Actualitat

Què es decideix (o no) a les eleccions europees en matèria educativa?

Que els ciutadans introduïm una papereta a les urnes amb unes sigles o unes altres, el proper 25 de maig, en motiu de les eleccions al Parlament Europeu, incidirà en les polítiques públiques que aprovi l’Eurocàmara? I en les polítiques educatives i de joventut? Avui arranca la campanya electoral de cara als comcicis, i malgrat el sempre complex i no prou conegut funcionament de les institucions europees, des d’El Diari de l’Educació -havent consultat experts en aquest àmbit-, fem un recull de les principals accions en matèria educativa que arriben des de Brusel·les.

D’entrada, cal prendre distància: tot i que el Parlament Europeu va guanyant més poder legislatiu –tal com s’explica en aquest article d’Agenda Pública-, el cert és que és la Comissió Europea, braç executiu de la Càmara, la que proposa i duu a terme les polítiques. I els membres de la Comissió són escollits pel Consell d’Estat -els presidents de cada país-, no pas pel Parlament que votem els ciutadans, que es reserva la funció de ratificar els comissaris.

Davant aquest escenari de participació ciutadana relativa s’ha de constatar, a més a més, que la Unió Europea té tres nivells de competències en funció de la seva intensitat: les exclusives, les que comparteix amb els Estats, i les de suport als països membres. Doncs bé, les seves competències en educació, joventut, formació professional i esport són tan sols de suport. És a dir, que Europa no té gaire poder de decisió sobre els Estats membres. El poc que té el vehicula la Comissió d’Educació i Cultura, presidida per la xipriota Andrul·la Vassiliu.

“En sentit estricte de política educativa europea no n’hi ha”, sentencia d’entrada Enric Prats, professor de pedagogia internacional de la UB. Europa no pot decidir res pel que fa als currículums, ni a l’organització dels horaris escolars, ni als resultats que s’ha d’exigir als alumnes, perquè tot això pertoca als Estats. Com a molt emet recomanacions, la més important de les quals és el programa Europa 2020. Per Prats, l’explicació que els Estats no hagin cedit competències educatives a Europa és evident: “Els Governs dels països no volen renunciar-hi perquè segueixen veient l’educació com una forta arma de control social i de construcció nacional”. Una eina massa preuada.

Sí que té una mica més d’incidència, en canvi, a través de les polítiques juvenils, ja sigui amb el programa de mobilitat per a estudiants Erasmus -convertit en Erasmus Plus, com explicarem a continuació-, o amb d’altres plans per fomentar, per exemple, l’ocupació entre els joves. De fet, pel que fa a polítiques que repercupeixin sobre els joves, tal com asseguren alguns experts consultats, tenen més influència les polítiques que es puguin impulsar des de comissions com la d’Ocupació que no pas des de les d’Educació pròpiament.

Ara bé, res afecta més l’educació i la joventut que les polítiques econòmiques alentades des de la Comissió. “La destrucció de l’ocupació, que afecta de manera més directa als joves, està condicionada per les polítiques de contenció de la despesa“, explica Pau Serracant, sociòleg especialitzat en joventut. En això hi coincideix Prats. De totes les polítiques i decisions que poden arribar des de Brussel·les, “si la Comissió diu que cal rebaixar el dèficil, prèvia petició de la Merkel, això provoca retallades en la despesa social”. I, en conseqüència, dolorosos ajustaments en l’educació a Catalunya.

Ironies d’Europa -i també d’Espanya i Catalunya, probablement-, són les decisions econòmiques les que més repercuteixen sobre l’educació, tal com afirmen sense cap mena de dubte les veus consultades. Amb tot, però, destaquen algunes accions educactives i de joventut que emanen de la Comissió.

1. Erasmus Plus: tota la mobilitat

El programa de mobilitat Erasmus Plus és el buc insígnia de la Comissió Europea pel que fa a l’educació. Presentat a finals de gener com una evolució del conegut programa Erasmus -d’intercanvi d’estudiants universitaris-, Erasmus Plus és un paraigua sota el qual s’hi agrupen absolutament totes les ofertes de mobilitat de què disposava fins ara la UE (Leonardo, Comenius…). És a dir, no només els universitaris podran seguir marxant un curs a estudiar a l’estranger, sinó que dins Erasmus Plus també podran realitzar estades en altres països estudiants de màsters i postgraus, de formació professional, d’escolars o de professors i personal administratiu dels centres educatius.

Les estades de professors i personal docent podrà ser de fins a dos mesos, és a dir, períodes sobretot d’observació. Un total de 800.000 persones participaran en aquest àmbit de l’Erasmus Plus, que preveu arribar a 4 milions d’europeus en total, bastant més dels 2,7 milions d’estudiants als quals beneficiava fins ara. El pressupost per al període 2014-2020 serà de 14 milions d’euros, un 40% més que l’any passat. Això demostra que és una gran aposta europea, si es té en compte que el pressupost comunitari s’ha reduït enguany en un 9%.

Ara bé, aquestes beques ja han causat alguna polèmica. D’una banda, a Espanya el ministre Wert ja va anunciar que es repartirien de manera que premiessin els estudiants en funció dels seus resultats. Cada alumne Erasmus rebrà 250 euros provinents de la beca europea, i després el Govern espanyol hi afegirà 100 euros en cas que l’estudiant superi un cert nivell acadèmic. De l’altra, s’ha criticat també al Parlament Europeu la introducció de préstecs per als estudiants de màster a l’estranger. Aquests prèstecs podrien tenir un valor de fins 12.000 euros per un any i 18.000 euros per dos anys i es destinaran a joves que no poden rebre l’aval dels seus pares.

Pel que fa als intercanvis escolar, preveu breus intercanvis entre grups classe i mestres, però sempre entesos dins un programa de cooperació i de treball en xarxa entre dues escoles de dos països diferents. Una mena d’aliança entre dos centres -des d’infantil fins a secundària- que es duria a terme a través del programa eTwinning, que permet compartir projectes i eines per internet, amb la intenció de fomentar el treball intercultural.

2. Recomanacions (no complertes): Europa 2020

Una altra de les funcions que s’atorga la Comissió Europea és la de fixar reptes i establir recomanacions per als països membres. En aquesta vessant són múltiples els estudis publicats sobre educació i els consells que consten al seu web, però per sobre de tots hi destaca Europa 2020. Es tracta d’un full de ruta europeu a 10 anys vista -elaborat el 2010- que ha de fer avançar l’economia dels països membres, i que entre les seves recomanacions se n’hi compten unes quantes relacionades amb la formació. La majoria, però, no es compleixen a Espanya ni a Catalunya.

Europa 2020 fixa que el pressupost destinat a Investigació i Recerca hauria de ser del 3% del PIB estatal de cara a l’any 2020. A Espanya no passa de l’1,3%. Estableix que el percentatge d’abandonament escolar prematur s’hauria de reduir de l’actual 15% de mitjana de la UE al 10%. A casa nostra, de moment, gira al voltant d’un escandalós 23%. També dictamina que el percentatge de població amb estudis terciaris -universitaris o formació professional superior- hauria d’estar per sobre del 40%, mentre que a Espanya actualment representa el 33%. Pel que fa a la formació permanent d’adults, fixa el llindar en un mínim d’un 15% de cara al 2020, que a Espanya encara es troba al voltant del 10%.

3. Joventut: de cara a l’ocupació

Un ràpid cop d’ull al web de la Comissió d’Educació en relació als programes per a joves ja permet veure que més enllà de l’Erasmus Plus no hi ha gairebé res. Les polítiques dedicades directament als joves, segons expliquen els analistes, es redueixen principalment a programes de foment de l’ocupació juvenil. Entre aquests, destaquen el Youth Guarantee i EURES.

EURES, que va arrancar l’any 2012, va més aviat destinat a potenciar la mobilitat per a què els joves puguin buscar feina a l’estranger. Els fons destinats a aquest programa, que hauria d’arribar a unes 5.000 persones segons la UE, serveixen sobretot per cobrir les despeses de viatge per a fer una entrevista o el trasllat dels beneficiaris. El Youth Guarantee, en canvi, que compta amb un pressupost de 4 milions, va destinat a finançar en els països membres la inserció laboral i sobretot la millora de la formació i la reincorporació als estudis dels joves menys qualificats.

Tanmateix, Juan Manuel Patón, politòleg especialitzat en joventut, treu ferro a l’impacte d’aquests programes, i remarca una vegada més que són les polítiques econòmiques de contenció les que més afecten, en negatiu, als joves. A més, apunta: “Si Europa tingués un paper més actiu a l’hora de mantenir els estats del benestar, les ajudes a habitatge o formació, els joves tindrien molt més ben cobertes les seves necessitats”. Només cal mirar els països nòrdics, explica Patón, on l’Estat del benestar és més robust.