Opinió

Que la gratuïtat no vingui sola: barreres d’accés a les universitats catalanes

A les universitats catalanes i espanyoles hi predomina l’estudiantat que prové de famílies amb rendes altes o nivell alt d’estudis. Aquest biaix d’accés no és conseqüència d’un nivell acadèmic més baix o d’una manca de mèrit. De fet, diversos estudis mostren com, entre les estudiants amb un rendiment acadèmic alt,  l’origen socioeconòmic continua determinant qui arriba a la universitat i a quin programa d’educació superior estudia.

A Catalunya, la desigualtat d’oportunitats en el nivell d’estudis és alta. Fent servir les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida hem calculat que per l’any 2019, només el 17% de les persones d’entre 25 i 59 anys que als 14 anys tenien una situació socioeconòmica molt vulnerable havien aconseguit estudis superiors. En canvi, d’entre les persones provinents d’orígens socioeconòmics benestants, gairebé el 80% té estudis superiors. Aquesta desigualtat també té una dimensió de gènere. Tot i que l’accés femení a la universitat ha augmentat molt en les últimes dècades, superant, fins i tot, la inscripció masculina, ho ha fet desproporcionadament entre les dones d’origen benestant. D’entre aquelles que als 14 anys vivien en una situació econòmica vulnerable, només el 15% té estudis superiors, la xifra és tres punts percentuals més gran pels homes.

Les conseqüències d’aquestes barreres d’accés són ben conegudes. Per una banda, si les persones d’origen més vulnerable no poden accedir a la universitat, mentre que les persones de classe més alta sí que ho fan, la desigualtat continua creixent i la mobilitat intergeneracional es redueix. Els economistes han estudiat de mil i una maneres l’impacte causal de l’educació en els salaris i ingressos de les persones treballadores. És per això que aquestes barreres d’accés a la universitat impedeixen a les classes populars obtenir majors salaris i pujar a l’ascensor social. D’altra banda, la idea que el nostre sistema educatiu valora els mèrits i no l’origen familiar es posa del tot en dubte, ja que les dades i la literatura deixen clar que aquelles amb més recursos tenen moltes més possibilitats d’accedir a la universitat, independentment dels seus mèrits.

La incapacitat d’accés a la universitat per la majoria de les persones d’origen vulnerable pot tenir diverses causes. Sembla evident que una part del problema és material. Ja sigui pel cost que té la universitat o per la incapacitat de generar ingressos mentre s’estudia. Des de l’any 2014 (les primeres dades disponibles) i fins al 2020, Catalunya ha tingut els preus públics universitaris més alts de l’estat espanyol, és per això que la rebaixa de taxes anunciada pel curs vinent, pot ajudar a equiparar els preus i facilitar l’accés. En aquesta línia, una altra política pública que també podria aplicar-se de manera senzilla seria la d’automatitzar la inscripció de l’alumnat vulnerable a les beques d’equitat. Sabem que en general, i per motius diversos, les persones d’entorns vulnerables no acaben utilitzant certs beneficis pels quals són elegibles si els han de demanar formalment. Pel que fa al problema del cost d’oportunitat (els diners que no s’ingressen per estar estudiant en lloc de treballant) calen altres polítiques, com ara beques-salari, que mitiguin aquesta impossibilitat de generar ingressos mentre s’estudia.

Però l’origen d’aquestes barreres d’accés no és només econòmic, també existeixen friccions d’informació i manca de xarxes de suport informals. Hi ha evidencia empírica que demostra que tenir exemples de persones amb estudis universitaris al teu voltant augmenta la probabilitat d’aconseguir estudis superiors, ja sigui el teu germà o germana o persones del teu veïnat. Una bona idea podria ser acostar als instituts més vulnerables estudiantat universitari i professionals amb estudis superiors per explicar la seva experiència.

Les barreres d’accés a la universitat no tenen un origen només econòmic, també hi ha la manca de xarxes de suport informals. Tenir persones amb estudis superiors al teu voltant augmenta la probabilitat de seguir-les

Per treballar les barreres d’informació hi ha projectes, com el Prometeus, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, que treballen per aconseguir que el màxim nombre de joves dels barris més vulnerables de la ciutat accedeixin als estudis superiors i els cursin. Polítiques com aquesta han de ser avaluades per implementar-se de manera generalitzada. A més a més, la inscripció a la selectivitat podria fer-se de manera més automatitzada i podria anar acompanyada de campanyes públiques de comunicació als instituts i a les famílies per tal d’explicar el procés d’accés a la universitat, però també els beneficis de tenir uns estudis universitaris, que sabem que van molt més enllà dels salaris i afecten altres aspectes crucials de la vida, com ara la salut.

Finalment, creiem que seria essencial i probablement molt efectiu formar el professorat per tal de poder guiar l’alumnat en la transició cap a l’educació superior, donar dades sobre l’altíssima desigualtat d’oportunitats del nostre país i fer-los sensibles a aquesta problemàtica. Estudis centrats en altres qüestions troben que generar consciència sobre una problemàtica concreta al professorat pot ajudar a mitigar-la.

Totes aquestes propostes necessitaran també de més inversió en l’educació pública, en totes les etapes educatives, per tal de garantir que tot l’alumnat, sigui de l’origen que sigui, tingui la xarxa que tingui, arribi preparat a les portes de l’educació superior. Perquè per garantir la igualtat d’accés als estudis universitaris, amb la gratuïtat, no en tindrem prou.

• Marta Curull és periodista i economista. Actualment coordina Ràdio Terra, la ràdio popular dels Països Catalans
• Marc Riudavets és graduat en Economia per la UPF i estudiant de doctorat a la Helsinki Graduated School of Economics. Les meves línies d’investigació giren entorn a l’economia de l’educació i l’economia laboral
• Espai Zero Vuit és un espai jove i amb voluntat interdisciplinària que vol dotar de contingut el debat públic sobre economia i polítiques públiques, d’una manera rigorosa i des d’una perspectiva progressista i transformadora.