Opinió

Pel català… festa!

Tota època té el seu Wert. A la dècada dels anys deu del segle XX, l’assot del català era el senador Antonio Royo Vilanova, que va col·laborar en algunes de les campanyes més sonades en favor de la llengua amb les seves incendiàries declaracions que animaven a fer pinya. Per exemple, no es va estar de denunciar «la práctica abusiva de la Diputación de Barcelona de redactar en catalán los expedientes administrativos de caràcter judicial», o millor encara, aquella frase que incidia en el principal motiu pel qual parlem català: «El día que los catalanes se convenzan de que no nos molesta su idioma, cesará el mayor motivo de su uso». Si és que, bàsicament, parlem català per fotre…

Però la resposta a la inventiva de Royo i d’altres no va ser només el lament ni la protesta, ni tampoc el reguitzell de raons històriques, culturals i de tota mena que es podien adduir per a la defensa del català en l’ús públic. A iniciativa del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (el CADCI), el dia 1 de gener de 1916 es va celebrar la primera edició del Dia de la Llengua Catalana, amb l’objectiu de fomentar la llengua en uns moments en què arrencava la normativa fabriana i la Mancomunitat ja emprava el català com a llengua vehicular. I hi havia un autèntic entusiasme per la llengua. Deia aquell dia el periodista i escriptor Josep Morató i Grau a La Veu de Catalunya: «La llengua catalana és; la llengua catalana fou; la llengua catalana serà, pesi a qui pesi, i vulguin o no vulguin els seus enemics». Així doncs, a banda de la legítima protesta vindicativa, la societat civil es va posar en marxa per convertir la defensa de la llengua catalana en una autèntica festa.

Tenim la mà trencada a fer diades. Només cal veure l’esclat dels darrers anys de l’Onze de Setembre, però també tenim Sant Jordi, una festassa instituïda no gaires anys després de l’experiència del Dia de la Llengua Catalana, el 1923. Al marge dels laments perpetus sobre la ignomínia del lapao, o sobre la nova batalla per la llengua al País Valencià −on ara l’Estatut pot legalitzar la ignorància−, ens convé més que mai deixar de banda el victimisme sorrut i entendre que és a partir de la festa que hem de defensar la llengua, que l’hem de projectar arreu, però d’una forma lúdica, participativa, lluminosa, feliç, cívica i coral. I poques iniciatives poden ser més efectives, en aquest sentit, que la restauració del Dia de la Llengua Catalana.

Disposem doncs d’un antecedent propi, quan es feia l’1 de gener, i també d’iniciatives que recentment han buscat instaurar una celebració semblant però en coincidència amb la Diada de Sant Jordi. Tot i això, cap de les dues dates propiciarà una celebració singularitzada, i la festa quedarà eclipsada per pràctiques força més arrelades en el calendari. Pel castellà, a iniciativa de l’Instituto Cervantes, l’any 2009 es va començar a celebrar el Día E, el seu propi dia de la llengua en el qual abunden els actes culturals, les lectures públiques d’El Quixot i un concurs per triar per votació popular la paraula més bonica de la llengua espanyola. En cap cas, però, se’ls va acudir de programar aquest dia coincidint per exemple amb el 12 d’octubre, i ho celebren en l’últim dissabte abans del solstici d’estiu, i per tant en algun dels dies més llargs de l’any, cosa que permet allargar les celebracions amb actes al carrer.

En això han estat llestos, i els hem de copiar. Cal restaurar el Dia de la Llengua Catalana, però dissociat de les dues grans diades del país, per convertir-lo en una jornada festiva de foment de la llengua i qui sap si amb el temps tindríem una tercera diada per celebrar. Caldria triar una data de primavera o estiu, per exemple de maig a juliol, que pogués generar adhesions arreu del domini lingüístic, perquè almenys un dia, ni que sigui festivament, la unitat de la llengua sigui un fet. I començar a pensar en un programa d’actes ben variat: lectura pública d’obres literàries (no només el Tirant, que en tenim més!), concursos de dictats, taules rodones, exposicions, portes obertes a arxius i biblioteques, jocs en català a l’aire lliure, descomptes en productes en català i un llarg etcètera que acabaria fet patxoca. I tenint en compte el grau de consens que sempre ha generat la defensa de la llengua catalana, no seria gaire sorprenent que el nombre d’adhesions i participants acabés essent d’upa.

Ah, sí, la Constitució ens disgrega, la LOMCE ens subordina, el lapao ens ridiculitza i la justícia ens limita. Doncs muntem una festa que serveixi per demostrar, aquí, allà i arreu del món, que no som una llengua petita. Si ens hi posem, el Día E farà riure.