Opinió

Set pel·lícules per una altra manera de veure la diversitat de gènere i afectiva-sexual

El cinema defineix relats. En molts casos, ens referim a ell com un reflex de la vida que tenim o a la qual aspirem. Dit d’una altra forma, el cinema ens ensenya a somiar, però també és una arma de doble tall. De vegades obre la porta a un món de possibilitats i de vegades serveix per reproduir clixés retrògrads que ens redueixen a personatges secundaris sense interès, supeditats al conflicte d’un altre.

Fes un repàs mental i revisa els personatges femenins de pel·lícules clàssiques. Pensa ara en personatges transgènere que no hagin estat retratats com a persones vinculades a la prostitució, les drogues i la depressió. Intenta recordar alguna pel·lícula on el conflicte d’un personatge homosexual no sigui precisament aquest, ser homosexual.

Està bé fer un retrat de les misèries humanes, posar el focus en realitats que, a vegades, és més senzill obviar, però és un error caure en el discurs de la història única, on certs personatges són retratats sempre de la mateixa forma: com a víctimes. Als xavals també cal mostrar-los que el món és aquí a fora, a la seva disposició i, si la veritat és que certs aspectes com la nostra identitat de gènere i orientació sexual ens defineixen, també és cert que no són excloents per protagonitzar històries que no tinguin a veure únicament amb això.

Si les històries defineixen la nostra realitat calant en el subconscient col·lectiu, hauríem de començar a dignificar alguns personatges, fins ara bastant estigmatitzats, integrant-los com a part del món en el qual vivim amb una naturalitat tan lícita com la de qualsevol altre.

Les referències són importants, perquè és molt difícil arribar a ser quelcom que no saps que pots ser. I les històries serveixen per això, perquè els nens no creixin creient que hi ha un únic model de masculinitat i que les nenes s’identifiquin amb personatges femenins complexos, profunds, interessants i forts.

Amb aquesta finalitat, he intentat fer una llista de pel·lícules que obren la porta a una nova forma d’estar en el món i poder deconstruir-lo cap a una cosa una miqueta millor.

‘Lady Bird’ de Greta Gerwig (2017)

Explica la història d’una adolescent estranya, com ens sentim tots en aquesta edat. És el relat iniciàtic d’algú en procés de cerca identitària, que s’enfronta al món amb petits gestos de rebel·lia com l’adopció del seu mateix nom, Lady Bird. Amb la ment lluny de casa i la mirada fixa en el futur (promesa d’una vida millor), la seva protagonista es revela com un personatge actiu, amb conflictes propis, que creu saber el que vol encara que això no la salvi de cometre cagades pel camí.

Aquí hi ha de tot: primer amor, primer desamor, primer clau, primer acte contestatari, sol·licituds a la universitat i, sobretot, dibuixa una relació matern filial complexa i meravellosa.

El més interessant d’aquesta pel·lícula no és la història que explica, sinó com l’explica. És un retrat de l’adolescència a través d’un personatge femení amb el qual és fàcil identificar-se. Els seus problemes, les seves pors, les seves inseguretats es projecten en les nostres pròpies experiències, implicant-nos emocionalment al llarg de la història.

‘Moonlight’, de Barry Jenkins (2016)

Explica la història de Chiron, un noi afroamericà que creix en un dels barris més conflictius i violents de Miami. Des de la seva infantesa fins a arribar a l’etapa adulta, lluita per trobar el seu lloc en el món, en un ambient violent.

A més de patir un constant assetjament escolar, el fantasma de l’homosexualitat es fa present en la vida de Chiron. En el seu camí explora la masculinitat, la sexualitat i fa front als conflictes de la seva desestructurada família.

Aquesta pel·lícula aposta en la seva forma per la delicadesa, sense oblidar la terrible força que la mou. Hi ha molt de redempció en les seves passes finals i molta reivindicació de l’amor, de qualsevol classe, com la llum en el camí d’una vida grisa. La seva protagonista lluita contra l’evident camí cap a la derrota, redefinint la fórmula del viatge de l’heroi. Admetre qui és resulta molt més dolorós que la rendició davant d’un destí al qual estava predestinat.

‘Deprisa, deprisa’, de Carlos Saura (1981)

És una pel·lícula que, a priori, podria no tenir lloc en aquesta llista. No obstant això, em sembla important mirar cap endarrere en la història del nostre cinema i analitzar-la atenent el seu context històric cultural a l’Espanya dels vuitanta.

La pel·lícula va de quatre amics, Ángela, Pablo, el Meca i el Sebas; joves marginals que deixen els estudis a un costat i decideixen guanyar-se la vida robant. Els nois comencen a coquetejar amb les drogues fins al punt de començar a consumir heroïna, la droga més popular de la dècada. Aviat, els petits furts es van convertint en atracaments amb l’objectiu d’aconseguir més i més diners amb cada acció. La colla desitja gaudir de la vida al màxim i per això han de planejar un últim cop amb el qual obtenir la quantitat de diners suficients per fugir del barri.

Per als no iniciats, el cinema quinqui el formen una sèrie de pel·lícules que tracten històries de joves delinqüents de barris marginals als quals s’enalteixen gairebé com a herois. En el costat dels dolents solien haver-hi autoritats i/o policies corruptes (homes). A vegades, les pel·lícules estaven basades en criminals reals (homes) i, de fet, moltes vegades eren delinqüents del carrer (homes) els qui protagonitzaven les seves mateixes històries. Per aquest motiu, no és d’estranyar que la major part de les vegades els personatges femenins estiguessin relegats a un segon pla, tenint un interès insignificant o nul.

No obstant això, el personatge d’Ángela a Deprisa, deprisa és clau en el desenvolupament de la història com a subjecte actiu, sent, a més, l’únic que se salva d’un terrible final, llançant un petit raig de llum cap a una vida més lliure.

‘Tomboy’ de Céline Sciamma (2011)

Una família francesa amb dues filles, Laure, de deu anys i Jeanne, de sis, es muda a un nou veïnat durant les vacances d’estiu. Amb els seus cabells curts i les seves formes masculines, Laure decideix fer creure als seus nous amics del barri que és un noi, donant-se a conèixer com Mikael.

L’estiu transcorre entre joc i joc i la seva nova identitat li brinda l’oportunitat d’explorar el món i la seva sexualitat al costat de la seva amiga Lisa. La relació entre Mikael i Lisa es torna cada vegada més estreta i neix un incipient amor adolescent. A casa amb els seus pares és Laure i, al carrer, amb els seus nous amics i amb la seva nòvia Lisa, és Mikael.

L’inusual d’aquesta pel·lícula aflora en presentar a un personatge molt jove que ja té perfectament identificada la seva condició i, lluny de ser un conflicte per ell, suposa un acostament a la felicitat d’una vida on tot és més fàcil. El problema es manifesta des dels altres, ja que la seva incapacitat d’acceptació i de tolerància per les diferències constitueixen motius de reflexió per l’espectador.

‘Call me by your name’ de Lucca Guadagnino (2017)

No és una pel·lícula sobre l’homosexualitat. Aquí no s’explica que els personatges ho passen malament descobrint la seva orientació sexual. A efectes pràctics, ni tan sols hi ha massa concessions al melodrama. No hi ha traumes de la infància, no hi ha crisi de parella, no hi ha violència i ningú mor pel camí. El missatge és positiu: dos personatges arribats de dues cantonades del món es troben i viuen un amor d’estiu en un moment i un lloc en el qual era gairebé impossible que això passés.

Si Call me by your name va causar furor fa dos anys és per un element que s’escapa del seu control: Tu. L’espectador posa una part de si mateix reconeixent-se davant la pantalla, lliurant els seus propis records i les seves més íntimes il·lusions a la pel·lícula.

‘Mad max’ de George Miller (2015)

És una peli d’acció que es desenvolupa en un món on la llei i la societat han estat substituïts per sang, foc i mort. No obstant això, hi ha dos rebels que són capaços de restaurar l’ordre perdut. D’una banda hi ha Max, que continua buscant la seva pròpia pau després de la mort de la seva dona i el seu fill i, d’altra banda, hi ha Imperator Furiosa, una misteriosa dona que tracta de sobreviure en aquest perillós viatge cap a la seva llar.

Per ser sincera, no sé per què aquest remake manté el títol original si Max no és el protagonista. De fet, és un personatge que no parla en tota la pel·lícula, a penes gruny i tampoc és que se li presti massa atenció, tenint al costat a l’impressionant personatge d’ella.

Aquesta revisió de la seva història original ofereix una perspectiva bastant interessant dels personatges femenins, desmuntant els clixés a través dels següents aspectes:

Elles són les heroïnes d’aquesta història. Els homes han matat el món i les dones es rebel·len contra la corrupció i el poder imposats pel patriarcat. En aquesta pel·lícula elles no es manifesten com a personatges vulnerables a l’espera de protecció. Mad Max proposa obertament que potser el que les dones necessiten és defensar-se (elles mateixes) dels homes. Així són propietàries del seu cos i desafien al patriarcat en el qual viuen, trencant (literalment i metafòrica) el cinturó de castedat que fins ara només les deixava manifestar-se com a dones-objecte.

La forma en què dones i homes es relacionen entre si al llarg de la pel·lícula assenyala l’eterna tensió humana entre individu i comunitat: mentre elles representen l’amistat i el col·lectiu de la sororitat femenina, el món dels homes és un món de violència i egoisme.

‘Te doy mis ojos’ d’Icíar Bollaín (2003)

Pilar fuig de casa seva una nit amb el seu fill petit i una maleta. Atemorida, es refugia en el pis de la seva germana, lluny del seu marit, Antonio, que no sap on ha anat la seva dona.

Antonio aviat trobarà Pilar i tractarà de recuperar el seu amor i companyia sota la promesa d’un canvi en la seva actitud i en el seu caràcter. Però no li resultarà tan senzill com imaginava, perquè ara Pilar està començant a replantejar-se tot el seu món i a redescobrir fins i tot qui és ella mateixa.

Passa el temps i ell intenta controlar les seves enrabiades, que inevitablement acaben en violència física. Ell vol recuperar-se i passa per teràpia de grup i introspecció. Mentrestant, ella es troba lluny i comença a adaptar-se al seu nou estil de vida separada del seu marit.

L’interessant d’aquesta peli és la forma en la qual aborda el problema, la naturalitat amb la qual es tracta cada personatge i els diversos punts de vista que presenta. És més fàcil jutjar la víctima quan no es coneixen les circumstàncies que l’envolten, és més fàcil dir «deixa-ho o allunya’t d’ell perquè no et convé». No obstant això, ja no sembla tan senzill quan aquest maltractament ha deixat Pilar en un estat de confusió, de pèrdua de la identitat i de l’autoestima.

Te doy mis ojos ens permet reflexionar sobre la violència de gènere, sobre el tracte que li donem a la societat, la situació de la víctima, però també (i heus aquí la troballa de la peli) la del maltractador. Aquesta pel·lícula proposa una presa de consciència, un pas cap al canvi, cap a una societat millor i més igualitària.