De coses per fomentar l’ús del català en els àmbits educatius se’n poden fer moltíssimes, i la majoria deuen sumar, si més no. Però hi ha una cosa que ho pot multiplicar tot per zero: que la canalla vegi que els adults passem al castellà automàticament així que parlem amb un castellanoparlant i, sobretot, que vegi que alguns educadors els parlen en castellà a (alguns) alumnes. Com en una equació, per més variables hi hagi, si al final hi ha un zero multiplicant tot queda en no res. Qualsevol activitat per promoure l’ús del català perd credibilitat si veuen que fàcilment renunciem a fer-lo servir en gaires converses.
Quan un educador amaga el català (en una diversitat de situacions) no està fent res més que reproduir un costum social estès també a fora de l’escola i de la feina: vora el 80% dels catalanoparlants l’amaguen davant de qualsevol persona que parli en castellà, i la majoria argumenten que ho fan “per respecte”, i no pas per raons contrastades de comprensió. Això transportat als centres educatius pot voler dir, per exemple, professors catalanoparlants saltant al castellà a la mínima amb companys castellanoparlants, amb personal de la cuina, de consergeria i, encara més rellevant, amb alumnes castellanoparlants en converses informals (al pati, en una excursió).
Si ho observem amb prou detall, veiem que aquest costum no respon gens directament als posicionaments ideològics de cadascú, sinó que és una cosa apresa en uns temps passats molt més marcats i després transmesa generacionalment. Quan arribem a entendre les causes de l’hàbit tan majoritari de canviar al castellà, podem començar a transformar aquest automatisme. I a això ens dediquem Tallers per la Llengua: en les nostres formacions d’assertivitat lingüística ensenyem com desenvolupar maneres de mantenir-se en català amb prou comoditat en una majoria d’interaccions personals.
La necessitat urgent d’assolir una massa crítica social que superi la convergència lingüística al castellà no és un tema menor ni d’abast només domèstic. Augmentar notablement la freqüència d’interaccions on ens mantenim en català ja en fa augmentar el nostre ús, però també és el factor que més pot interpel·lar l’altre a fer-lo servir i alhora el que més modifica els missatges implícits sobre el seu ús i la percepció que en tindran els joves i els valors que li atribuiran: passar d’un idioma esporuguit a un idioma que s’afirma i que mira a la cara. Imaginem-nos un nen negre que creix veient que els adults negres s’afanyen a dissimular tots els seus trets (rínxols, pell fosca) cada cop que troben un blanc. Quan tingui quinze anys pregunteu-li si ser negre mola o no mola. I llavors aneu a buscar un nen blanc del mateix carrer que ho ha vist tot tota la vida i pregunteu-li si li molaria ser negre.
Tallers per la Llengua va néixer a València fa uns 20 anys i hem anat fent formacions per a públics de tota mena i amb formats diferents. A principis del 2023 vàrem crear el Taller d’Assertivitat Lingüística per a Docents, expressament dissenyat per ajudar els educadors a augmentar el nombre d’interaccions on fan servir realment el català. Són sessions amb grups de menys de 20 persones que ens permeten revisar de manera força personalitzada les situacions on cadascú es topa amb dificultats a l’hora de fer servir el català amb certs interlocutors; les desgranem veient quin marge de millora assumible hi ha i cada participant surt amb uns propòsits ben planificats per transformar la conducta lingüística en les interaccions que hagi triat i amb les estratègies que (amb el nostre ajut) hagi triat per dur-ho a terme.
L’assertivitat lingüística és l’habilitat per seguir còmodament en la nostra llengua independentment de quina faci servir l’interlocutor. Amb els Tallers d’Assertivitat Lingüística tenim, per tant, una eina real i concreta per incidir en aquest patró social. No n’hi ha prou amb divulgar el missatge que ens hem de mantenir en català (no n’hi ha prou amb certes campanyes de sensibilització ambigües); cal que la gent aprenguem com fer-ho perquè ens sigui prou viable. Si aprenem a fer-ho amb una mínima comoditat ho podrem sostenir en el temps i, sobretot, podrem ser-ne un bon model pels que ens miren. El mètode de Tallers per la Llengua també té un plantejament progressiu. Les situacions on hom salta al castellà són realment molt diverses, i és molt útil adonar-nos que, si bé algunes ens deu semblar molt difícil provar de resoldre-les en català, n’hi ha una gran majoria on trobarem que no haver canviat de llengua hauria sigut prou fàcil i amb un cost assumible. D’entre aquesta varietat de casos on docents parlen en castellà amb alumnes, n’hi ha uns que s’estan estenent i volem fer-ne esment. Trobem molts educadors que ens diuen que fan servir el castellà amb tot d’alumnes “per connectar-hi emocionalment”, “per prioritzar el vincle”. Quin marge hi ha per minimitzar això? Quines altres coses fem i deixem de fer per connectar-hi? Que ho fem justament amb aquells amb més risc de sortir monolingües del sistema educatiu i més necessitats de trobar oportunitats on fer un ús significatiu del català?
Cal que un nombre prou gran de docents facin de model positiu perquè els joves que els imiten creixin sabent mantenir-se en català amb normalitat
Pensem que els educadors en general són un sector clau per a capgirar la norma de convergència al castellà. Cal que un nombre prou gran de docents facin de model positiu perquè els joves que els imiten creixin sabent mantenir-se en català amb normalitat. Si no, difícilment un projecte lingüístic de centre donarà fruits. Potser l’assertivitat lingüística normalitzada no garanteix per si sola el futur del català, però si la mainada que ens mira segueix aprenent que toca abaixar els ulls lingüísticament, llavors sí que hi ha sentència.
