Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Com a dona educada en les bones maneres, el primer que faré és presentar-me. Soc la Matriarca del caos, feminista, d’esquerres i sense pèls a la llengua. Abans que el cunyadisme ataqui, ja us dic que tinc formació acadèmica en diversos àmbits i les meves reflexions van més enllà que les vostres neurones, perquè com deia la meva estimada Simone (de Beauvoir) “Una dona lliure és justament el contrari d’una dona fàcil”.
Les dones portem tota una eternitat havent d’aguantar (haig de dir que jo personalment poc, perquè no callo ni una) que s’opini dels nostres cossos, de les nostres paraules, de les nostres opinions i vides i crec que ha arribat el moment de fer una devolució en forma de columna, una columna que amablement Catalunya Plural em cedeix espai. Companyes, companys, espero no fallar-vos i que no us caigui a sobre un xàfec!
Així doncs m’estreno com a opinadora i faré una repassada del que esdevé a la societat des del meu punt de vista feminista i radical. Espero, i aspiro, a ser el flagell de posicionaments racistes, imperialistes, masclistes o liberals per dir alguns, segur que tinc temes per dies.
I és que l’heteropatriarcatcapitalista (ja sé que hi ha qui li fa molta gràcia aquest terme complexe; hi ha cervells que no donen per més) no és una opinió, és una opressió, una llarga opressió que patim les dones, siguem heteros o no, tinguem el sexe biològic que tinguem, i amb els diferents colors de pell i cultures. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou, una pluja àcida que ens hem cregut com si fos el nostre destí únic possible.
Suposo que la minoria social, i algunes retrògrades, tenen un paradís a la terra ara mateix: Afganistan, un país on les dones són amagades. Fa pocs dies el país ha estat afectat per un terratrèmol brutal i sembla que allà només hi hagi homes ferits, homes que curen, homes que rescaten… les dones no es veuen no només sota un burca sinó que són invisibles del tot.
Companyes, amigues, amants, mares, àvies i filles, que espero em sentiu propera, si aquest és el destí que ens volen haurem de ser bel·ligerants. Aquí em teniu com a nou cilici que mortificarà aquests éssers de llum que ens envesteixen per mantenir els seus privilegis per sobre dels nostres drets.
També seré el martell del col·laboracionisme, sobretot l’institucional que trobo que estan massa ufanosos del que fan sense tenir en compte la marxa enrere en els drets humans, en els drets de les dones, en els drets LGTBI, en els drets dels pobles. No tots els polítics, i les polítiques, són iguals, no ho defenso (trobo que és un argument simplista, populista i fals) però si que és fàcil que qui es mou pels passadissos del poder perdi part de la consciència i difumini els objectius. També molta presumida que de la nit al dia canvia l’estil i la positura per adaptar-se al Star System al que creu pertànyer i va de bonrotllista. I ens mereixem el millor, però no així, no en plan falsària.
En definitiva, soc matriarca i vaig a crear el caos, aviam si així creix un nou logos que acabi amb el pensament dominant. Perquè el patriarcat mata. Literalment. I no podem restar callades, hem d’anar més enllà i mostrar la nostra ràbia. Endavant les atxes!
