Opinió

Pensar en veu pròpia en un món que crida massa

És dimarts i són les 7 del matí. De moment, ja sé el clima de cinc països, les notícies polítiques més rellevants d’Europa, la darrera ruptura de Gerard Piqué, he après a com introduir la funda nòrdica sense haver de fer cap esforç físic (aparentment), i a cuinar dues receptes sanes sense haver d’invertir més de 20 minuts. Ara bé, no recordo com em vaig sentir ahir. Deixo el mòbil, entro a la dutxa i començo a intentar classificar tota la informació rebuda en aquests pocs minuts. Vaja, ja noto que estic cansat, massa per un dimarts qualsevol. De camí a la feina, i sempre escoltant la ràdio, començo a rumiar sobre el canvi paradigmàtic que hem viscut amb la informació i la seva gestió. En quin moment hem canviat l’accés pel coneixement? I l’opinió per la veritat? Quan el silenci ha suposat una falta de producció o hem permès que no tingui cabuda en el nostre dia a dia? Ens fa por escoltar-nos? Tan poc acostumades estem a conversar amb nosaltres mateixes?

Abans, el problema era el silenci, el control i la repressió. Ara, en canvi, és el soroll qui no ens permet crear una opinió pròpia. Hem passat de la repressió d’idees i ideologies, a l’enterrament d’opinions sota un tsunami de clics buits de sentit. Són les dues situacions igual de preocupants? Per una banda, tenim la repressió moral i ideològica, basada en la persecució d’aquelles persones que no pensen com l’òrgan de poder. Però, per altra banda, ens trobem immerses en una voràgine d’informació superficial i volàtil, que com a armes cabdals tenen a la immediatesa i el clickbait. Però, com l’educació pot combatre aquest fenomen i per què hauríem de fer-ho?

Per afrontar aquest repte social, cal abans que revisem quin és l’estat actual de la sobreinformació i com ens afecta. Actualment, tal com informa Data Never Sleeps Report, una iniciativa que cerca il·lustrar el ritme accelerat de l’activitat digital anualment, a cada minut que passa es generen més dades de les que una persona pot processar al llarg de la seva vida. Perquè ens fem una idea de la magnitud, una persona rep al llarg del seu dia unes 10-15 notícies aproximadament, i només en profunditzem en una mitjana d’entre una o dues d’aquestes.  

Tal com deia la filòsofa Hannah Arendt: “Pensar no és el mateix que saber, i no tot el que sap pensa”. Això vol dir que tenir accés a la informació no vol dir comprendre-la i fer un bon ús d’aquesta. Sobretot, quan no s’aprofundeix. Però com podem capgirar aquesta situació? Quin rol hem de tenir les educadores en aquest procés? I nosaltres, estem al marge de l’erosió ideològica permanent de la sobreinformació? Com sempre, moltes preguntes i poques respostes. Si més no, tota idea profunda, és l’eco de preguntes ben formulades.

Ens trobem immerses en una voràgine d’informació superficial i volàtil, que com a armes cabdals tenen a la immediatesa i el clickbait. Però, com l’educació pot combatre aquest fenomen i per què hauríem de fer-ho?

Amb tot, ara imaginem un mecanisme que davant de qualsevol pregunta podem obtenir una resposta immediata. I que a més, aquest mecanisme fa un reconeixement de les dades, que prèviament s’han introduït, i construeix una resposta combinada a l’instant. I ara, imaginem que aquestes respostes les considerem certes, sense excepció. Us sona? Si passés això, seria un escenari realment complicat de gestionar. Els efectes a llarg termini serien devastadors. O no. Suposo que depèn de la nostra capacitat crítica i la veracitat que li donem a aquest mecanisme. Ara bé, i l’art de pensar, rumiar, compartir, reconstruir, escoltar, divagar, debatre, experimentar, equivocar-se, etcètera, serien engranatges cognitius que ja no necessitaríem? Quan m’hi paro a pensar, em provoca vertigen imaginar una realitat on no som capaces de conviure amb la incertesa. Tal com comentava Voltaire, “la incertesa és una posició incòmoda, però la certesa és una posició absurda”.

Reiteradament, soc incapaç de no retornar al pensament crític com a l’element vertebrador per a oferir qualsevol resposta socioeducativa a aquest fenomen. Amb aquesta reflexió no vull crear un rebuig a la IA, sinó que penso que cal redefinir les estructures pedagògiques que articulen el procés d’ensenyament – aprenentatge. Cal que redefinim l’educació tenint en compte el context que l’envolta. Per tant, tot i que ens veiem immerses en un constant flux d’informació, dades, afirmacions precipitades o imatges fraudulentes, nosaltres com a educadores tenim el deure d’oferir una resposta aterrada a aquesta realitat. Perquè sí, és responsabilitat nostra, entre altres, d’ensenyar a les joves a ser persones crítiques, lliures pensadores, rigoroses i conscients d’aquest fenomen. I per a fer-ho, cal que oferim eines i espais on naveguem junt amb la immediatesa, la surfegem i convisquem amb ella.

Però… com articulem espais de reflexió, debat o criticisme sense caure en la repetició i l’avorriment argumental? El filòsof i referent pedagògic José Carlos Ruiz, esmenta que les educadores necessitem desarticular el pensament crític en tres estadis de consciència: L’esbalaïment, la curiositat i el qüestionament. I que, a través de l’adquisició d’aquests tres estats de consciència progressius, podrem articular un aprenentatge conscient i reflexiu. Competència la qual pot ser de gran utilitat per a ajudar a conviure amb el constant flux de notícies i idees en què ens trobem submergides.

Cal redefinir la nostra proposta pedagògica, ja que aquesta s’està veient complementada per múltiples canals d’aprenentatge, que ja no només es troben emmarcats en el context educatiu formal. És per això que les institucions educatives ja no són els únics canals d’aprenentatge de les joves. Hi ha altres canals d’adquisició de coneixements, els quals fan ús de mètodes més atractius per a adquirir aprenentatges. I l’única manera que tenim de conviure amb aquesta realitat, siguin de la qualitat que siguin, és universalitzant els entorns d’aprenentatge i personificant la nostra actuació a les necessitats dels educands.

Les educadores necessitem gaudir d’espais d’innovació i creació pertinents, on la cooperació i la recerca siguin pilars essencials

Ara bé, aquesta canterella generalista i oblidada constantment en la transversalitat, ja ens la coneixem. Així que necessitem un major nivell de concreció. Per a fer-ho, les educadores necessitem gaudir d’espais d’innovació i creació pertinents, on la cooperació i la recerca siguin pilars essencials. I a més, on l’errada no sigui viscuda com una delirant derrota col·lectiva, sinó que sigui reconeguda com una etapa natural i necessària en el camí de l’aprenentatge professional. Només d’aquesta manera podrem adquirir les competències professionals adequades per adaptar l’actuació educativa a cada una de les persones que atenem i assegurar un alt nivell de contextualització, i conseqüentment, de transferibilitat de quelcom après.

Des de la meva humil perspectiva, considero que és important que en un món on tenim tant de soroll i crit ideològic, trobem la manera de captar l’atenció de les persones que atenem i les acompanyem en la construcció d’una identitat i opinió pròpia. Per això, primerament cal despertar certa inquietud a les joves i fomentar espais on anhelin trobar, en cada vivència quotidiana, una resposta a allò que encara no saben formular. I alhora, fomentar l’exercici del qüestionament constant de tot allò que em defineix i penso. I sobretot, l’objectiu no és que les noves generacions raonin com nosaltres voldríem, sinó que disposin de les eines necessàries per aprendre a sacsejar el seu propi sistema de creences i redefinir, tantes vegades com calgui, la seva identitat moral i ètica.

Només des d’aquest exercici sincer de revisió interna podem aspirar a construir una societat realment crítica, equitativa i conscient. I estic convençut que, quan una persona fa d’aquest qüestionament una pràctica habitual, creix i evoluciona amb una mirada més comunitària i global —valors que, per desgràcia, cada cop semblen més excepcionals. I sí, molt probablement no podrem aturar el soroll, però sí podem ensenyar a escoltar-hi dins; i en aquest gest, resident i cada cop més radical, hi habita el veritable sentit de l’educació.