sí o sí, per la simple raó que havia estat descobert fa dos mil cinc-cents anys. Res de discutir procediments o pensar si té alguna lògica vital ni que sigui per descobrir com funciona la geolocalització. Era raonable la seva argumentació perquè a la pregunta següent deixava clar l’error d’haver abandonat el BUP i el COU d’abans. Clar que, per carregar-se el “papanatisme tecnològic” que s’imposa a l’escola, feia servir un autor que no es talla en afirmar que, estructuralment, el cervell és analògic i que fer-lo funcionar digitalment significa espatllar-ho. Només li faltava afegir: l’escola, la bona escola, només pot ser analògica. Suprimir el temps i l’espai o convertir la informació en bits és destruir l’ensenyament.

No seguiré reproduint les seves dissertacions per no fer patir a qui ara llegeix les meves ratlles. Podria catalogar tots els seus arguments i els que resumeix el web del seu sindicat dintre d’allò perfectament descrit i definit com la “moda reaccionària en l’educació”. Però, segueixo atrapat per un dilema de pensament: en què consisteix segons aquests professionals l’ofici d’ensenyar? (ni m’atreveixo a suggerir “educar ensenyant”).

Podem fer algun dels canvis urgents que necessita l’escola sense haver d’estar contínuament pactant amb el passat?

És estrany perquè neguen l’essència d’allò que diuen defensar: el sentit de la professió docent. El seu enemic és la pedagogia, la didàctica i per suposat la psicologia. La seva lògica ve a ser: “jo he estudiat estructures lingüístiques; els estudiants les han de saber; jo les explico igual que les vaig aprendre; examino i tinc el poder d’aprovar; si suspenen és culpa seva i no té res a veure amb com he ensenyat”. Crec, sense ànim d’ofendre, que la professió docent no és ensenyar sinó saber ensenyar. No es basa en allò que s’ensenya sinó en la capacitat professional per connectar el saber amb el món concret i puntual de cada alumne.

Clar que si acceptessin aquesta argumentació no podrien repetir a les pròximes entrevistes que els rics tenen dret a un alt nivell de coneixement i que no és bo per als pobres “abaixar nivells”. Haurien de reconèixer que una part del seu alumnat primer ha estat danyat per la vida i, tot seguit, ferit per l’escola (la seva escola) i que la seva professió no els hi dona cap dret per oblidar que la seva institució espatlla cada curs un terç de cada generació i ells i elles són part del problema.

Tot podria quedar en un debat pedagògic per a les xarxes, però, el sindicat “Professors de Secundària” va obtenir més de sis mil vots (probablement més d’un de cada tres professionals). Puc entendre que la desesperació escolar, el malestar docent incrementat per una administració ineficient que no creu en l’educació, per les crisis pandèmiques i pels desconcerts educatius d’una societat acceleradament canviant, mestissa i injusta, generin ràbia i contestació. Però, podem fer algun dels canvis urgents que necessita l’escola sense haver d’estar contínuament pactant amb el passat?

Sort que els mateixos dies de l’entrevista que ha provocat aquest escrit en llegia un altre sobre un institut meravellós: l’IES Trinitat Nova. Joan Artigal, ànima de la llarga experiència de transformació deia: “No es tracta d’una escola oberta al barri, sinó d’un equipament educatiu comunitari en el qual hi ha una escola”. Estic convençut que la resta de professionals que no van votar ni votaran aquest sindicat construeixen cada dia una altra escola o, si no volen tenir problemes semàntics, un altre institut que connecta vides amb el saber.