Què podem aprendre de l’efecte ‘Ciutat Morta’?

Dissabte es va viure un fet poc habitual, un documental que ja havia tingut una llarga trajectòria d’exhibicions a festivals i projeccions dins i fora de Catalunya s’estrenava a televisió. Des d’aleshores s’han succeït les reaccions de diferents tipus: ràbia, indignació, petició d’explicacions, justificacions… Més enllà del que va passar el 4 de febrer de 2006, més enllà del cas, què podem aprendre (si volem) de Ciutat Morta i de l’efecte que està generant?
El necessari pensament crític i rigorós. “Jo com a director del diari no vaig fer el suficient”. Així s’expressava José Antich, director de La Vanguardia en el moment dels fets, després de l’emissió del documental. Assumia que es va decantar per la versió oficial acríticament. Apuntava l’emotivitat que es vivia en el moment per l’estat de salut del guàrdia urbà ferit. No ha estat l’únic periodista que ha fet pública la seva convicció actual de no haver fet el suficient. També alguns representants polítics, com Ricard Gomà d’ICV han expressat que no van fer prou quan eren al govern en coalició amb el PSC. Haurien xocat amb una opacitat i no van continuar. Ara ningú nega la possibilitat de continuar investigant i incorporar la versió poc atesa que presenta Ciutat Morta. Ningú de nosaltres, individualment, té capacitat per disposar de tota la informació necessària que pot sorgir de les proves pericials. No s’espera de nosaltres que ho sapiguem tot, especialment allò que s’escapa al limitat coneixement humà. Però sí podem pensar amb el nostre propi cap i valorar allò que veiem o ens expliquen. Sí podem fer-nos preguntes, buscar respostes. El pensament crític ens ha de portar a qüestionar allò que potser tothom dóna per bo. El pensament rigorós ens ha de d’obligar a comportar-nos honestament més enllà de les nostres preferències o comoditats. En moltes ocasions aquesta manera de fer és molesta, resulta poc agraïda. Tot seria més fàcil si ho deixéssim córrer. Preguntem-nos si ens podem permetre passar, quines conseqüències individuals i col·lectives té fer-ho. Necessitem aquest pensament crític i rigorós en tots els àmbits de la vida, en tots els sectors professionals. I per aconseguir que sigui més present, s’ha d’educar en aquest pensament des de la infància i al llarg de la vida, dins i fora de les aules.
Els dubtes i arguments imprescindibles. “No podem estar dubtant sobre la gent que posa ordre a la ciutat”. Aquesta declaració la va fer Xavier Trias, alcalde de Barcelona, en ser preguntat després de l’emissió de Ciutat Morta. De què no podem dubtar a la vida? De quantes coses podem estar completament segurs? David Hume, un filòsof, un estudiós del coneixement, deia que no podíem afirmar que demà sortiria el sol només perquè cada dia després de la nit arriba el dia. Un dia pot deixar de passar. Tenim massa casos que afecten cossos laborals que haurien de ser un exemple per a les seves societats on alguns dels seus membres han tingut comportaments menyspreables cap a la condició humana. A la vida necessitem certeses, conviccions, ens ajuden a avançar, a no sentir-nos sols, a tenir fermesa. Però no poden esdevenir elements que ens dificultin el raonament. Hi ha dubtes que poden paralitzar. Però els dubtes també ens ajuden a pensar, a analitzar, valorar, a prendre decisions. Necessitem arguments, necessitem raons, a l’hora de prendre decisions. Ciutat Morta planteja dubtes sobre la versió dominant d’uns fets i sobre la manera de fer des de diferents institucions. Els dubtes cal buscar la manera de resoldre’ls.
La veritat és la veritat la digui Agamèmnon o el seu porquer. Cal enfrontar-nos als nostres prejudicis i sempre tenir present aquesta afirmació del mestre Juan de Mairena creat per Antonio Machado. Jaume Asens, advocat i membre de la Comissió de defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia del Col·legi d’Advocats de Barcelona, no ha deixat de recordar aquests dies que amb la llei a la mà val igual la paraula de la policia i la del ciutadà, però a la pràctica malauradament no és així. Si, a més, els ciutadans poden ser etiquetats públicament com a okupes o antisistema, sembla que la seva credibilitat ja hagi quedat definitivament en qüestió. Convé evitar els prejudicis, tant en contra com a favor. No ajuden en res al nostre pensament, a l’argumentació, són dreceres cap al posicionament sense fonament sòlid. No en tenim prou amb arguments d’autoritat. Hem d’educar en la certesa de que no n’hi ha prou amb, “ho diuen a la televisió”, “ho diu el govern”, “ho diu el meu referent”, “ho diuen les meves amistats”… Allò que importa és analitzar el que uns i altres diuen. Tothom a de poder ser escoltat i tingut en compte.
La televisió i les noves àgores inclusives. L’emissió a televisió ha dinamitzat el missatge del documental aconseguint una gran audiència i gran capacitat d’impacte, que caldrà anar seguint. Feia mesos que s’havia estrenat, moltes persones ja l’havien vist i en parlaven. Però la televisió pública l’ha portat a casa de tothom. La unió de la televisió i les xarxes socials, Twitter especialment, ha creat noves àgores no presencials que són capaces de generar diàlegs, propostes, manifestacions, d’una dimensió no vista fins ara. La promoció de la cadena televisiva va ser poca, però les campanyes de mobilització i sensibilització dels autors i impulsors del documental es van deixar notar. Hi ha qui ha senyalat en els darrers anys la pèrdua de centralitat de la televisió en la nostra societat, però en aquest cas l’ha tingut. Una societat necessita espais de comunicació i vertebració que funcionin democràticament. De quins mitjans disposem per fer possible una democràcia deliberativa? Com construir i tenir cura d’aquestes àgores que ens ajuden a compartir de manera massiva impressions, sentiments, arguments, propostes? Com aconseguir fer present allò que ho té molt difícil per tenir accés a aquests espais? Una societat que es vol democràtica ha de fer possible, també, la inclusió en l’educació, a l’aula i a casa, d’aquests mitjans i la formació pel seu ús.
Arribar a qui no som nosaltres. Totes les persones que estan treballant per intentar aclarir els fets que van succeir el 4 de febrer de 2006 no ho han tingut fàcil per donar a conèixer els seus dubtes, les seves demandes, les seves denúncies. Si haguessin defallit abans, res del que s’està vivint des de dissabte estaria passant. Haurien arribat a la gent propera, a persones amb una certa predisposició a connectar amb les seves posicions. Però, especialment si la teva posició no és majoritària convé connectar amb sectors de població allunyat del que tu pots representar i convèncer’ls per tal que puguin donar-te suport. Convé pensar com fer-ho. Però és necessari assumir que tot i l’atomització de la nostra societat, no es pot viure al marge si es vol participar d’un debat públic sobre qualsevol qüestió que afecti a aquesta societat. No n’hi prou amb que aquelles persones que podem definir com a “nostres” estiguin convençuts fermament, cal arribar al conjunt de la societat per poder obrir els debats necessaris que resultin transformadors.
Els vents canvien. Hem sentit periodistes que explicaven la manca d’atenció a les versions de les persones detingudes i acusades perquè en aquells anys la tendència era no dubtar de les versions oficials, especialment si es contraposaven a les de persones qualificades d’okupes, antisistema… Ho diuen com si ara passés el contrari, com si fos comprensible que en aquell moment s’actués d’aquesta manera. Però sembla evident que els vents canvien, fins i tot pot arribar a fer-ho el clima i amb ell l’ecosistema. En el cas que ens ocupa hi ha ajudat el 15-M, la crisi política, els casos de corrupció institucional, l’arribada de la CUP al Parlament, el cas de l’Esther Quintana els fets viscuts al voltant del desallotjament i enderrocament de Can Vies… Cal veure fins on ha canviat i si ara no pot tornar a passar alguna cosa semblant amb altres casos. Però és veritat que les societats canvien, és una constant històrica. Les nostres concepcions no són estàtiques. És important saber, però, que aquests canvis no responen a una llei de la natura. Si succeeixen és perquè hi ha persones que empenyen per tal que això passi, en una direcció o altra. Sempre hi haurà qui no farà res per tal que canviïn les coses, qui les vulgui canviar és qui s’haurà de moure. I si es mou gent que les vol canviar en un sentit que no és el nostre, caldrà avançar en la direcció que considerem adequada.
El que ens planteja Ciutat Morta està lluny encara d’aclarir-se en la seva totalitat, faríem bé de no oblidar tot el dolor generat, tampoc les pèrdues viscudes. Però la importància de Ciutat Morta i de l’efecte que ha generat va més enllà del cas concret. És una experiència que ens hauria de permetre pensar i treure conclusions sobre el nostre comportament individual i com a societat.