Opinió

Sobre las competències bàsiques a Catalunya. Què està passant?

Les darreres dades sobre les proves de competències bàsiques a Catalunya han tornat a posar sobre la taula una preocupació que fa anys que s’arrossega: el descens sostingut del rendiment acadèmic, especialment a l’etapa de final de primària i secundària. Aquesta baixada no és un fet puntual ni atribuïble únicament a un curs, sinó una tendència clara que ve de lluny, que s’ha anat agreujant des del 2015 i que posa en qüestió tant l’organització actual del sistema educatiu com la manera com s’està plantejant l’ensenyament-aprenentatge dins els centres.

La clau del debat no és si cal tornar enrere ni defensar una escola nostàlgica, sinó repensar profundament el model actual educatiu, revisant què vol dir realment ensenyar per competències. El problema no és el concepte en si, molt discutit fa temps, sinó la seva aplicació desvirtuada. En molts casos, l’ensenyament per competències s’ha traduït en una desconnexió amb el rigor dels continguts, substituint coneixements essencials per activitats o projectes superficials. Es confon aprendre a fer amb saber per què i per a què es fa. Sense una base sòlida en llenguatge, matemàtiques, ciències o pensament crític, no hi ha competència real, només una simulació d’activitat pedagògica. I aquest és un dels motius pels quals l’alumnat mostra baix rendiment: es troba fent coses sense comprendre-les a fons, sense haver estructurat bé el coneixement que les hauria de sostenir.

La metodologia docent actual, basada en bona part en la idea de “projectes”, no sempre s’aplica amb criteri ni amb la profunditat necessària. Sovint es fan projectes per omplir espais, no per estructurar coneixement. Això porta a activitats desconnectades, sense un fil conductor ni avaluació formativa real. El projecte hauria de ser un mètode exigent, planificat, amb objectius clars i vinculat als continguts troncals del currículum. Però massa sovint s’ha convertit en un pretext per a l’entreteniment o en una estratègia per evitar conflictes amb alumnes amb dificultats. I això debilita greument l’aprenentatge.

La clau del debat no és si cal tornar enrere ni defensar una escola nostàlgica, sinó repensar profundament el model actual educatiu

A més, cal tenir en compte que l’alumnat també ha canviat. I en molts aspectes, el canvi no ha estat  a millor. Ens trobem davant d’una generació possiblement hiperestimulada, amb dèficits d’atenció per diversos motius, dificultats de regulació emocional per la situació social i una motivació molt volàtil respecte a l’escola. Un dels factors que ha accentuat aquesta situació és l’ús de la tecnologia. Molts infants i joves viuen immersos en un entorn digital constant. Això planteja un debat educatiu urgent: la tecnologia ha d’estar prohibida o s’ha d’integrar amb sentit? No es tracta de rebutjar-la completament, però tampoc d’assumir-la acríticament. L’ús pedagògic de la tecnologia només és útil quan es posa al servei del coneixement i no de la distracció. Quan és una eina per pensar millor, per col·laborar, per accedir a continguts complexos o per desenvolupar competències digitals amb criteri, pot tenir valor. Però quan es converteix en un recurs passiu, una manera de fer passar el temps o un substitut de l’esforç intel·lectual, contribueix a empobrir encara més l’atenció i l’exigència.

Davant d’aquesta realitat, molts centres es troben desbordats, i en comptes d’afrontar la situació amb estructures sòlides i adaptacions rigoroses, acaben abaixant el nivell o deixant fer, en un context on l’exigència sovint és vista com un obstacle i no com una eina d’aprenentatge. Es confon l’acompanyament amb la permissivitat, i l’atenció a la diversitat amb la renúncia a una cultura comuna del saber. Això no només desmotiva l’alumnat amb més capacitat, sinó que priva el conjunt de l’alumnat de l’oportunitat d’esforçar-se, de créixer i de construir un projecte de futur sòlid.

Ens trobem davant d’una generació possiblement hiperestimulada, amb dèficits d’atenció per diversos motius

L’organització dels centres també mereix una reflexió profunda. Els horaris estan pensats sota l’esquema del segle XX, sense tenir en compte les necessitats del segle XXI ni les realitats del perfil actual d’alumnat. Es mantenen estructures rígides, amb horaris fragmentats, poc espai per al treball interdisciplinari real i escassa flexibilitat per atendre diversitats. A tot això s’hi suma una certa obsolescència del funcionament institucional: burocràcia excessiva, manca de coordinació real entre equips docents i una dificultat crònica per fer seguiment individualitzat.

La formació del professorat, tot i els esforços d’alguns programes oficials, continua sent insuficient, especialment en l’àmbit de la didàctica competencial, la gestió d’aula i l’atenció a la diversitat. Moltes formacions es limiten a sessions puntuals, sovint teòriques, amb poca incidència real en la pràctica docent quotidiana. L’ensenyament per competències, si es vol fer amb rigor, exigeix un canvi profund en la manera d’entendre el currículum, avaluar, planificar i relacionar-se amb l’alumnat. Aquest canvi no es pot improvisar ni es pot transmetre en una sessió en línia de dues hores.

Cal molt més que cursos: cal una formació inicial i  permanent, reflexiva i aplicada. La clau és una formació que s’arrela a la realitat dels centres i de les aules, que parteixi de les necessitats reals del professorat i que es construeixi de manera col·laborativa. Això implica temps per compartir experiències, analitzar la pròpia pràctica, observar altres companys, rebre mentoria d’experts pràctics i elaborar propostes conjuntes. També cal formació emocional i pedagògica per afrontar el desgast, la complexitat i les tensions que avui implica la tasca docent. Sense aquest suport, molts professors i professores acaben actuant en solitud, repetint fórmules, desconnectats del que realment necessita el seu alumnat.

Cal molt més que cursos: cal una formació inicial i  permanent, reflexiva i aplicada

L’actual model de formació sovint es viu com un tràmit, un requisit administratiu per obtenir crèdits o punts, i no com un motor de transformació professional. I això és un problema estructural: no es tracta només d’oferir més cursos, sinó de transformar la cultura professional docent. Això vol dir entendre que aprendre a ensenyar no és una fase inicial que s’acaba en el moment d’entrar a l’aula, sinó un procés permanent que requereix espais estables de reflexió i formació dins dels mateixos centres educatius.

Per aconseguir això, cal una política educativa que entengui la formació com una inversió i no com una despesa. Que aposti per equips docents estables i formats, que valori l’expertesa pedagògica, que generi xarxes entre escoles, i que promogui una renovació real del saber didàctic. Només així la formació del professorat deixarà de ser perifèrica i passarà a ser central en la millora de l’educació. Perquè no hi ha canvi educatiu sense professorat format, reconegut i empoderats per innovar amb sentit i amb solidesa.

D’altra banda, hi ha un relaxament preocupant del rigor en moltes matèries. En nom de la inclusió i de la comprensió de les diversitats, s’ha abaixat el nivell d’exigència fins a punts on ja no s’aprèn amb profunditat. La cultura del laisser-faire està substituint l’acompanyament exigent. No es tracta de tornar a models autoritaris, sinó d’exigir amb utilitat i sentit, amb afecte i amb estratègies adaptades.

Aprendre a ensenyar no és una fase inicial que s’acaba en el moment d’entrar a l’aula, sinó un procés permanent que requereix espais estables de reflexió i formació

Les plantilles docents, a més, són inestables. Cada curs canvia un percentatge alt de professorat, especialment en centres d’alta complexitat. Aquesta rotació constant impedeix la construcció d’un projecte educatiu a mitjà o llarg termini. Sense estabilitat docent, no hi ha possibilitat de consolidar metodologies ni de generar vincles sòlids amb l’alumnat. A tot això cal sumar-hi la manca de recursos materials i humans. Sense reforços, sense aules de suport, sense especialistes en salut mental o atenció a la diversitat, demanar resultats més alts és una utopia. L’administració ha de garantir les condicions mínimes per fer front a la complexitat creixent de les aules.

Davant d’aquest panorama, la solució no pot ser tornar a l’escola d’abans, ni eliminar el model competencial, sinó fer una profunda revisió de com s’està aplicant. Cal redefinir l’aprenentatge per competències amb exigència i contingut, combinar-lo amb l’adquisició rigorosa de coneixements, i construir una escola que s’adapti realment a la realitat present, però sense abaixar el llistó. Cal estabilitat docent, recursos suficients, formació permanent i una nova cultura de l’aprenentatge: exigent, significativa, amb sentit i amb rigor.

Aquest ha de ser segons el meu parer, un possible  camí per recuperar la confiança en el sistema educatiu català i garantir que els nois i noies no només passen per l’escola i l’institut, sinó que realment hi aprenen. Aprendre no és només fer coses, és entendre-les, integrar-les i poder aplicar-les amb sentit. Això és l’autèntica competència. I això només serà possible si transformem a fons la manera d’ensenyar.