Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Soc mestra. Fa molts anys que treballo a l’escola pública i, al llarg de la meva trajectòria professional, he passat per diferents centres, equips i projectes educatius. Escric des de la meva experiència personal, sabent que no totes les realitats són iguals, però amb la necessitat de posar paraules a una vivència que s’ha repetit massa sovint al llarg dels anys.
Durant la meva vida laboral he participat en projectes aparentment molt ben pensats: documents impecables, discursos inclusius, bones intencions, terminologia moderna i objectius compartits. Projectes que, sobre el paper, prometen acompanyament, treball en equip i suport real. Però massa sovint, quan arriba el moment clau, el suport no hi és. O hi és de manera puntual o simbòlica. I el pes real del dia a dia acaba recaient, un cop més, en la mateixa persona.
Quan això passa, es fa evident la manca de professionalització del sistema: caldria claredat de rols, suports estables i equips que comparteixin realment la responsabilitat. Quan aquests elements no hi són, la responsabilitat sobrevé sempre en les mateixes persones, i això desgasta emocionalment i físicament.
Es confon la vocació amb la disponibilitat il·limitada, i la professionalitat queda diluïda
He viscut aquesta situació en diferents moments i contextos, i sempre amb el mateix rerefons: la idea que la vocació ho pot suplir tot. Que si estimes la teva feina, aguantaràs. Que si ets forta, resolutiva i compromesa, ja te’n sortiràs. I així, sense dir-ho obertament, es confon la vocació amb la disponibilitat il·limitada, i la professionalitat queda diluïda.
Aquí és on el sistema esdevé pervers. La vocació, que hauria de ser un valor, és una excusa. Es demana implicació emocional allà on caldria estructura, empatia allà on caldria organització i resistència on caldria corresponsabilitat. La paraula vocació es buida de sentit i acaba substituint allò que hauria de garantir el sistema: condicions, recursos i suport real.
Algú està assumint més del que li pertoca, posant-li el cos, l’energia i l’equilibri emocional perquè el sistema no es noti que grinyola
A més, moltes vegades, dins les dinàmiques escolars, es prioritza que tot funcioni per aparences: que els infants estiguin contents, que les famílies no tinguin problemes i que el dia a dia sembli normal. Però el fet que no hi hagi soroll no vol dir que tot funcioni bé. Sovint vol dir que algú està assumint més del que li pertoca, posant-li el cos, l’energia i l’equilibri emocional perquè el sistema no es noti que grinyola. Quan un projecte només funciona a l’excés d’implicació d’algunes professionals, el problema no és individual, és estructural.
No escric això des de la queixa ni des del desencís gratuït. Escric des de la lucidesa que dona l’experiència. Posar paraules al no que no funciona també és una forma de cuidar els infants, ja que cuidar els infants passa, inevitablement, per cuidar les persones que els acompanyen cada dia. Una escola que es vol inclusiva no pot descansar sobre l’esgotament silenciós d’algunes persones.
Jo no vull ser heroïna. No vull sostenir amb el meu cos allò que hauria de sostenir un sistema pensat, cuidat i corresponsable. Vull fer bé la meva feina, amb rigor, amb mirada inclusiva i amb humanitat, però sense haver de trencar-me per dins perquè tot sembli que va bé.
