Opinió

Pacte nacional per la llengua i educació

Gairebé ningú posa en dubte la necessitat d’impulsar l’aprenentatge i l’ús del català, vist que totes les dades en confirmen una minorització creixent en els territoris que li són propis (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent).

El Pacte Nacional per la Llengua afecta únicament el Principat i, tot i la seva urgència i oportunitat, ha nascut coix, perquè alguns dels partits polítics catalanistes no l’han volgut signar i tampoc ho han fet algunes organitzacions socials i econòmiques amb un pes i influència considerables. Aquest no és el lloc per analitzar els encerts i les mancances del Pacte, sinó que ens fixarem únicament en el diagnòstic i les mesures que proposa en l’àmbit de l’educació no universitària.

Pel que fa a les escoles i instituts, es constata que hi ha un nombre significatiu de centres on l’ús del català és molt deficitari tant per part de l’alumnat com del professorat, sobretot en els llocs on la presència ambiental del català és més escassa. Aquesta és una realitat sabuda des de fa molt temps, que contravé tant la legislació com la normativa vigent, i que, a més, fa impossible que, en acabar l’escolaritat obligatòria, tot l’alumnat tingui un domini real suficient, oral i escrit, de les dues llengües oficials a Catalunya. És admissible que l’administració educativa no utilitzi tots els seus ressorts per fer complir la llei i per garantir que el sistema educatiu s’ajusti al que promet? La inspecció educativa té una responsabilitat innegable en aquest afer, com també la tenen les direccions dels centres i els mateixos consells escolars respectius… Segons el diagnòstic del Pacte, aquesta situació és especialment greu a Educació infantil i a Formació Professional, tant la bàsica com en els cicles formatius de grau mitjà i superior. D’una banda, hi ha algunes escoles bressol i parvularis que, amb una idea benintencionada però errònia de posar-se al servei dels infants, fan un ús escàs i pobre del català. De l’altra, pel tipus d’alumnat majoritari de Formació Professional i per les característiques pràctiques de la major part dels mòduls formatius, el català sovint hi té una presència residual.

Un dels factors més rellevants per revertir la situació del català al sistema educatiu, segons el document, és el personal que treballa als centres educatius, que són els qui, en primer terme, han de fer efectiu que el català sigui la llengua habitual de comunicació i d’aprenentatge. Començant pels docents que, per exercir la professió, han d’acreditar una competència adequada en la llengua del país. Aquest requeriment, però, s’hauria de veure reflectit en l’accés als graus de Magisteri i al màster de Professorat, en l’obtenció de la titulació corresponent i en les oposicions o interinitats posteriors, cosa que avui no passa. Encara més: s’hauria de preveure la fórmula per garantir que els que es graduen en universitats de fora de Catalunya o els que s’hi traslladen des d’altres indrets de l’Estat acreditessin aquesta competència. En tot cas, hi ha un problema anterior a tot plegat, que és l’escassetat de persones que es volen dedicar a la docència, especialment en determinades especialitats de secundària, i aquest fet apunta segurament a les condicions salarials i de treball de la professió, que caldria revisar. En els centres educatius, però, hi treballa d’altre personal: començant pels administratius i conserges, continuant pels monitors de menjador i del transport escolar, pels responsables de les activitats complementàries i extraescolars, i acabant pel personal de suport educatiu. Tots ells tenen l’obligació compartir els objectius i les prioritats del projecte educatiu del centre i de la normativa general, també pel que respecta a l’ús de la llengua. A hores d’ara, aquesta qüestió no sembla formar part de les premisses de contractació i seguiment d’aquest personal, i això també caldria revisar-ho.

Hi ha els infants i joves acabats d’arribar, sols o amb les seves famílies, molts d’ells amb el curs escolar ja iniciat, el que anomenem matrícula viva

Un altre dels factors que assenyala el Pacte és l’alumnat d’origen estranger. Certament que aquesta és una realitat que posa en crisi les costures del sistema i, per aquest motiu, cal abordar-lo amb rigor i decisió. D’una banda, hi ha els infants i joves acabats d’arribar, sols o amb les seves famílies, molts d’ells amb el curs escolar ja iniciat, el que anomenem matrícula viva. Per a aquests semblen adients estratègies com les anomenades aules d’acollida que, recordem-ho, més que espais específics per a ells, són recursos personals, didàctics i econòmics, sobretot personals, per acollir-los adequadament i intensificar el coneixement de la llengua vehicular del centre a nivell comunicatiu. Vistes les dades d’aquests darrers cursos, és evident que cal incrementar substancialment aquests dispositius. Però, d’altra banda, sabem també que hi ha un nombre significatiu d’infants (a educació infantil estem parlant aproximadament del 40% de l’alumnat) que s’han socialitzat en famílies on almenys un dels progenitors ha nascut a l’estranger i, doncs, el coneixement de la llengua i de la cultura del país en arribar a l’escola hem de suposar que és escàs. Caldrà, per tant, un esforç suplementari perquè aquests alumnes assoleixin les competències bàsiques i se sentin membres de ple dret del país on resideixen i que ja és el seu. Aquest esforç passa un cop més pels recursos, és a dir, per una disminució significativa de les ràtios dels grups-classe i per un augment del personal docent i de suport educatiu. Finalment, hi ha un problema estructural que ho condiciona tot, que és l’existència de la triple xarxa escolar (centres públics, privats i privats concertats) que, en termes generals, tenen un alumnat amb diferències significatives (els infants i joves de famílies pobres o d’origen estranger són molt més presents a la xarxa pública) i la pervivència, malgrat els avenços d’aquests darrers anys, de centres segregats i estigmatitzats, on es fa molt difícil tant la socialització com la instrucció, és a dir, tant la inserció normalitzada al país com l’assoliment d’uns resultats escolars suficients. Aquesta realitat caldria abordar-la de manera urgent i decidida.

Si parlem de la població adulta, el que tothom sap és que hi ha un nombre important de ciutadans que no saben el català, bé perquè no van tenir ocasió d’aprendre’l, bé perquè no se senten prou segurs i competents, bé perquè han emigrat a Catalunya i són parlants d’altres llengües. Igualment, hi ha moltes persones que, per motius professionals, necessiten acreditar els seus coneixements de català. I està clar que l’oferta actual no cobreix ni de bon tros les necessitats i la demanda de formació en llengua catalana. El govern ha optat per encomanar aquesta tasca de manera gairebé exclusiva al Consorci per a la Normalització Lingüística, mentre les Escoles Oficials d’Idiomes s’adrecen a un públic molt específic, s’ha mantingut a les Escoles d’Adults en una posició residual i s’ha comptat amb múltiples associacions i entitats, i amb algunes empreses, per arribar a determinats racons i col·lectius del país.

El Pacte amb prou feines fa referència a les Escoles d’Adults, que sempre han estat les germanes pobres del sistema educatiu de Catalunya

El Pacte proposa incrementar substancialment el finançament, el personal i l’oferta del Consorci; plantejar noves modalitats de formació a més dels cursos presencials: cursos intensius, cursos en línia, formació en el propi lloc de treball; flexibilitzar l’oferta formativa, tant pel que fa als horaris, per fer-los compatibles amb la feina dels treballadors, com pel que fa als espais, per fer-los fàcilment accessibles, com pel que fa als indrets, de manera que arribi a les poblacions més petites o als barris més allunyats.

Però el Pacte amb prou feines fa referència a les Escoles d’Adults, que sempre han estat les germanes pobres del sistema educatiu de Catalunya. En aquestes escoles hi ha els professionals que tenen la mà trencada a treballar amb les persones adultes, especialment amb els joves que han sortit malparats dels instituts (perquè han abandonat prematurament el sistema, perquè no han obtingut el graduat, perquè s’han posat a treballar i han quedat a l’atur o s’han decidit tard a fer un cicle formatiu de Formació Professional…) i amb treballadors d’origen estranger, joves i no tan joves. En aquest sentit, són els que compten amb més recursos i materials adaptats (sovint d’elaboració pròpia), els qui fan servir metodologies més apropiades, aquelles que tenen en compte el bagatge d’experiència i de coneixement de les persones adultes, i les que donen a la formació una perspectiva comunitària, que va més enllà de l’estricta instrucció; els que, des de sempre, han fet una oferta més flexible i adaptada a les necessitats del seu alumnat. Per què, en aquest cas, no s’opta, com es fa amb el Consorci, per incrementar substancialment el finançament, el personal i l’oferta d’aquests centres? Per què no se n’augmenta el nombre? Per què no hi ha manera de programar una formació especialitzada per al professorat que treballa amb persones adultes? El Pacte, en aquest sentit, torna a ser una altra ocasió fallida.

Queda finalment el recurs de les entitats i associacions sense ànim de lucre, singularment les que treballen en l’àmbit de les migracions i la interculturalitat, i les que tenen per objectiu impulsar i reforçar la llengua i la cultura catalanes. Tot i que moltes d’elles es recolzen en el voluntariat, cal un finançament suficient per garantir l’eficàcia, la continuïtat, la qualitat i la supervisió de la seva feina, i això malauradament sempre penja d’un fil o es resol amb retard.

Tot i això, el Pacte nacional per a la Llengua compta amb un finançament notable i hem de suposar que, per part del govern, amb la voluntat decidida de fer passos avant. El diagnòstic és eloqüent; les mesures previstes no són totes les que caldrien i algunes pequen d’ambigüitat. Però és hora d’arremangar-se i d’anar per feina.