Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Feia temps que no veia en Ramon. Ni la Rita, la seva companya amb qui vaig treballar a l’escola Jara, de la Mina. I fa uns dies em va arribar la notícia que en Ramon havia mort i no sé si deu ser perquè em faig vell, però aquestes morts m’afecten cada vegada més.
No sé des de quan conec en Ramon, però des de fa molts anys. I si voleu una imatge d’ell la tinc ben clara: ajupit intentant trobar endolls pels ordinadors, perquè en Ramon va ser un pioner del món informàtic a l’escola. Abans, un bon mestre. I més endavant, la dèria dels ordinadors. Era un expert quan tots estàvem a les beceroles. A Rosa Sensat va organitzar l’aula d’informàtica i sempre que teníem algun problema dèiem: quan arribi en Ramon ens ho soluciona. L’any 1986, va rebre el premi Rosa Sensat de Pedagogia pel llibre “Fem servir els ordinadors”.
I va fer una bona pila de cursos, d’assessoraments, seminaris, articles… sempre amb santa paciència i amb bon humor, perquè en Ramon tenia aquell humor intel·ligent, aquella ironia que no feria i que et feia somriure o riure sense aturador.
Era senyal del seu caràcter l’afabilitat i aquella bonhomia dels que saben que estan al servei de les necessitats dels altres, fossin alumnes petits o grans o mestres-alumnes que miràvem d’orientar-nos i de reflexionar tots junts sobre què significava l‘entrada dels ordinadors a les escoles.
Ell ens orientava amb generositat, amb molta generositat.
Vaig escriure un breu comentari al meu Facebook i vaig tenir unes quantes respostes. Totes remarquen el mateix: reconeixement a la seva expertesa, paciència, agraïment, admiració, estima… en remarco dues de més extenses. La primera és de la Margarida Muset. Diu més o menys això: gran persona, bon mestre i en tenen un lluminós record els alumnes de la Font d’en Fargues. I la d’en Màrius Massallé que després d’un “ostres” ben expressiu, recorda el primer ordinador portàtil del món: el seu dins d’una caixa de fusta amb una nansa, com una maleta. Era un crac!
Sort en té aquest petit país de cracs com en Ramon, persones que mostren i ensenyen els seus sabers i les seves competències i tot plegat ho posen al servei de tothom.
Quin greu, Ramon, no haver-te pogut donar una última abraçada. I molts petons a la Rita, perquè Ramon i Rita, Rita i Ramon eren un tàndem.
Si des del cel dels mestres rebem un missatge als nostres ordinadors segur que serà d’en Ramon que ja deu estar preparant un aula plena d’ordinadors.
