Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ningú s’atreveix a negar que l’èxit educatiu de tot l’alumnat és la prioritat de les polítiques educatives. D’altra banda, és sabut que la qualitat del professorat és el primer dels factors que influeix en l’èxit dels alumnes i, per tant, són clau els requisits per verificar la seva “professionalitat” així com les condicions laborals amb què exerceix la seva tasca.
Haurem, doncs, de casar els interessos de l’alumnat, comptar amb els millors docents, amb els interessos del professorat, d’entre els quals, “el lloc de feina”, la ubicació geogràfica del centre, és un dels principals.
La teoria general de la funció pública distingeix dos sistemes extrems entre els quals se situen els diferents països europeus: el sistema contractual (propi dels països anglosaxons i nòrdics) o el sistema funcionarial o estatutari (característic dels llatins com França, Espanya o Itàlia).
A Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, etc., el sistema educatiu està molt descentralitzat vers l’administració local o fins i tot vers el centre, i és allà, on es fa la selecció d’entre els docents que s’hi presenten com a candidats a les places vacants. Els docents, graduats, només han d’inscriure’s a un “portal de docents” i presentar-se on hi hagi vacants del seu gust. Podrìem dir, doncs, que està organitzat segons les necessitats de l’alumnat, atès que el centre selecciona el professor adequat per cobrir-les.
A Espanya o França, s’aposta pel sistema funcionarial, on els docents graduats accedeixen al seu lloc de feina a través d’una “oposició” que garantirà els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. La lògica és que tots els aprovats compleixen amb el perfil desitjat de professor i, per tant, poden optar a qualsevol plaça vacant. El procés està organitzat al voltant del professorat, per garantir els seus drets a una selecció “objectiva”.
La professió docent s’ha massificat i s’ha tornat molt diversa i heterogènia
Fóra bo recordar que a Espanya tot s’inicia amb el rei sobirà Felip II, convençut que l’educació era la millor cura per salvar la societat de la ignorància, va implantar les oposicions amb la idea de poder triar-ne els millors. Pel que fa a França, el cos de funcionaris té l’origen en Napoleó i la seva ambició de fer arribar l’educació a tot l’imperi. Avui en dia es continua sentint que els docents són “soldats civils”.
Ben allunyades d’aquesta visió funcionarial, són les reflexions preclares del marqués de Condorcet, al final del segle XVIII. Condorcet preveia els riscos corporativistes del sistema d’oposicions i del cos d’ensenyants que es volia implantar. Considerava que per ocupar una plaça de professor calia reunir-hi tres condicions: tenir la competències suficients, que siguin les adequades a les característiques del lloc concret que s’ha d’ocupar, i ser l’idoni, el millor dels candidats que les compleixen.
Actualment, el fet que guanyar la plaça per concurs suposi que s’han validat, de per vida, les competències requerides per ocupar una plaça a qualsevol centre, comporta haver de pensar que ja no cal una formació contínua per actualitzar-ne les capacitats professionals.
En canvi, és ben sabut que la professió docent s’ha massificat i s’ha tornat molt diversa i heterogènia. Els docents es distingeixen pels seus recorreguts professionals, concepcions de com s’ha d’exercir la seva tasca, nivell de compromís i disponibilitat, etc. De fet, la diversitat de funcions i perfils permetria, al llarg d’una carrera, les evolucions professionals desitjades.
Els centres són organitzacions que aprenen, no hi ha pas una fórmula única de combinació dels recursos humans per a tots els centres
Més que cercar, de manera il·lusòria, reunir totes les competències en un sol individu, no seria més raonable comptar, a nivell de centre, amb un equip pedagògic que reunís tots els “sabers fer”? A cada centre educatiu, el potencial de desenvolupament individual i col·lectiu, les formes de treball en equip, depenen del context local, d’estructures i cultures construïdes al llarg dels anys. Els centres són organitzacions que aprenen, no hi ha pas una fórmula única de combinació dels recursos humans per a tots els centres.
Els redactors de la Llei d’educació el 2009, amb molt bon criteri, varen voler donar resposta a la complexitat aquí exposada i legislaren que els centres comptessin amb un percentatge de places a cobrir per “concurs específic”. El 2014 es va publicar el “decret de plantilles” que, com és sabut, les diferents administracions amb prou feines han desenvolupat i ara, sota la pressió dels sindicats, es vol anul·lar amb l’argument ofensiu que fomenta l’amiguisme, és a dir, que dels directors “no ens en podem refiar”. Mentrestant, els partits canvien els professionals de l’administració al seu gust i els sindicats seleccionen el seu personal d’una manera interessada i calculada, tots, tant els uns com els altres, sense convocatòries ni publicitat.
A Catalunya, hi ha al voltant de 80.000 docents als centres públics que cal assignar a gairebé 4.000 centres educatius. De veritat que hem de seguir confiant en un sistema centralitzat d’oposicions que consagra un model únic de perfil docent? És aquesta la política de recursos humans a l’educació catalana?
La cosa sembla clara, els partits polítics i els sindicats prioritzen les condicions laborals del professorat i les direccions i els docents compromesos amb el projecte de centre, prioritzen les necessitats de l’alumnat.
