Opinió

No totes les polítiques educatives són iguals, encara que ho semblin

Gairebé un mes per a les eleccions estatals i, ens tornem a trobar amb el dilema de qui votar. I hem vist, com es diria, les orelles al llop. Si ho mirem des de l’òptica de l’educació és important tenir en compte que els vots porten a les polítiques educatives i aquestes no són asèptiques ni iguals segons qui les proposi. Només és necessari mirar els programes electorals o alguns discursos, encara que molt del que es diu o s’escriu no es compleixi.

Les evidències i, les realitats viscudes al llarg del temps, ens mostren que quan les polítiques educatives són conservadores, neoconservadores o neoliberals tenen tendència a augmentar el control sobre l’educació i, com a conseqüència insten a la centralització educativa, la desconfiança en la tasca docent, menys participació en la tasca educativa i, per descomptat, introduint concepcions liberals en una pràctica més autoritària, vertical, de tornada al bàsic, ja que s’han perdut, per culpa d’algun contrari, no sé quantes coses importants per a la infància, la joventut, els ciutadans i la pàtria.

I no deixo de reconèixer ni negar, per descomptat, que això és democràcia i, té la seva lògica de canvi de qui arriba, encara que seria desitjable una certa permanència (canviarà un nou govern la nova llei i tornarem a discutir i imposar una altra?). Aquesta lògica del canvi que porta a imposar criteris ideològics més que educatius es basa al fet que l’ensenyament és una pràctica social, d’influència ideològica, diguin el que diguin els antipedagogs o els ingenus.

Quan les polítiques educatives són conservadores, neoconservadores o neoliberals tenen tendència a augmentar el control sobre l’educació

I la mirada al passat o a altres països, ens diu que la intervenció educativa conservadora té tendència a augmentar el control, a donar al professorat instruccions, circulars, normes, diligències, prescripcions…, menyspreant o no tenint en compte, la seva identitat professional, la seva autonomia, el seu coneixement i la seva capacitat per a prendre decisions. Per a les polítiques educatives conservadores, l’escola compleix una important doble funció política ja que assegura, mitjançant la seva socialització política mitjançant les seves normes, la lleialtat bàsica cap al règim o govern establert i garanteix el reclutament dels seus partidaris, encara que sigui mitjançant elements de corrupció i prevaricació (no cal anar molt lluny per a haver-lo viscut). També tenen un gran rebuig al canvi i, alguns populistes conservadors, es fan un lloc per a l’aplicació de la moral religiosa, els valors tradicionals i familiars sense intromissió de l’Estat emparant-se en una determinada concepció de la llibertat personal, com hem anat comprovant en alguna autonomia.

I sembla que perdem la memòria històrica o que tenim una ceguesa del coneixement educatiu passat, quan governava la política conservadora (i ara es comprova en alguna comunitat i des de fa poc serà en més comunitats autònomes), les retallades que es van patir i, encara es pateixen, en el camp educatiu: horaris, ràtios, reducció de docents, de despesa pública en educació, del poder adquisitiu del professorat, retallada de drets laborals i el gran  menysprear cap al veritablement públic (no el que consideren un servei públic però emmascarat amb polítiques privatitzadores).

És cert que les últimes polítiques que hem tingut tampoc han desenvolupat un veritable canvi educatiu de tot el que es prometia. I això ho empitjora. Ha faltat clarificació i debat, entre altres coses. I algunes propostes no s’han dut a terme. Però hem de defensar i dir-ho que una política progressista parteix del supòsit d’una visió més oberta de l’educació, un currículum més contextualitzat i menys intervencionista, en una realitat educativa basada en la incertesa i el canvi constant, de major confiança en els docents, en el seu desenvolupament més autònom i en una escola pública i laica on la participació és fonamental i amb una defensa de la igualtat, llibertat, dignitat humana, democràcia i justícia, buscant un progrés i benestar social majoritari. Intentant donar categoria social i professional al desenvolupament docent com un component important en l’educació més democràtica i autònoma de les persones. I, per descomptat, la seva millora laboral (que encara està pendent). S’ha de veure i defensar al professorat com a subjecte actiu, professional o treballador de l’ensenyament i la cultura i per a això és necessari una identitat i apoderament individual i col·lectiu. No un sotmetiment.

Una política progressista parteix del supòsit d’una visió més oberta de l’educació, un currículum més contextualitzat i menys intervencionista

En fi, quan predominen polítiques públiques conservadores hi ha la tendència a augmentar la burocràcia (que ja és excessiva), imposant models més intervencionistes, tecnocràtics i formalitzats, dificultant l’autonomia i la democràcia real i obstaculitzant els processos de treball col·laboratiu a les escoles i territoris.

Si venen polítiques neoconservadores, venent un discurs de modernització conservadora, veurem com molts s’acostaran al poder, sigui mediàtic o polític de l’ensenyament (conselleries o ministeri d’educació) que ells fa temps defensen, secundant amb els seus missatges en les xarxes socials o els seus discursos emmascarats de “progressisme conservador”. Ens podem anar oblidant d’un model més regulatiu i reflexiu (amb aspectes com la recerca-acció, reflexió, col·laboració, contextualització de problemes pràctics, heterodòxia, models variats, nous desafiaments com l’ecologia, inclusió, gènere, migracions, interculturalitat, sostenibilitat, globalització…), i també el vessant personal i institucional del professorat, ja que la veuen com a professió subsidiària, donant més importància al desenvolupament tècnic i d’obediència.

Ja sabem que les alternatives a les polítiques educatives conservadores poden passar per proposar amb rigor una nova visió de l’educació contra els teòrics i pràctics de tornar al bàsic, que “s’ha d’ensenyar així”, que la democràcia s’ha interpretat malament a les escoles i és culpable (de les males dades d’informes externs) per l’excés de tolerància del professorat, que s’han perdut els valors tradicionals, que hi ha massa permissivitat educativa, que això porta al fet que s’ha de separar a l’alumnat per diversos motius ja sigui gènere, origen, riquesa, religió, discapacitat o fracàs ja que tots junts, perjudiquen els millors (que segons ells, són els seus), etc. Sempre en benefici de la pàtria (amagant el seu benefici), dissimulant el seu elitisme academicista i que els porta a considerar unes certes coses millors que unes altres que influeixen en l’educació: per exemple, la Universitat com a cim del coneixement acadèmic (adeu als centres del professorat ja que treballen professors no universitaris), no tenir en compte el coneixement pràctic i l’experiència del professorat, la desconfiança en el professorat acusant-lo d’adoctrinament equivocat en l’ensenyament i, amb un discurs teòric, ranci i buit, enrevessat com a parangó de l’intel·lectual i de la tradició cultural occidental com a superior i única, menyspreant altres identitats i aportacions culturals.

No sé si venceran, però com va dir Miguel de Unamuno no ens han de convèncer. És necessari una oposició frontal i intel·lectual a qualsevol manifestació explícita o oculta d’aquesta volta cap al passat més fosc i basat en una racionalitat tècnica en les polítiques educatives (xec escolar, subvencions a concerts, mèrit per pagament, excel·lència, plans estratègics, qualitat, premis docents com a estímul al professorat…). Hem de denunciar aquesta manera de pensar uniforme que porta a analitzar el progrés d’una manera lineal i no permetent integrar altres identitats i realitats socials, altres manifestacions culturals de la vida quotidiana, i altres veus secularment marginades. Veient l’exclusió social de grans capes de la població com una cosa determinada, usual, quotidià i culpabilitzat.

Potser necessitem un discurs més rellevant i, amb més ressò, per a anar aconseguint, mitjançant la reivindicació constant, una veritable lluita col·lectiva, de col·legialitat entre col·legues, més participació en les decisions educatives de tots els que intervenen en l’educació de la infància i l’adolescència, sigui l’esdevenir que sigui en les polítiques educatives futures. I això dependrà del nostre vot i de més enllà.