Opinió

Retornem de debò a l’educació

Ens han acostumat, ja fa molts anys, que la conducta humana no s’ha de regir pel sentit comú o, encara fora millor, conduint-se cadascú pel bé comú pensant en el bé dels altres i de la societat, sinó pels protocols, que al final s’han convertit en la manera d’espolsar-se les puces de la responsabilitat perquè sigui sempre d’algú altre, “perquè jo he complert el protocol oficial”. Així, es tendeix a confondre una forma estandarditzada, un procediment de funcionament, amb un salconduit per donar la culpa a un altre.

Davant d’aquesta tendència, tots volem protocols, no sigui que ens culpabilitzin a nosaltres i ens caigui una sanció o ens acusin d’un delicte, començant pels qui governen qualsevol institució: un país o una escola. Però en el fons, el que volem és la certesa que el que fem és conforme a la norma, en comptes de ser conforme al que és bo, confonent la llei amb el bé. Volem la certesa que si actuem d’una determinada manera, ningú prendrà mal… (o podem donar la culpa a algú altre). Però les certeses absolutes sobre el futur mai han existit, i ara menys perquè l’escenari canvia cada dia, i ja que la poca fiabilitat de les dades oficials és evident, encara ens resulta menys fiable qui governa qualsevol institució.

El que sí hem de poder exigir als governs és que posin unes mínimes regles del joc comunes per tothom, com sempre haurien de fer, en un joc que ha canviat i canvia cada dia. El món de l’educació està massa acostumat a la permanent reglamentació, normativització, intervenció, protocolització… de tot el que no passa dins de l’aula, i és raonable que famílies i mestres mostrin inquietud per tot allò que afecta la seva salut, i vulguin penjar-ne la responsabilitat a l’administració, que ara és presonera de la seva pròpia intervenció permanent. I quan s’ha apel·lat a l’autonomia de centre, tampoc s’ha fet a la pràctica no autoritzant propostes d’obertura raonables de les escoles, potser per no haver de ser responsables de més infeccions.

El que també hem de poder exigir als governs és que informin i dialoguin amb fluïdesa, que escoltin activament la comunitat educativa. Tenen les finestretes adients per poder-ho fer amb famílies, professors, directors i titulars. El diàleg, la informació permanent del que hi ha, posar seny al que es diu i es comunica, sí que és exigible, perquè tractar-nos a tots com infants menuts als quals s’amaga informació pensant que no sabran gestionar-la no és assenyat. En això, potser cal valorar fins a quin punt hem consumit un excés d’informació dels mitjans i xarxes, a causa de l’ansietat produïda per les circumstàncies. Potser calia una fluida i millor informació?

I, finalment, que el Servei d’Educació de Catalunya, que la LEC estableix sigui ben finançada i tractada. Tant servei educatiu d’interès públic presta la ZER Val d’Aran com una escola d’iniciativa social de Barcelona, i mereixen tota l’atenció, respecte, finançament i tracte per part del departament.

Ja a l’abril, quan al Consell Escolar de Catalunya ens vàrem reunir amb el president Torra i el conseller Bargalló, hi havia un bon consens d’acabar el curs a les aules, no tant per acabar temaris com per fer acollida i socialització. Cert és que fa tres mesos no teníem gaire idea de l’abast i llargària de la tragèdia, però la intel·ligència es demostra en l’adaptació a les circumstàncies. La normalitat (ni nova ni vella) no existirà fins que no tinguem clar l’abast de la pandèmia i de les seves conseqüències, dels tractaments segurs, dels vaccins, però cal tirar endavant. Divendres 19 el conseller tornarà a presidir el Consell Escolar. És una bona oportunitat per escoltar-nos tots.

Els pares i mares portem tres mesos amb els infants a casa. I no tots en condicions per atendre’ls tant bé com cal i com voldríem. El cansament emocional és evident, i necessitem suport de l’escola, dels casals. Hem de tornar a la feina i la conciliació es complica, perquè ens hem acostumat que l’escola és també un bastió de la conciliació i de la seguretat. Però estem en una pandèmia i ens hem hagut d’adaptar a costa nostra, sense suport, sense ajuda. Farem moltes diagnosi i aprenentatges sobre la segregació, sobre la bretxa digital, sobre el teletreball, l’atur, la salut, les emocions… i cal fer-les. Però cal acarar el futur amb optimisme, i fer tot allò que podrem fer per intentar minimitzar l’impacte d’aquesta parada de tres mesos d’escola. Però recuperar immediatament la normalitat se m’acut una quimera, i caldrà treballar amb el que tenim.

Recordo un professor amic meu ja jubilat que, quan rebia els alumnes cada nou curs, no es plantejava què havien fet o què no abans, per culpabilitzar un altre de les mancances que poguessin tenir, sinó que acarava el curs per mirar de treure el millor dels seus alumnes amb el vímets que tenia. Doncs diria que ara també cal recomençar amb els vímets que tenim.

Ara bé, si la justícia està en fase 3 sense gairebé mitjans i molts protocols; si el futbol arrenca, aviat amb públic a la graderia, i tenen test per tothom per quan convingui; si el comerç ha arrencat, si el turisme ja s’albira, ¿què no hem de fer amb l’educació, que és igual o més important com a eina de creixement personal, d’igualtat, de llibertat?

I quan passegem pels carrers? No hi ha un protocol inspeccionat permanentment per caminar pel carrer, ni per seure a una terrassa… més enllà de la cançoneta de la higiene, la distància i la mascareta, apel·lant la responsabilitat personal. Una cançoneta que és la més important, que hauria de ser la banda sonora permanent, però que especialment el jovent que no pot ser a l’aula no escolta gaire, a jutjar pel que es veu al carrer i a les terrasses.

Si els sectors de la salut, l’alimentació, l’energia, les telecomunicacions, la seguretat han estat serveis essencials durant l’estat d’alarma, ara és l’educació la que necessita ser considerada servei molt més que essencial i que tots els implicats se’n sentin personalment. Deixem d’espolsar-nos tots les puces amb l’excusa del protocol i anem per feina. L’educació és essencial, sempre ho ha estat i sempre ho serà, i cal actuar en conseqüència perquè ens hi juguem, de debò, el futur.