Opinió

Si un dia la ultradreta governa l’educació

Imaginar un sistema educatiu sota el mandat de la ultradreta no requereix un exercici extrem d’especulació. La història i l’actualitat ens han donat suficients pistes sobre el que ocorre quan governs amb aquestes idees prenen el control de l’educació pública. En aquest context, els sistemes educatius es veuen sumits en una transformació radical: una educació restringida, ideologitzada i sotmesa als interessos del mercat. No obstant això, el més alarmant és que, sota la ultradreta, l’educació deixa de ser un dret fonamental, per a convertir-se en un privilegi exclusiu d’uns pocs. En aquest model, la formació crítica és vista com una amenaça, i la desigualtat s’institucionalitza com una norma acceptada, sense qüestionaments.

Sota el discurs de la “llibertat educativa”, que la dreta utilitza amb freqüència, la ultradreta deslliga un atac encara més sistemàtic a l’educació pública. El que es presenta com un acte de “llibertat” en realitat és un eufemisme utilitzat per a desmantellar el sistema d’ensenyament públic. L’objectiu és afavorir la proliferació de models educatius privats, on l’accés a una educació de qualitat dependrà directament de la capacitat econòmica de les famílies. Aquest tipus de propostes, desvien fons públics cap a institucions privades i religioses, deixant a l’educació pública a la vora del col·lapse financer. En aquest model, els nens i nenes de famílies acomodades podran assistir a col·legis d’elit, amb una educació diferent i abundant infraestructura, mentre que els sectors més pobres de la població es veuran atrapats en escoles públiques cada vegada més precàries, sense recursos ni suport per part de les administracions.

En un govern ultradretà, el sistema educatiu deixa de ser un espai on es fomenti el pensament crític i es converteix en un camp de batalla cultural

Però l’atac a l’educació no és només de caràcter econòmic, sinó també profundament ideològic. En un govern ultradretà, el sistema educatiu deixa de ser un espai on es fomenti el pensament crític i es converteix en un camp de batalla cultural. En aquest escenari, els avanços socials i les lluites pels drets humans es veuen reduïts o directament eliminats dels programes educatius. Temes com la diversitat de gènere, el feminisme i la història dels moviments socials són considerats tabú, i el seu tractament és censurat o distorsionat sota l’excusa d’evitar “l’adoctrinament ideològic”. Les lleis contra la “ideologia de gènere” i l'”adoctrinament esquerrà” eliminen qualsevol contingut que desafiï les estructures de poder tradicionals, privilegiant en el seu lloc narratives nacionalistes, conservadores i dogmàtiques. En lloc de qüestionar les injustícies històriques, els currículums escolars es reescriuen per a exaltar valors com el patriarcat, la moral cristiana conservadora i el “gloriós passat” de la nació, mentre que s’invisibilitzen les lluites populars i els avanços socials que han estat fonamentals per a la humanitat, com la lluita pels drets civils, laborals o de les minories.

Una de les conseqüències més alarmants d’aquest atac ideològic és el ressorgiment del negacionisme científic. Sota el control de la ultradreta, temes de vital importància com el canvi climàtic poden ser minimitzats o fins i tot negats dins dels programes educatius. En aquest model, la ciència i el coneixement rigorós se subordinen als interessos de grans corporacions empresarials, deixant de costat l’educació ambiental i les polítiques públiques que busquen mitigar els danys al planeta. En lloc de formar ciutadans informats i compromesos amb la justícia social i ecològica, el sistema educatiu sota la ultradreta busca modelar consumidors acrítics, disposats a ser part d’un sistema econòmic que no qüestionen, sense importar les conseqüències socials i ecològiques que això comporta.

El sistema educatiu sota la ultradreta busca modelar consumidors acrítics, disposats a ser part d’un sistema econòmic que no qüestionen

A més d’aquests canvis en els continguts educatius, l’atac al professorat seria directe i frontal. La ultradreta ha demostrat, històricament, una desconfiança profunda cap als educadors, als qui voldria com a aliats de la tradició conservadora i tem com a propagandistes del progressisme antiautoritari. En aquest escenari, s’impulsen mesures per a precaritzar el seu treball, afeblint els seus sindicats i sotmetent-los a un control rigorós per part del govern. El professorat es veuria forçat a ajustar-se als dogmes del règim, sota l’amenaça de sancions, acomiadaments o, fins i tot, represàlies legals. A més, es fomentaria la vigilància a les aules, encoratjant denúncies contra aquells docents que toquin temes relacionats amb drets humans, equitat o història crítica. El “neutralisme polític” es convertiria en un mandat obligatori, però en la pràctica significaria que el professorat hauria de callar davant les injustícies socials, econòmiques o polítiques, promovent una visió uniforme i alineada amb els interessos del règim en lloc d’una educació plural i crítica.

Aquesta repressió no es limitaria a les escoles d’educació bàsica, sinó que també aconseguiria a les universitats. Les universitats públiques, que han facilitat històricament espais de pensament crític i de recerca independent, serien severament afectades per aquest tipus de governs. Les retallades en el finançament de la ciència i la cultura serien dramàtics, privilegiant àrees de coneixement que beneficiïn directament al sector privat, mentre que s’eliminarien àrees de recerca que fomentin el qüestionament o la reflexió crítica. Les humanitats, les ciències socials i les arts serien deslegitimades, i s’imposarien noves formes de censura sobre l’art, la literatura i la creació intel·lectual en general.

Es fomentaria la vigilància a les aules, encoratjant denúncies contra aquells docents que toquin temes relacionats amb drets humans, equitat o història crítica

Un sistema educatiu sota el domini de la ultradreta seria profundament desigual, adoctrinat i al servei de les elits econòmiques i polítiques. L’educació deixaria de ser un dret de totes i tots i es convertiria en una eina de control ideològic i econòmic. La pedagogia crítica se substituiria per la por, la diversitat per l’homogeneïtat imposada i la justícia social per un individualisme feroç i excloent.

Però si un dia la ultradreta governa l’educació, no tot estarà perdut. La història ens ha ensenyat que l’educació sempre ha estat un camp en el qual es conrea la memòria democràtica i es practica la resistència. En cada aula, en cada professor o professora que desafia el silenci imposat, en cada estudiant que s’atreveix a qüestionar, en cada context sociocomunitari que lluita per la convivència en igualtat, s’obre una petita escletxa d’esperança.

La defensa d’una educació pública, laica, inclusiva i emancipadora no és només una qüestió pedagògica, sinó una lluita política essencial per al futur de la democràcia. És una lluita que hem de continuar, amb perseverança i determinació, sense descans ni confiança, sabent que només a través de l’educació crítica i emancipadora podem protegir els nostres drets i la nostra llibertat.