Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha llibres que t’encaixen com una infusió de camamilla: reconforten, reafirmen, i et deixen exactament on ja eres. I després hi ha llibres com Disidencia docente, d’aquells que no venen a acompanyar-te sinó a incomodar-te. També a exigir-te. Són beuratges que rasquen.
Perquè el que fa Iban Martínez en aquest llibre és justament això: desmuntar la tranquil·litat pedagògica amb què molts docents hem après a conviure, embolcallats de discursos suposadament crítics, progressistes i emancipadors que, mirats de prop, sovint funcionen com una versió edulcorada del mateix neoliberalisme de sempre. Aquell que t’abraça mentre firmes el contracte. I aquí rau una de les tensions més incòmodes que el llibre posa al descobert, i també una preocupació molt personal: molts docents que ens reivindiquem d’esquerres i compromesos amb una educació inclusiva i justa acabem abraçant, sense ni adonar-nos-en, un discurs que reprodueix exactament allò que voldríem combatre.
Llegir Disidencia docente no és fàcil. No té una entrada còmoda, no és lleuger, no és d’aquells llibres que pots llegir mig adormit abans d’anar a dormir. El llenguatge és dens, conceptual, exigent. Però aquí ja comença la declaració d’intencions: aquest és un llibre que reivindica el lector intel·ligent, el docent-intel·lectual que no vol només receptes sinó preguntes de fons, el que encara pensa que educar és un acte polític i no només una gestió eficient de competències.
Martínez parteix d’un exercici demolidor: una arqueologia del discurs educatiu contemporani. No ataca directament les competències ni les metodologies de moda, sinó que pregunta què hi ha darrere d’aquest llenguatge tan net, tan “modern” i tan ben intencionat. I el que emergeix és una mena de tautologia perfecta: eduquem “per a la vida”… però què coi és la vida? La que ja hi ha, donada com a única possible, o la que voldríem construir col·lectivament? Perquè el relat oficial no dubta gaire: la vida és allò que les competències diuen que cal aprendre.
Així, nocions com la “competència cultural” acaben reduïdes a una mena de consciència global descafeïnada. Celebrem la diversitat, estudiem l’altre, però sempre des d’una lògica d’estereotip amable i de diferència domesticada. Tot és flowerpower, tot és multiculti, però res no interpel·la les relacions de poder reals. Les minories apareixen com a decorat educatiu, no com a subjectes polítics.
També mira amb lupa aquella gran consigna de “partir del que té l’alumnat”. Dit així sona perfecte. Però Martínez adverteix que, quan això esdevé el centre absolut de l’acció educativa, l’alumne queda empresonat dins el seu propi context social i el docent perd l’agència emancipadora que podria servir justament per obrir horitzons nous. El professor passa a ser un facilitador neutre d’aprenentatges en un marc que ningú discuteix. El conflicte pedagògic, el que realment pot transformar, queda desactivat.
Martínez parteix d’un exercici demolidor: una arqueologia del discurs educatiu contemporani. No ataca directament les competències ni les metodologies de moda, sinó que pregunta què hi ha darrere d’aquest llenguatge tan net, tan “modern” i tan ben intencionat
En aquest escenari apareix el tòtem del “docent creatiu”, flexible, positiu, emprenedor i emocionalment alineat. No pas com a figura crítica, sinó com a peça adaptativa del sistema. La creativitat queda buidada de potència subversiva i reutilitzada com a habilitat funcional al capitalisme digital, orientada a educar persones capaces d’adaptar-se a un mercat laboral volàtil presentat com a llei natural i imprevisible (allò de “no sabem quines professions hi haurà d’aquí a quinze anys”). Si l’escola falla, no és mai perquè faltin recursos o inversió, sinó perquè el professorat no està prou format, prou reciclat o prou “alineat”.
Aquí el llibre fa una de les seves operacions de desemmascarament més interessants: mostra com la retòrica del creixement personal, amb el mindfulness, els enfocaments gestàltics i l’autoconsciència emocional permanent, acaba convertint el malestar docent en un problema privat. Si estàs cremat és que no t’has gestionat bé, no perquè les condicions estructurals siguin deshumanitzadores. El sistema queda net i la culpa sempre és teva. No és que el llibre negui la necessitat de formació, ben al contrari, però reivindica una formació autogestionada pels propis docents, situada en les seves necessitats reals i en la reflexió col·lectiva, no dictada per modes ni per paquets institucionals.
I mentre el focus es posa en aquesta autogestió emocional del professorat, la digitalització avança com el gran relat salvador de l’educació. Alfabetitzar digitalment per empoderar ciutadans crítics, garantir l’ascens social… Però Martínez hi posa llum: el problema no és la tecnologia, sinó la tecnologia al servei del capital. Les plataformes converteixen infants i joves en productors de dades, en marques personals i en consumidors sense horitzó crític, amb l’ansietat que tot això genera. L’aula digital, lluny d’igualar oportunitats, accentua desigualtats perquè no tothom parteix del mateix capital cultural, simbòlic o tecnològic. I tot plegat es naturalitza fins al punt que sembla que no hi hagi alternativa possible a aquesta modernitat connectada.
El problema no és la tecnologia, sinó la tecnologia al servei del capital
El cop final arriba quan el llibre analitza el paper de l’EdTech i de les fundacions privades més nostrades que tenim al país. L’escena ja és coneguda: discursos de lluita contra la segregació, utopies d’innovació, figures mediàtiques del canvi i tot un seguici d’adhesions acrítiques, i al darrere una integració suau però persistent de les lògiques de mercat dins l’escola pública. El neoliberalisme no entra a l’educació amb tancs; hi entra amb workshops inspiradors.
I, malgrat tot aquest panorama, que podria deixar qualsevol lector al llindar del nihilisme pedagògic, el llibre no es queda en la destrucció. L’epíleg és una autèntica respiració d’aire fresc: exemples concrets de projectes educatius desenvolupats pel mateix autor a l’institut on treballa, que utilitzen l’art, el cos, la memòria històrica, la performance o el treball interdisciplinari per visibilitzar injustícies normalitzades, per plantejar preguntes incòmodes i per connectar educació i transformació real. Aquí queda clar que l’ABP i moltes metodologies actives no només són possibles, sinó potents. El problema mai no és la metodologia en si, sinó la seva cooptació quan es buida de conflicte, de crítica i de voluntat emancipadora.
Aquí apareix una idea potentíssima: això només és possible amb docents formats, posicionats i intel·lectualment vius. No amb tècnics del currículum ni amb buròcrates pedagògics, sinó amb mestres, en el sentit fort de la paraula, que es pregunten quines estructures estan reproduint i quines poden començar a trencar cada cop que entren a l’aula.
Per això, tot i que Disidencia docente pugui semblar una mica pessimista durant moltes pàgines, perquè cal desenterrar moltes capes de discurs abans de veure l’horitzó, és en realitat un llibre profundament optimista, fins i tot idealista. Creu que imaginar una educació postcapitalista és possible si comencem a caminar-hi, encara que sigui amb passes mínimes.
Potser no és una lectura còmoda, però és, sens dubte, una lectura imprescindible per a qualsevol docent que encara tingui la gosadia de pensar que educar no és només formar competències, sinó disputar el sentit del món.
