Opinió

Què esperem?

Fa uns anys que l’escriptora i periodista Monica Zgustova, nascuda a Praga i resident a Barcelona, va manifestar en un article a La Vanguardia: No es pot viure plenament la pròpia llibertat sense conèixer el passat que ha conformat el que som. Mai la ignorància i l’evasió no poden ser guies adequades del present. Una frase ben adient per fer reflexionar els nois i noies que estudien per mestres (i també els  que  ja exerceixen), ara que ha començat el nou curs escolar.

Considero adient fer memòria d’aquell col·lectiu de mestres que hagueren de marxar del país el 1939 a causa d’una dictadura que va durar molts anys i que alguns encara enyoren. Com a mínim marxaren uns 600 mestres dels que treballaven a Catalunya. Els que es quedaren patiren una dura depuració. Amb la dictadura es va produir un canvi radical en l’àmbit de l’educació i en la formació del magisteri.

El col·lectiu que es va exiliar va ser molt plural des del punt social, polític i professional. La gran majoria eren capdavanters de la renovació pedagògica,  coneixien i practicaven les propostes de Montessori, Decroly, Freinet, etc. Alguns havien creat un grup per millorar la seva formació i el seu treball, per exemple el grup Batec a les comarques lleidatanes exercint, la majoria, en zones rurals.

Considero adient fer memòria d’aquell col·lectiu de mestres que hagueren de marxar del país el 1939 a causa d’una dictadura que va durar molts anys i que alguns encara enyoren

La gran majoria dels exiliats se salvaren passant França, el país de la Liberté, ben proper.  Allà la majoria van ser tancats en camps de concentració. La seva obsessió era sortir-ne al més aviat possible, mentrestant varen organitzar-se per escolaritzar els nois i noies tancats en els camps perquè “aviat tornarem a casa!!!”. I ho feren amb l’ajuda dels sindicats de mestres francesos. També organitzaren cursos de formació pels adults: idiomes, etc. Periòdicament, editaren revistes informant dels continguts d’aquests cursos. Al Museu d’Agullana (Alt Empordà) s’hi poden veure  exemplars originals  d’aquestes publicacions.

Ben aviat i a mesura que la situació política es complicava i França era ocupada per l’exèrcit alemany, alguns d’aquestes mestres tornaren al seu país; altres marxaren cap a països americans, sobretot a Mèxic que els acollí amb els braços oberts i generosament.

En aquests països una bona colla continuaren exercint el magisteri. Si aquest fet ja és important, molt més ho és reconèixer la categoria pedagògica del seu treball. En aquests moments de la nostra història sociopolítica, el coneixement de la feina feta per aquests mestres exiliats ens permet afirmar que el seu treball va afavorir l’educació i la cultura dels països on varen ser acollits. Allà varen aplicar els mateixos continguts (adaptats) i tècniques que ja havien practicat els anys republicans (i abans) a les escoles de Catalunya.

La presència de mestres exiliats que continuaren dedicats a l’ensenyament està documentada a gairebé tot els països americans

Mèxic va ser el país més acollidor. El fet que acollís el govern republicà va afavorir la creació d’escoles. A la capital de l’Estat crearen quatre Colegios que permeteren a mestres exiliats continuar exercint la seva professió i formar fills d’exiliats i de  mexicans. Fora de la capital, en ciutats on hi havia mestres exiliats es crearen col·legis, tots amb el nom de “Cervantes” on s’hi educaren nois i noies mexicans i alguns fills de republicans exiliats. Encara avui n’hi ha un que funciona a la ciutat de Torreón  a l’estat de Coahuila.

A més d’aquests colegios, alguns mestres exiliats varen crear pel seu compte escoles que practicaven la pedagogia de Célestin Freinet i d’altres crearen escoles per la seva iniciativa.

La presència de mestres exiliats que continuaren dedicats a l’ensenyament està documentada a gairebé tot els països americans: Veneçuela, República Dominicana, Cuba, Uruguai, Xile, Colòmbia, El Salvador, Canadà, etc.  Mentre la joventut americana avançava i millorava, la joventut d’aquí sota la dictadura va fer una reculada notable.

L’ensenyament era un element fonamental per fomentar i per consolidar la democràcia i per fer ciutadans i no pas súbdits

Durant més de trenta anys vaig tenir el privilegi d’entrevistar bona colla d’aquests mestres. M’explicaren com treballaren en els diferents colegios i centres educatius on varen exercir. Un dia a una mestra de Barcelona que exercia a Tijuana, li vaig preguntar què feien a l’escola durant la república i em va respondre: nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar!!! Frase que s’hauria de posar a la porta de totes les escoles del nostre país. Em va explicar amb calma la seva experiència escolar dels anys republicans en pau i en guerra i de quina manera havia adaptat el seu ensenyament a l’escola on treballava a Mèxic, amb el convenciment que l’ensenyament era un element fonamental per fomentar i per consolidar la democràcia i per fer ciutadans i no pas súbdits.

També vaig entrevistar part de l’alumnat d’aquestes mestres; bona part no paraven de reconèixer la bona categoria pedagògica del seu professorat que es destacava per un ensenyament actiu i participatiu.

Explico això perquè lamento profundament el poc coneixement que avui dia tenen, en termes generals, els estudiants de magisteri de la història pedagògica i educativa del nostre país (i també d’altres matèries). Sí, hem de mirar enrere per saber d’on venim, no pas per repetir-ho en una societat que ha canviat del tot, però si per sentir-se’n els hereus i els continuadors d’aquells mestres i mestresses exiliats que consideraven que l’educació és un element fonamental per transformar la societat i fer-la millor.

Què esperem?