Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Què saben els nostres joves dels règims totalitaris de bona part del segle XX? De Mussolini, de Hitler, de Franco…? M’he trobat moltes vegades presentant als estudiants universitaris un de tants discursos d’algun d’aquests dictadors… I te l’analitzen o glossen de forma asèptica! No hi entren! Què passa? Que no s’han capbussat mai en el que va ser l’horror nazi o la llarga i cruel dictadura militar franquista?
En tot això m’hi fa pensar la lectura recent del llibre dens i documentat d’Alejandro Andreassi Cieri, metge i historiador fill de Buenos Aires, establert a Catalunya, sobre la biopolítica nazi a l’entorn dels fonaments històrics, ideològics i pseudocientífics del nacionalsocialisme hitlerià[1]. L’estudi ens recorda que l’horror nazi tenia al darrera un argumentari pseudo-científic potent i una estructura racional aparentment molt sòlida. Una munió espessa d’acadèmics i professionals va avalar les tesis racistes, excloents i criminals que es van posar en circulació sobretot després de 1933.
Andreassi mostra com de profundes eren aquestes arrels del totalitarisme que va dur a la Shoah, al genocidi de jueus i gitanos. En sis atapeïts capítols desgrana les aparents bases o fonaments biològics i naturals de les polítiques racials i eugenèsiques que va aplicar el III Reich. No haguessin pogut materialitzar-se, aqueixes mesures, sense la col·laboració, sovint entusiasta, de molts acadèmics.
El que em sembla molt greu i preocupant és que molts dels símptomes descrits com a desencadenants de la barbàrie nazi són encara aquí, i que Europa es comporta en molts aspectes amb una inhumanitat pròpia de les dictadures de la primera meitat del segle XX.
Lògicament, en el breu espai d’una ressenya de diari digital poc podré analitzar. M’ha impactat molt, d’entrada, i no perquè no ho sabés –de vegades oblidem la importància de les veritats més conegudes–, que molts elements bàsics (discurs, idees, actituds) de la ideologia excloent nazi apareixen molt abans de la seva cristal·lització en forma de règim als anys trenta del segle XX. Com diu l’autor a la contraportada: “Els indicis d’aquest projecte ja es detecten als moments inicials de la constitució de l’Alemanya moderna, quan va començar un diàleg entre les ciències naturals i els àmbits polítics, producte de les expectatives i temors populars, estimulats pel seu procés accelerat de modernització i unificació nacional”.
El llibre exposa i documenta de quina forma es va començar a desenvolupar a Alemanya una nova cultura política que pivotava a l’entorn d’un fortíssim determinisme biològic i que donava ales a l’anomenat darwinisme social, ideologia que posava en solfa els conceptes biològics del darwinisme –la teoria de l’evolució– per a acabar justificant, en nom del progrés social, la supremacia de grups superiors o més ben preparats per sobre dels inferiors.
Andreassi repassa de forma prolixa l’evolució alemanya, des de la constitució de l’estat-nació unificat, el Kaiser Reich de 1871, a la Dictadura nazi, passant per la república de Weimar. Ressegueix l’impacte de les ciències naturals en la construcció del paradigma biologista i en la forma de plantejar la qüestió nacional alemanya. Documenta de quina forma la teoria de la desigualtat entre els ciutadans esdevingué en el pensament conservador dominant “motor de modernitat” i adquirí carta de naturalesa, mentre que es difonia l’espècie que els ideals igualitaris, llibertaris i socialistes “s’oposaven a les lleis de la naturalesa”. Corol·lari de tot plegat va ser la licitud de l’esterilització i aniquilació de les “vides sense valor”, la desinfecció de les capes de població “asocial” i , en definitiva, l’holocaust.
És molt necessari que tots siguem conscients que molts gèrmens malignes de la modernitat nazi són encara presents. La vida quotidiana pot banalitzar fins a cert punt el mal –ho veiem a bastament en la meravellosa novel·la/film de Günther Grass El tambó de llauna–, però la terrible realitat de l’esclavatge, el menyspreu absolut dels drets humans i la política d’aniquilació de la primera potència europea del segle XX sura ara i adés: o no heu vist encara la pel·lícula hongaresa El fill de Saül, de László Nemes?
Manuel Vázquez Montalban ens alertava sàviament del fet que, sota la batuta de l’Alemanya reunificada, a l’Europa neoliberal els designis dominadors de Hitler s’estaven aconseguint de forma pacífica. Una Europa on un sistema no triat pels ciutadans –la dictadura capitalista dels mercats i del finançament especulatiu i criminal i del negoci de les armes– s’imposa als governs nacionals democràtics, que són titelles del nou poder econòmic i dels beneficis privats. Una Europa on la ciutadania viu embruixada i contenta per efecte dels mitjans de comunicació de masses, i on, com deia la periodista Rosa Maria Arta, “la ciutadania ni veu, ni sent, ni escolta: té por. De qui l’adverteix dels perills. No de qui els provoca i els gesta”[1].
Era el mateix Vázquez que uns anys abans detectava això entre nosaltres:
Hay caldo de cultivo para el esperma neofascista y si vivimos un tanto en el criterio de que todo eso está controlado se debe a que los brotes fascistas entre nosotros son recibidos como residuos de un pasado aún demasiado inmediato, más que como síntoma de las nuevas condiciones que los hacen posibles.[3]
A tall de cloenda només diria que cal seguir fent, per pur instint de salut democràtica, un esforç sostingut i coordinat per presentar i debatre críticament la tecnologia de domini totalitària i l’horror nazi a joves i no tant joves. El savi estudi de l’historiador Andreassi hi ajudarà, no en dubteu!
—
[1] Alejandro Andreassi Cieri (2015). El compromiso fáustico. La biologización de la política en Alemania, 1870-1945. Barcelona: El Viejo Topo.
[2] Sortosament el tema no te res de nou, ni a casa nostra ni arreu. Moltes iniciatives pedagògiques i reflexions van sorgint, com per exemple: Núria Guasch, Escola Arc Iris (27/03/2011). “Per què cal ensenyar l’Holocaust? I quin paper pot tenir l’escola en la memòria de la Shoah? Fem escola a Barcelona. Però potser no s’agafa el toro per les banyes, si se’m permet el símil, amb l’amplitud, coordinació d’acció i extensió del perill latent. És allò de la cançó: “no et fiïs mai de la calma…”.
[3] Rosa Maria Artal “Diferencias entre hoy y el germen de la Segunda Guerra Mundial”, 20-9-2010, El Periscopio
[4] “O nacen o se hacen”, pròleg de Manuel Vázquez Montalbán a Mariano Sánchez Soler (1993) Los hijos del 20-N. Barcelona: Temas de Hoy
