L’estiu és un temps generós i agraït, gran reconstituent d’energies. Facilita desconnexions i alhora genera nous plaers que substitueixen records i experiències del curs acabat de tancar.
Per a molts adolescents que comparteixen institut i hospital de dia, l’estiu és un gran forat negre, una gran discontinuïtat d’espai i temps que els evadeix de les seves dificultats acadèmiques. Un bàlsam desestressant per a les seves tensions viscudes en els centres educatius. Un espai de desorganització acumulativa que requerirà de molta energia i persuasió per retornar aquests joves a viure organitzadament.
Alhora l’estiu també és un temps de trencament dels fràgils fils de connexions educatives, de relacions amb altres, especialment adults. És un període llarg, en temps i sobretot en desconnexió mental.
Recomençar el curs no és gens fàcil per a molts nois i noies amb dificultats. En primer lloc la mandra que diuen tenir en pensar en tornar a l’institut, és una manera d’expressar les seves pors, inseguretats, desconeixement, fracassos… Un bon exemple seria que no han fet cap mena de deures d’estiu, condició sine quanon per poder-se presentar a exàmens de recuperació. És aleshores que decideixen no anar a fer exàmens i esperen a veure què serà d’ells. Alguns passen o els passen de curs, altres tornen a la casella de sortida.
La discontinuïtat educativa de l’estiu, sovint, ens porta a una discontinuïtat encara més greu: els canvis de professorat. Malgrat els esforços dels equips per estabilitzar els mestres, aquests canvis impliquen descoordinacions, no mantenir acords presos o bé haver de tornar a actualitzar-los perquè hi ha gent nova. Tot plegat fet en un temps rècord, per tal que el primer dia de curs tot estigui lligat i els nois i noies puguin començar bé el curs.
És evident que cal reorganitzar els temps i les decisions polítiques per tal que tots els instituts estiguin a punt el dia 1 de setembre. Començar estressats i amb tensions, no només perjudica l’inici sinó tot el curs. I especialment l’alumnat que és més feble, que té més dificultats i que queda més ressentit pels desajustos i les mancances. La mesura de la feina ben feta ha d’estar en poder atendre tothom el millor possible. I tot i que es fa, és amb un cost molt alt!
