Malauradament som lluny encara d’aquest propòsit: l’abandonament prematur dels estudis (AEP[1]) el curs 2021-22 a Catalunya era d’un 14,8% i a Espanya d’un 13,3%, lluny del 9,7% dels països de la Unió Europea. A Barcelona, amb un 7,7% d’AEP podríem dir que estem en una situació prou positiva, però darrere de la dada hi ha prop de 1.000 nois i noies que veuen el seu futur molt compromès i pels quals cal seguir apostant per la plena continuïtat fins als 18 anys.
Però per a assolir la universalitat de l’etapa 16-18 (sense entrar encara a fer-la obligatòria) no n’hi ha prou a garantir una oferta pública o concertada que cobreixi al 100% la demanda (repte que ja està pràcticament assolit) sinó que cal que aquesta oferta sigui atractiva i “enganxi” per tal de vincular fermament a tots els joves amb el seu procés d’aprenentatge de manera que trobin sentit a seguir estudiant.
Què ens diuen les dades sobre els perfils i els itineraris dels nois i les noies que abandonen?
Gràcies a les dades del Registre d’Alumnat de Catalunya (RALC) des de l’any 2016 s’han pogut fer anàlisis de les dades individualitzades i traçar els itineraris de cada cohort d’alumnes a la ciutat de Barcelona[2], de manera que s’han fet evidents uns patrons d’abandonament i unes situacions recurrents que incrementaven el risc de ser abandonadors. Saber què els passa, com són i quins perfils tenen els joves que han abandonat és la millor manera de prevenir que altres joves abandonin en el futur.
La primera mirada s’ha de posar en els dispositius d’acompanyament i la capacitat d’adaptació de les aules de la secundària obligatòria perquè els alumnes més vulnerables assoleixin la graduació.
Entre els factors que expliquen la no graduació destaca l’alumnat que s’incorpora tardanament al sistema i arriba comptant amb molt poc recorregut per assolir les competències marcades pel currículum.
La primera mirada s’ha de posar en els dispositius d’acompanyament i la capacitat d’adaptació de les aules
A Barcelona, aquest curs 2022-23 el 18% de l’alumnat de 4t d’ESO té nacionalitat estrangera. D’aquests alumnes, el 37% són reconeguts com a vulnerables, és a dir afegeixen a la dificultat en la competència lingüística, la dificultat de comptar amb un entorn socioeconòmic desafavorit. A aquesta diversitat cal afegir-hi el 15% d’alumnat amb necessitats educatives especials de tipus A (presenten trastorns de l’aspecte autista, discapacitat intel·lectual, trastorns de conducta o dèficits sensorials o motrius) que està present a les aules ordinàries i requereix tota mena de recursos i suports d’educació inclusiva.
A aquesta situació complexa cal afegir-hi la percepció de benestar subjectiu, que, segons ens informen les enquestes[3] ha empitjorat: un 20% de les noies i un 11% dels nois creuen que estan en risc de patir una malaltia mental, i La primera mirada s’ha de posar en els dispositius d’acompanyament i la capacitat d’adaptació de les aules.
Amb tot s’evidencia que el treball amb aquests adolescents és complicat i l’assoliment l’èxit acadèmic no està a l’abast de tothom, sobretot quan advertim la prevalença d’aquestes situacions en els barris de rendes baixes i amb estructures familiars més fràgils. Cal, doncs, posar focus i acompanyar tutors i tutores de l’ESO, sobretot en l’exercici de l’acció tutorial i l’atenció personalitzada a l’alumnat, perquè, tal com ens informa la recerca, el que els docents projecten, les expectatives que tenen del seu alumnat, serà decisiu en el seu itinerari futur.
Cal acompanyar tutors i tutores de l’ESO, sobretot en l’exercici de l’acció tutorial i l’atenció personalitzada a l’alumnat
Tanmateix, som conscients que l’ESO encara dista molt de ser realment una etapa inclusiva veritablement competencial i que centrifuga aquells nois i noies que no encaixen en un desenvolupament encara massa acadèmic dels currículums definits com a competencials. Clarament, tal com es pot observar en la taula 1, la mesura de repetició de curs que situa l’alumnat per sota del que li correspondria per edat (tècnicament parlem de taxa d’idoneïtat) en lloc d’ajudar a vincular-los esdevé factor determinant en el risc d’abandonament. De la mateixa manera que les dades marquen la vulnerabilitat socioeconòmica com a desigualtat de partida que l’escola no aconsegueix revertir.
Taula 1: Perfil de l’alumnat que no segueix els estudis en acabar 4t d’ESO a Barcelona 2021-22 Total cohort 14.197
Total prioritat per a la matrícula de continuïtat
Pel que fa al moment del canvi d’etapa, s’ha indicat que per assegurar itineraris exitosos cal assegurar que els joves puguin fer als 16 anys allò que els inspiri per a l’itinerari futur. Per tal de garantir que, igual que qualsevol jove que vol fer batxillerat té plaça assegurada en allò que ha triat, tots els joves que volen cursar grau mitjà després de l’ESO puguin incorporar-se als estudis desitjats, el Departament d’Educació ha ajustat la normativa de preinscripció per donar-los prioritat respecte de la resta de candidats d’altres edats[4]. La hipòtesi que motiva aquesta decisió és que, com més cohorts seguides hagin trobat plaça en els estudis que volien cursar en primera opció, menys abandonament es produirà a causa d’estar estudiant allò que no es desitjaven. Esperem resultats i donem temps a les polítiques educatives perquè demostrin el seu efecte.
En segon lloc, hi ha el factor transcendent de l’orientació. Se sent en tots els fòrums que cal reforçar l’orientació dels joves durant totes les etapes. Orientar consisteix a fer encaixar dues peces: la de donar a conèixer tota l’oferta (més enllà de la que ofereix el propi institut), i la de recomanar, en base al coneixement que té la persona orientadora de les actituds, aptituds, competències, gustos i expectatives dels estudiants allò que més li encaixa.
Cal concentrar esforços per assegurar el trencament de les barreres econòmiques i burocràtiques que comporten la incorporació als estudis postobligatoris
Per tal de potenciar el procés d’orientació i que els seus resultats ens servissin de claus per a la planificació de l’oferta educativa, des del curs passat s’ha demanat a tots els orientadors i orientadores de 4t d’ESO de Barcelona que informin en un aplicatiu del sistema, sobre a quins estudis han adreçat els seus alumnes per al curs vinent. El resultat ha estat interessant per veure els biaixos que té l’orientador quan fa la seva feina i també per relativitzar el poder de convicció que aquests professionals tenen sobre les tries reals del seu alumnat: un 25% de l’alumnat orientat a grau mitjà no s’hi va matricular i un 30,8% de l’alumnat orientat a un grau mitjà, que sí que va decidir matricular-s’hi, finalment en va cursar un altre de diferent família. En conclusió, una bona orientació és un element més, que ajuda però que no determina. És imprescindible, però, continuar formant els nostres orientadors, com actualment estem fent a Barcelona.
Per això, i en aquesta línia estem treballant, cal repensar el procés d’adquisició de la llengua instrumental, cal replantejar-se la repetició de curs com a element anivellador i cal, sobretot, concentrar esforços per assegurar el trencament de les barreres econòmiques i burocràtiques que comporten la incorporació als estudis postobligatoris. En aquesta darrera línia, el Consorci d’Educació ha implantat el Pla d’Acompanyament que fa un seguiment de l’alumnat afectat per aquestes barreres per tal d’ajudar-lo a superar-les. També s’ha incorporat a aquest Pla una memòria econòmica per garantir a aquest alumnat la gratuïtat total en l’etapa 16-18 (batxillerats i grau mitjà).
L’aposta per uns centres atractius i de referència en els quals els estudiants trobin el sentit i el gust en allò que aprenen
Experiències d’èxit com les de l’institut Tecnològic de Barcelona, l’Institut dels Aliments o el de l’Esport en les seves taxes de graduació a grau mitjà ens parlen que si l’oferta és prou atractiva i rellevant l’alumnat ho té més fàcil per “enganxar-se” trobar un sentit a allò que fa i acabar-ho fins al final, acreditant l’etapa.
Per això estem posant molts esforços a transformar pedagògicament els centres de postobligatòria, batxillerats i formació professional, per tal que esdevinguin realment inclusius, atractius, aspiracionals. Que comptin amb equipaments ben dissenyats, amb recursos suficients per experimentar en l’àmbit professional en què es troben. I també amb suports per atendre les dificultats emocionals i d’aprenentatge que afronten els joves en diferents moments de la seva etapa formativa. Centres que comptin amb reforços escolars, amb figures orientadores en el propi equip, amb metodologies que incloguin el propòsit professionalitzador, que visualitzin el món laboral que hi ha al final del seu itinerari. També, en aquesta línia estem treballant a Barcelona per crear batxillerats més flexibles (Batx-Pro) que tracin trajectòries efectives entre el batxillerat i els cicles formatius de grau superior.
Una transformació pedagògica a la secundària post obligatòria que té per objectiu millorar la taxa de graduació que actualment és encara baixa, situant-se en un 56,6% a grau mitjà en 2 anys+1 i 86,6% en 2 anys+1 a batxillerat. En canvi, s’han començat a notar millores en el nivell d’idoneïtat: hem pujat en dos punts el percentatge de joves que fan el curs que els correspondria per edat en els últims quatre anys. Aquest indicador s’haurà de traduir a la llarga en menys abandonament
Conclusió: no perdem de vista la lluna
En definitiva, campanyes com la de “Zero abandonament” que fa uns dies ha llançat la Fundació Bofill, o altres iniciatives empeses des dels governs locals, les diputacions, el Consell de la FP de Barcelona, sumen a l’hora de posar focus per tal que les agendes polítiques incloguin accions per millorar els índexs de joves graduats en ensenyaments postobligatoris, perquè es facilitin tots els recursos necessaris, perquè s sensibilitzi la població i perquè s’alineïn tots els agents que hi han d’intervenir, que, com veiem, són molts. Però, sobretot, que mirant el dit que assenyala la lluna no perdem de vista la lluna: cal tenir dades, fer-les servir, mostrar-les i compartir-les i, en base a aquestes, arbitrar mesures quirúrgiques que neutralitzin els factors de risc en cada moment de la llarga trajectòria en què un jove pot tenir temptacions d’abandonar.
Sensibilització sí, però sobretot cal un pla co-construït entre tots que inclogui coneixement, mesures tècniques, avaluació i, si escau, redisseny de les mesures. Perquè en l’AEP, com en tots els temes de l’agenda educativa, els processos són llargs i complexos, els canvis, lents i poc visibles, els èxits, petits. Hi ha topalls estructurals que semblen difícils de trencar, i, en processos complexos el més perillós és pensar que les solucions són fàcils i que es basen únicament en més recursos o en declaracions d’intencions.
[1] L’AEP comptabilitza l’índex de joves d’entre 19 a 24 anys que no han aconseguit obtenir cap titulació superior a la secundària obligatòria
[2] Es pot consultar l’estudi de la cohort i la continuïtat dels estudis post obligatoris a: https://www.edubcn.cat/rcs_gene/extra/01_documents_de_referencia/informes/20221212_Continuitat_formativa_i_fidelitzacio_a_BCN.pdf
[3] Enquesta FRESC 2022 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona
[4] A Barcelona, els estudiants que es prescriuen a grau Mitjà de més de 18 anys són el 68%, per aquest factor la competència d’accés i el pes de la nota de tall perjudicava els alumnes de 16 anys procedents de l’ESO.
