Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha imatges que desperten una cosa profunda. Com aquesta en què un grup de nens salta sobre altres ajupits en fila. Un joc conegut per molts noms: “el burro“, “churro, media manga, mangotero“, o simplement “jugar al carrer”.
No necessitàvem gaire: ni pantalles, ni joguines sofisticades. N’hi havia prou amb un espai compartit, unes regles acordades en veu alta, i l’energia inesgotable d’estar junts.
Jugàvem amb el cos, amb la imaginació, amb el que hi hagués. Érem, sense saber-ho, sostenibles.
Avui, en ple segle XXI, parlem de sostenibilitat, d’economia circular, de responsabilitat social. I tot i això, si mirem enrere amb atenció, molts d’aquests principis ja eren presents en aquella infància sense etiquetes.
Aquest article no cerca idealitzar el passat, ni criticar el present. Només observar. I entendre què hem canviat… i que potser podríem recuperar.
Ahir i avui: dos llenguatges, una mateixa intenció
Els temps canvien, sí. Però si mirem amb cura, veurem que els valors fonamentals —cooperació, comunitat, creativitat, respecte pels recursos— segueixen aquí, encara que amb formes diferents. Aquí una comparació simbòlica:
I si la sostenibilitat també té memòria?
Quan parlem de futur, a vegades oblidem que ja hem viscut versions simples —però molt potents— del que avui considerem innovació social.
Jugàvem sense consumir. Compartíem sense protocols. Apreníem sense manuals.
La diferència és que ara, per fi, som conscients del seu valor.
Podem recuperar l’essència, sumant consciència, escala i tecnologia.
No es tracta de tornar enrere, sinó d’avançar amb arrels.
Potser la sostenibilitat no és només un model de producció o consum, sinó una manera de viure, de conviure… de recordar-nos humans.
Perquè un futur responsable es construeix també amb el que hem après en els jocs, al carrer, en allò compartit.
L’essencial no es perd. Es transforma.
