Reportatge

Qui tem l’ensenyament? L’escassetat de professorat, eix del Dia Mundial dels Docents

El 5 d’octubre és el Dia Mundial de les i els mestres, decretat fa diverses dècades per la Unesco. Hauria de ser un dia per a la celebració, per a festejar una de les professions més importants socialment. Però no és així en bona part del món. Cada vegada més i més països tenen problemes per a poder fer front, si més no, a les classes convencionals. La falta de personal docent i, que a més, estigui qualificat correctament per a l’empresa que té entre mans, és cada vegada més gran.

I les causes, segons alguns informes de la Internacional de l’Educació, són bastant comunes per tot el món, salvant les distàncies, per descomptat. No es pot dir que els baixos salaris o la falta de qualificació del professorat d’alguns estats dels Estats Units sigui comparable amb la persecució que moltes i molts viuen diàriament a l’Àfrica Occidental, perseguits per bandes armades de creences extremes que viuen en el brou de cultiu que va deixar darrere el colonialisme europeu en la zona.

No és el mateix, per descomptat, les condicions de treball d’una mestra rural a Sòria que en l’Altiplà peruà, encara que en tots dos llocs la falta de professorat pot ser un problema.

Bé és cert que a Espanya els problemes, encara, no són apressants. Però ja fa anys que les i els llicenciats en Matemàtiques no miren cap a les aules per a trobar una feina. Cada vegada els seus coneixements són més demandats en sectors molt allunyats de l’ensenyament que els ofereixen més diners i, segurament, unes condicions de feina molt més senzilles que les de bregar amb centenars d’adolescents a l’any, els seus problemes socials, familiars i econòmics, al mateix temps que breguen amb una burocràcia cada vegada més pesada.

La professió docent ha viscut moments millors, amb més suport de famílies i administracions. Ara, l’ona neoconservadora ha imposat en molts llocs una pressió insuportable per a moltes i molts; un vel de censura que viuen diàriament. A Espanya ho hem viscut i ho vivim de mans del veto parental, de la censura de llibres en biblioteques, de la denúncia de títols o a base del discurs d’adoctrinament. Però és una cosa comuna a altres latituds. Als Estats Units també està passant diàriament.

Com està passant que les zones rurals i allunyades ho tenen cada vegada més complicat per a aconseguir professorat qualificat que vulgui treballar en elles. A l’Amèrica del Nord, de fet, hi ha molts docents que estan deixant la professió per molt diferents motius, com comptava fa uns mesos The New York Times. Fa només quatre anys, el National Education Union del Regne Unit va fer una enquesta a 8.600 docents. El 40% va assegurar que no es veia treballant en la professió per al 2024, principalment per la càrrega de treball i l’alta responsabilitat.

Països com Mèxic esperaven fa gairebé una dècada tenir un dèficit de docents de desenes de milers per a aquest 2023, segons l’Institut Nacional per a l’Avaluació de l’Educació.

Les retallades van deixar el personal docent en quadre per fer front a unes classes cada vegada més massificades que quan començaven a veure la llum del sol es van veure sumides en la foscor del tancament durant la pandèmia. Una situació que, sí, no va durar una vida, però per a moltes i molts joves ha suposat importants canvis. Tants que la volta a les ràtios prepandèmia en la major part del territori ha derivat en importants problemes de comportament i convivència en molts centres educatius.

Sens dubte, no és el millor dels escenaris. Però encara a Espanya es pot respirar amb un cert alleujament, ja que encara que hi ha molt per millorar, la situació no és la que es viu en altres països no tan llunyans.

Burkina Faso és un país d’Àfrica Occidental, de la regió coneguda com el Sahel. Excolònia francesa que des de fa uns anys viu amb un govern “temporal” manejat per militars. Viu, com alguns dels seus veïns, bregant amb una situació econòmica derivada de la depredació occidental i, al mateix temps, lluitant contra grups armats pròxims als postulats de l’ISIS o el Daesh, grups com Boko Haram. Un dels seus objectius predilectes són les escoles i les i els professionals que en elles treballen. A l’integrisme, sigui de la classe que sigui, no li agrada la població educada. És més molesta.

Segons denunciava UNICEF fa tres dies, el curs va començar al país africà amb 6.000 escoles tancades i un milió de nenes i nens sense escolaritzar per problemes de violència i inseguretat.

Situacions així semblen extremes, però des d’Unesco es constata que en molts països i regions, la docència ha deixat de ser una professió atractiva tant per als qui podrien haver-la triat com per als qui són docents en actiu.

Però no sols és una qüestió de quantitat de docents en actiu. El segon repte que es planteja en l’actualitat és que si es vol aconseguir l’objectiu 4 dels ODS, no sols és necessari que hi hagi un nombre de docents determinat, sinó que aquests tinguin la formació necessària per a poder garantir que l’educació que reben nenes, nens i adolescents tingui la qualitat mínima necessària.

Com fer-li front

Segons l’agència de l’ONU per a l’educació, enguany es calcula que falten 44 milions de docents a tot el món. Això ocorre per diferents motius, des del finançament de l’educació (i els salaris) fins al fet que l’ensenyament està perdent atractiu. Per a posar fre a aquesta situació, la Unesco ha proposat set possibles accions.

La primera d’elles és la de millorar la formació inicial del professorat, a més de la qual es desenvolupa al llarg de la professió. Al costat d’aquesta, assenyala la potència de programes d’orientació que uneixin a professorat amb experiència amb aquell que s’està estrenant en la docència de manera que es promogui la col·laboració.

La millora salarial és evident, molt més com ha de competir amb altres llocs de treball equivalents en relació a la formació però que estan més ben pagats. Però, a més del salari, la Unesco parla que s’han de generar una carrera docent que permeti al professorat ascendir al llarg dels anys.

L’agència internacional també assenyala la burocràcia com un problema i sol·licita limitar-la perquè així mestres i mestres puguin dedicar-se a l’ensenyament.

Al costat d’això, revisar les hores de treball i descarregar les hores lectives podria ser interessant perquè hi hagués una millor conciliació laboral i personal, al mateix temps que es fa una programació més realista de les necessitats.

També s’assenyala la possibilitat que el col·lectiu tingui accés a serveis d’orientació i salut mental amb els quals puguin fer front als problemes d’estrès. I, finalment, impulsar un lideratge escolar sòlid i col·laboratiu que reconegui les contribucions dels docents, ofereixi retroalimentació constructiva i promogui un ambient de treball positiu.

Aquests són punts que podrien estar en un estatut docent que, en el cas d’Espanya, continua ficat en un calaix des de fa mesos. Malgrat el compliment de l’exigència de la Lomloe que el Ministeri tingués alguna classe d’esborrany preparat per al 2021, no s’han fet avanços des que va aparèixer. Malgrat les aportacions de sindicats i altres entitats relacionades amb l’educació, evitar parlar de salaris i condicions de treball va deixar la negociació parada i, després de la convocatòria d’eleccions, no es reprendrà la qüestió (si es fa) fins a la formació d’un nou govern.