Opinió

Tancar la bretxa entre l’aula i acadèmia

Us imagineu que els jugadors de futbol i els entrenadors visquessin en mons paral·lels i amb visions diferents del que és el futbol? O que els metges i els que fan recerca mèdica discrepessin sobre teràpies i medicaments? Això que sembla inimaginable en altres professions s’acosta bastant al que passa en educació.

En el món educatiu hi ha una enorme distància entre els que fan recerca i política educativa i el professorat d’aula. Aquesta distància es fa cada cop més gran i és una de les causes de l’empobriment del debat educatiu. Crec que és urgent reduir aquesta bretxa si volem millorar el nostre sistema educatiu. Intentaré explicar les causes d’aquesta situació i fer algunes propostes per reduir-la.

En primer lloc, els docents i els experts universitaris provenen de formacions diferents i tenen carreres professionals divergents. Els que fan recerca habitualment es formen en ciències socials i centren la seva activitat professional en docència i recerca universitària i estan obligats a publicar articles per progressar. Els que fan docència a primària i secundària, en canvi, han estudiat el grau de mestre o un grau lligat a alguna assignatura escolar, treballen fent classe a escoles i instituts i rarament fan recerca o publiquen articles. Hi ha excepcions que combinen les dues activitats però són molt poc freqüents i, en general, cap dels dos col·lectius tenen incentius professionals per acostar-se al món de l’altre. Semblen camins dissenyats especialment per no trobar-se.

La intensitat i el ritme de la feina als centres docents és difícilment imaginable per als que no hi treballen

Pel que fa a la feina diària, el treball en escoles i instituts és fonamentalment pràctic i centrat en allò concret i immediat. Amb un ritme molt intens, múltiples tasques per fer i amb poc temps per la reflexió i l’anàlisi. La intensitat i el ritme de la feina als centres docents és difícilment imaginable per als que no hi treballen. Fent una simplificació, els docents es dediquen bàsicament a la “pràctica” i no tenen temps per la “teoria”. Que el més coneixement sigui fonamentalment pràctic no el fa menys valuós. 

Per acabar-ho d’adobar, un dels moments en què mestres i professors es podrien acostar més al treball “teòric” és quan es preparen per a les oposicions. Lamentablement, el que estudien són temaris sovint desfasats, desconnectats de la recerca educativa i moltes vegades elaborats per acadèmies i entitats amb cap connexió amb la universitat. Un temps que podria servir per acostar l’aula i l’acadèmia s’acaba convertint en un nou moment de desencontre.

Un altre element que ha contribuït a generar una gran desconfiança entre els docents respecte a la política educativa ha estat l’excés de reformes i novetats que ha patit el sistema educatiu en els darrers 30 anys. La majoria de canvis s’han dissenyat sense tenir en compte l’opinió dels docents i aquests els han viscut com una imposició. Aquests canvis constants ha acabat generat una gran desconfiança envers l’administració com a agent de canvi i generat resistències contra totes les mesures que venen des de dalt, siguin les que siguin. 

La majoria de canvis s’han dissenyat sense tenir en compte l’opinió dels docents i aquests els han viscut com una imposició

Pel que fa a la recerca, quan els investigadors s’acosten als centres educatius sovint ho fan d’una manera instrumental. Necessiten un nombre determinat de centres o d’alumnes per tirar endavant la seva recerca i busquen com sigui centres on desenvolupar-la. A vegades, els centres se senten utilitzats per investigadors que arriben, extreuen les seves dades i marxen sense que el centre no rebi res a canvi per la seva feina. Cal reconèixer que això ha millorat i cada cop hi ha més sensibilitat per part de la recerca cap als centres que col·laboren en algun estudi, però tot plegat es troba limitat per la pròpia precarietat de la recerca en educació. Un dels darrers estudis en el qual vaig col·laborar el curs passat vaig comentar que estaria bé que els col·laboradors que participàvem de l’estudi rebéssim alguna remuneració, sempre ho faig ja que crec que cal donar valor a la feina de tothom, quan l’investigador em va explicar el pressupost que tenien per a un estudi que es realitzava en 12 comunitats autònomes vaig ser jo qui el va acabar convidant a esmorzar. Anècdotes a part, la manca de recursos fa que centres i docents només participin en recerca per amor a l’art. No hi ha incentius estructurals perquè centres i docents d’aula participin en recerca educativa i s’hi sentin més propers. 

Un altre element de fricció són les mancances i desigualtats del sistema educatiu que destapa la recerca educativa. Per exemple, una recerca pot descobrir que existeix un biaix de gènere en l’orientació que rep l’alumnat a 4t d’ESO i que noies i noies reben recomanacions associades a estereotips tradicionals. La denúncia d’aquest problema pot ser viscut per molt docents, que fan la seva feina tan bé com podem, com una acusació o un atac a la seva professionalitat. Cal recordar que això es dóna en un context on l’escola fa anys que està sota el focus i els docents viuen aquest qüestionament en primera persona. Aquesta tensió entre recerca i docents és certa manera és inevitable, però si no generem espais de trobada i de comunicació aquesta tensió serà cada cop més gran i farà impossible el diàleg. 

D’altra banda, aquesta divisió entre professorat d’aula i expert universitari no és exclusiva del món educatiu i forma part d’una bretxa transversal que recorre el món occidental entre les elits universitàries i professionals i les classes treballadores precaritzades. Aquests dos grups socials tenen experiències vitals i visions del món cada cop més diferents i aquesta divisió condiciona cada cop més la realitat social i política. El món educatiu no és aliè a aquesta divisió. 

Finalment, les xarxes socials i les bombolles comunicatives amb la seva immensa capacitat de polarització han acabat aguditzant aquesta bretxa de manera brutal. Molts professors d’aula consideren tots els “experts” una colla d’ignorants i molts “experts” són incapaços d’entendre les vivències i percepcions dels docents dels centres. Alguns han aprofitat aquesta polarització defensant la idea que només el professorat d’aula té dret a opinar sobre educació i que el fet d’estar a l’aula legitima qualsevol idea o afirmació sobre educació. Aquesta postura em sembla absurda i perillosa. Els docents d’aula hem estat ignorats durant molt de temps en la política educativa i és bo que cada cop se sentin més les nostres veus, però negar el dret a opinar sobre educació a tots els que no estan l’aula em sembla deshonest i empobridor de cara al debat educatiu. 

El sistema educatiu català es troba en un moment crític amb la necessitat de respondre a una enorme quantitat de reptes. Per fer-ho necessitem més recursos però també trencar aquesta absurda bretxa que no beneficia ningú. Voldria fer algunes propostes que crec que podrien ajudar en aquest sentit. 

No podem seguir argumentant a partir d’estereotips que ridiculitzen al que pensa diferent

En primer lloc, defensar la necessitat d’escoltar al que pensa diferent i tenir un debat intel·lectual honest. El debat educatiu sovint és una col·lecció de fal·làcies de l’home de palla que no porten enlloc. No podem seguir argumentant a partir d’estereotips que ridiculitzen al que pensa diferent i donen a la nostra postura el 100% de la raó. Aquests posicionaments poden generar molts likes a les xarxes però destrueixen qualsevol possibilitat d’un debat constructiu. 

En segon lloc, els docents d’aula hem de fer un pas endavant i participar en el debat educatiu de manera proactiva. Molts docents pensen que llegir sobre educació, publicar o participar en trobades educatives no forma part de les seves tasques professionals. Hem de trencar aquesta inèrcia i fer un pas endavant. Tenim molts obstacles com l’excés de feina diària que he comentat, però també oportunitats desaprofitades com el temps que tenim al juliol per a formar-nos i participar d’escoles d’estiu. 

Pel que fa a mesures pràctiques, algunes mesures que podrien ajudar són les següents:

En primer lloc, millorar les condicions de treball dels docents dels centres i assignar més recursos a la recerca educativa. Sense més temps per a la reflexió i l’anàlisi els docents seguiran segrestats per les urgències diàries. Sense més recursos per la recerca serà difícil que les universitats aconsegueixin més implicació dels docents d’aula. 

Recuperar les llicències d’estudis per al professorat no universitari. Abans de les retallades del 2010 un docent podria sol·licitar una llicència d’estudis cobrant el 100% del sou per estudiar un tema concret vinculat al centre o al seu àmbit professional. Mesures com aquesta farien que molts docents s’acostessin al món de la recerca. 

No permetre que hi hagi cap acte, debat o col·loqui educatiu sense un mestre d’aula en actiu. Sovint els debats educatius els monopolitzen professors universitaris, investigadors, periodistes i experts de tota mena sense comptar amb la presència d’un mestre en actiu en una escola. Cal evitar que això passi i cal donar facilitats i incentius perquè els docents hi participin. 

L’escola necessita molts més recursos i solucions, però també un debat més seré, constructiu i que incorpori les mirades de tots els qui hi participen i se l’estimen

Garantir permisos amb substitució i suport econòmic per participar en congressos i esdeveniments educatius. Si un docent vol participar en un congrés haurà de demanar permís a la direcció del centre, generarà guàrdies que hauran de cobrir els seus companys, perdrà classes i hores de treball que haurà de fer més tard i s’ho haurà de pagar de la seva butxaca. Amb aquestes condicions no és estrany que la participació de mestres en congressos i trobades durant el curs sigui tan baixa. Cal que hi hagi permisos per aquestes qüestions, que el Departament posi substituts en aquests casos i que hi hagi un ajut econòmic per als docents que hi participin. Sense canviar les condicions estructurals la situació no millorarà. 

Establir recerques conjuntes entre universitats i centres educatius. Caldria que algunes recerques es dissenyessin des de l’inici comptant amb centres educatius i que participessin en el desenvolupament, l’aplicació i en l’anàlisi de resultats. Que els centres ho visquessin com una oportunitat de millora. Seria necessari donar més recursos a aquests centres perquè això no representés una sobrecàrrega de feina afegida.

Finalment, garantir que la participació de docents en recerca educativa és recompensada com a mèrit de manera generosa en concursos de trasllats, assoliment d’estadis i altres convocatòries on participa el professorat. Actualment, la puntuació que es dona per aquest fet en els concursos de trasllats és anecdòtica i difícil de demostrar. 

Tot això no resoldrà el debat educatiu on conviuen posicions i mirades sobre l’educació molt enfrontades amb algunes amb les que discrepo profundament, però pot ajudar a millorar el nivell de debat i reduir el soroll i el malestar docent que impedeix impulsar millores en el sistema. Ara que sindicats i Ministeri d’Educació estan negociant a Madrid l’estatut docent, seria un bon moment per reivindicar aquestes mesures i garantir que s’estableixen més ponts entre l’aula i l’acadèmia. L’escola necessita molts més recursos i solucions, però també un debat més seré, constructiu i que incorpori les mirades de tots els qui hi participen i se l’estimen. Sense avançar en aquest camp no ens en sortirem.