El primer gran intent que busca de debò revertir la segregació escolar a Catalunya a nivell nacional ha estat el Pacte contra la Segregació impulsat pel Síndic de Greuges. Tot i que ha aglutinat moltíssimes entitats, del sector públic i del concertat, no ha aglutinat totes les que s’hauria volgut, degut sobretot a l’absència de l’AFFAC (abans FAPAC) i de sindicats com USTEC i CGT, que tenen un pes important dins del sistema educatiu; ja ho vam comentar en la primera part d’aquest article. Sí que hi són la resta de sindicats del sector, i les famílies representades per la Fapaes i el Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació, aquest últim en representació d’algunes AMPA de centres de màxima complexitat, moltes d’elles membres d’AFFAC també, però que van considerar que era important participar en el pacte.
El segon intent, anterior en el temps, però molt més modest, és el Pla de Xoc contra la Segregació Escolar impulsat pel Consorci d’Educació. Com en el cas anterior, corresponsabilitza els centres públics i els concertats en la lluita contra la segregació.
Resumidament, el Pla de Xoc aprovat el 2019[1] es basa sobretot en la detecció de la infància en situació greu de vulnerabilitat, oferint a aquestes famílies la possibilitat d’anar a un dels centres educatius, públics o concertats, on s’han reservat una sèrie de places. Aquesta reserva de places és, segons es diu al mateix Pla, “proporcional a la necessitat de cada territori”. A més a més, el Pla proposa una distribució equilibrada de la matrícula viva (els alumnes que es van incorporant al llarg del curs) a partir “d’una quota establerta per zona amb independència de les vacants que disposi cada centre”.
Més enllà de la qüestió de si és pertinent que l’Ajuntament de Barcelona contribueixi a finançar les places dels centres concertats assumint les quotes, voluntàries segons la llei, que aquests alumnes vulnerables segurament no podrien pagar, està clar que l’èxit d’aquest Pla de Xoc dependrà de tres factors: de la detecció suficient d’infants en situació de vulnerabilitat, de la reserva suficient i equilibrada de places i de la consideració de “zona” per l’altra.
Fins ara, la detecció d’infants en situació de vulnerabilitat és clarament insuficient. Només s’ha fet en els cursos de P3 i 1r d’ESO dels dos darrers anys i en percentatges que van al voltant del 10-13%. Pensem que segons dades de Caritas, Save the Children i altres organitzacions, anteriors a la crisis de la covid19, la pobresa infantil a la ciutat de Barcelona rondava xifres de prop del 25-27%; per tant, cal suposar que els casos detectats haurien hagut d’estar al voltant d’aquests percentatges també.
Tampoc s’ha afinat, fins ara, en la reserva de places per a la matrícula viva[2]. Mentre que el Pacte del Síndic demana que els centres de màxima complexitat quedin exclosos de la matrícula viva, les famílies d’aquesta tipologia de centres hem estat testimoni del degoteig de nous alumnes al llarg del curs passat.
Però allà on més falla el Pla de Xoc és en la consideració que fa de zona escolar el mateix Consorci, associada a cada un dels districtes. El tema de les zones és especialment rellevant a la ciutat de Barcelona. Excepte en casos excepcionals, el repartiment de les places NEE es fa dintre de la mateixa zona, les adscripcions es fan dintre de la mateixa zona i els indicadors de segregació es consideren dintre de la mateixa zona i no respecte de la mitjana de la ciutat (que de fet és l’àmbit que administra el Consorci). Resultat: el servei públic d’educació reprodueix i reforça la segregació residencial, tal com es denuncia en el comunicat de premsa esmentat en la primera part d’aquest article.
Defensar les actuals zones educatives és inadmissible perquè les zones estan extraordinàriament desequilibrades, com es descriu en l’esmentat informe d’Oportunitats Educatives. Fins i tot va contra l’esperit del Pacte contra la Segregació Escolar a Catalunya, què no és normatiu, però que com hem dit ha rebut un molt ampli suport de la comunitat educativa i que ha tingut a l’Ajuntament de Barcelona com una de les entitats que l’han signat, igual com el Departament d’Educació i el mateix Consorci d’Educació de Barcelona.
El Pacte estableix textualment:
Incorporar l’escolarització equilibrada com un dels criteris per decidir sobre les adscripcions entre centres públics, el model de zonificació escolar o la programació de l’oferta, juntament amb la resta de criteris que ja preveu la normativa vigent (proximitat, oferta de places, continuïtat educativa, etc.) [3].
Revisar i aplicar models d’adscripció entre centres públics i models de zonificació escolar per al conjunt de centres sufragats amb fons públics eficaços a l’hora de combatre la segregació escolar [4].
És a dir, el Pacte contra la Segregació promou repensar les actuals zones, en el cas de Barcelona limitades per les fronteres de districte. De fet, la zona d’adscripció de cada centre es podria fer perfectament al marge del que són els districtes sense que això signifiqués canviar el funcionament de la ciutat que es basa en la planificació i organització per districtes. Repensar les zones, en aquest sentit, seria més barat que el mateix Pla de Xoc i més efectiu, ja que permetria que els centres educatius limítrofs acollissin alumnes que ara estan en zones i barris diferents. A més, és una mesura que, en el cas de Ciutat Vella, compta amb el consens unànime de tots els agents, tant al Consell Escolar Municipal de Ciutat Vella, on hi ha una comissió sobre Centres de Màxima Complexitat, com en el context de les AMPA de l’Educació al centre, que aglutina AFA de Ciutat Vella i part de l’Eixample, on hi ha un acord ampli al respecte; i per tant aquest consens es podria ampliar a gran part de la ciutat. De fet, a la ciutat ja hi ha exemples de centres que, en trencar les barreres de zona, han fet un gran canvi, com ara l’INS Pau Claris o l’INS Milà i Fontanals, tots dos a les fronteres de Ciutat Vella.
Seria aquesta mesura de canvi del mapa escolar la solució definitiva contra la segregació escolar a Barcelona? Segurament tampoc. Malgrat ser un pas importantíssim i necessari, molt més efectiu que l’actual Pla de Xoc, hi ha centres educatius que per la seva ubicació difícilment podrien evitar la segregació escolar. Caldria pensar en mesures més contundents, entre les quals podem esmentar, simplement a tall d’exemple i sense entrar a analitzar-les, les següents:
– Reduir a la mitat la ràtio dels CMC que no es veiessin afectats per la mesura de canviar les adscripcions per zona (a 15 alumnes per grup classe màxim).
– Fer una reserva de 7 places a primària i 10 a secundària per alumnes detectats pels serveis socials a tots i cada un dels grups-classe de tota la ciutat, tant de la pública com de la concertada. L’ocupació d’aquestes places seria condició indispensable per a la viabilitat del grup classe; és a dir, si no s’ocupen, el grup no s’obre.
– Fer una reserva de places similars a l’anterior però en funció dels resultats dels estudiants a les proves de competències bàsiques, de manera que cap grup classe estigués, en la seva mitjana, com a màxim un 10% per sota de la mitjana dels resultats de Barcelona en el seu conjunt.
Totes aquestes mesures, i altres que ara ni esmento, haurien de plantejar-se, discutir-se i ser preses en consideració seriosament si de debò hi ha voluntat de revertir la segregació escolar com a complement de les mesures de canvi en el disseny de les zones. Si no hi ha polítiques valentes, no hi haurà el canvi que es necessita.
I mentre anem implementant mesures i proposant-ne de noves, les famílies volem posar l’accent en la cura dels infants. És important ser conscients que el canvi que es vol promoure pot comportar per a moltíssims infants situacions que tampoc no seran fàcils. Per això cal acompanyar des del principi totes aquestes mesures amb d’altres, ja que el risc d’estigma d’aquests infants és molt alt un cop van a centres educatius amb una composició socioeconòmica més benestant. La diversitat de classe social és un eix de desigualtat en general molt poc treballat als centres. Caldria també un programa efectiu i ràpid de beques (transport, menjador, material, etc.) i un altre de lluita contra l’assetjament escolar. Si abans de la crisi educativa provocada per la covid19 la segregació escolar ja era un problema cabdal, l’assetjament escolar també; qualsevol redistribució d’alumnat podria provocar encara més casos d’assetjament i, per tant, haurà d’anar acompanyada de mesures com les proposades recentment a la Comissió contra l’Assetjament Escolar del Consell Escolar Municipal de Barcelona, coincident en la seva major part amb les recomanacions per part de la Sindicatura de Greuges de Catalunya al respecte.
[1] Segons Acord del Consell de Direcció del Consorci d’Educació de Barcelona de 15 de maig de 2019, pel qual s’aprova la instrucció relativa al desenvolupament del Pla de Xoc Contra la Segregació i per a la Igualtat d’Oportunitats i Èxit Educatiu per al curs 2019-2020
[2] És l’alumnat que no fa preinscripció i que s’incorpora al llarg del curs.
[3] àmbit 1. aprovació d’un nou decret d’admissió d’alumnat amb més instruments per combatre la segregació escolar actuacions
[4] àmbit 2. elaboració d’orientacions relacionades amb la programació de l’oferta i la gestió del procés d’admissió actuacions
Article escrit amb el suport i la col·laboració de:
- Ivan Bercedo Mizien (Representant de famílies de la Pública Consell Escolar de Ciutat Vella)
- AMPA de l’Educació al Centre (Barcelona)
- Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació
