“Construïu un circuit de bales, com vulgueu i amb el material que vulgueu, l’únic que us demano és que en algun punt s’ha de generar un so”. Sebastian Martin acaba de donar aquestes instruccions a un grup de 10 alumnes de 6è (la meitat del grup bombolla, amb l’altra meitat ha fet el primer taller) de l’Escola Miralletes, situada al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona. Ho verbalitza i ho visualitza, ja que ell mateix munta un minicircuit en el qual la bala cau sobre un tambor i sona. I els alumnes s’hi posen de seguida, per parelles, es veu clar que estan familiaritzats amb l’espai i els materials que hi poden trobar malgrat que tot just fa uns mesos que es va posar en marxa. La sala s’havia d’estrenar al març de 2020, però va passar el que va passar.
Vint minuts més tard, les cinc parelles tenen construïts els respectius circuits. Els van provant d’un en un, davant la resta. En alguns casos funciona a la perfecció, ja que la bala fa el recorregut esperat d’inici a fi, en altres surt disparada en algun punt, però en tots s’han introduït instruments de percussió que generen el requisit demanat. No passa res si no ha reeixit del tot allò que sí que havia acabat sortint durant el procés d’assaig i error. Cada grup comenta què pretenia fer, què els ha costat més, quins problemes s’han trobat i com els han tractat de solventar. Això és l’important. I amb una mica més de temps del que tenim avui l’activitat s’hauria complementat amb un dibuix fet pels alumnes del circuit que havien dissenyat.
Què han estat fent? “Doncs han estat experimentant amb algunes lleis de la física, però sobretot han estat aprenent a col·laborar, a comunicar-se, a parlar entre ells i a demanar ajuda, són coses com aquestes les que vam observar que passaven quan vam començar amb això”, explica Sebastian Martin, membre de The Tinkering Studio, un grup d’educadors integrat al The Exploratorium de San Francisco. Abans d’entrar en aquesta institució científica, similar al Cosmocaixa, aquest grup treballava en l’àmbit de l’educació no formal a l’àrea de San Francisco a través de les màquines de bales (marble machines) i “va ser quan vam veure com es motivaven els infants i els nostres col·legues, i com ens venien a proposar els seus propis dissenys, que vam començar a pensar que alguna cosa estava passant”, explica Martin.
A Catalunya hi ha algun centre més amb una sala tinkering, si bé l’Escola Miralletes és l’única que l’ha dissenyada sota la inspiració i acompanyament del Cosmocaixa, amb el qual es vincula a través d’un programa Magnet que ja es troba en el seu quart i darrer curs (haurien estat tres, però amb la pandèmia i el confinament es va decidir prorrogar-lo un any més). A banda de l’anomenat ambient d’engranatges, on els alumnes han estat treballant avui, quan la sala estigui totalment acabada comptarà també amb els ambients del pinball, del vent, i de la llum i l’ombra, en els quals els alumnes podran seguir apropant-se a l’univers STEAM a través de l’experimentació, la manipulació i l’observació.
Recerca sobre el potencial del tinkering
Al traductor de google, tinkering es tradueix per “jugant”, però, segons explica Oriol Ballesteros, membre de l’equip del Cosmocaixa que treballa en contacte amb l’Exploratorium, aquí els experts han trobat que la paraula que més s’hi escau és “trastejant”, segurament perquè bona part de la gràcia és que els elements constructius són trastos. Algun pedagog fica el tinkering en el sac del moviment Maker i la filosofia del learning by doing (aprenent fent), i sense dubte hi ha molts punts de connexió, però Ballesteros precisa que també hi ha diferències: “El que canvia és bàsicament el rol del docent/educador dins del procés, i especialment que al Maker hi ha un objectiu concret i uns materials per arribar-hi, mentre al tinkering aquest objectiu no hi és i els materials poden tenir múltiples usos”.
Martin és un físic alemany al qual el trasteig li corre per les venes, ja que va néixer en un petit poble amb una llarga tradició artesanal de fabricació de joguets (aquest era l’ofici del seu avi) i que, després de voltar pel món, es va trobar a San Francisco amb altra gent que compartia la mateixa passió. “Quan vam començar amb els infants, la gent ens deia: això és molt divertit, però estan aprenent res? I ens vam adonar que molta gent té la creença que la diversió és incompatible amb l’aprenentatge, o sigui que vam haver d’encarregar una recerca acadèmica per demostrar el potencial educatiu del tinkering”, comenta.
Al llarg de dos anys, durant dues tardes a la setmana grups escolars amb professors inclosos van estar passant pel Tinkering Studio, sota l’observació i seguiment d’un grup d’experts en educació de diverses universitats dels Estats de Califòrnia i Washington, “i la conclusió va ser que els nanos van evolucionar en l’aprenentatge de conceptes i en la capacitat de documentar-los i comunicar-los, però el que realment ens va entusiasmar va ser que els professors diguessin que gràcies a aquesta extraescolar els mateixos alumnes havien canviat la seva manera de ser a l’escola, perquè quan feien Llengua o Història tendien a ser més proactius, prenent la iniciativa o expressant idees, en comptes d’esperar instruccions”, afegeix Martin.
La gent ens deia “això és molt divertit, però estan aprenent res?” Molta gent té la creença que la diversió és incompatible amb l’aprenentatge
A partir d’aquesta recerca, els defensors de la metodologia descriuen les cinc competències (a San Francisco en diuen “dimensions de l’aprenentatge”) que treballa el tinkering: iniciativa i intencionalitat, resolució de problemes i pensament crític, comprensió conceptual, compromís social i emocional, i creativitat i expressió personal. “Treballar en equip et compromet socialment i t’obliga a practicar les teves habilitats socials; el fet d’analitzar una situació i fer-te preguntes, en comptes d’esperar que el mestre et doni les respostes, desenvolupa el teu pensament crític; i la creativitat és una competència especialment important per uns joves que es trobaran en un món on cada cop hi haurà menys feines definides”, sosté Martin.
De l’educació no formal a la formal
No hi ha una única edat per incorporar el tinkering. Martin explica que a l’Exploratorium treballen amb adults, amb joves i amb canalla, ja que els materials permeten adaptar-ho a cada edat. En el cas d’alumnes d’institut, els circuits de bales ja introdueixen tecnologies més sofisticats, com engranatges, motors, politges i altres elements que avui no hem usat. També han fet tallers amb alumnes del primer cicle de primària, amb materials molt més senzills.
Als escèptics, Martin i els seus companys els tracten de convèncer d’una manera molt senzilla: “Veniu, proveu-ho, i fixeu-vos com el fet de descobrir i experimentar per un mateix ajuda a construir autoconfiança”, diu. Afirma que cada vegada els visiten més escoles i que cada vegada reben més notícies de centres educatius de països d’arreu del món que incorporen la filosofia tinkering, la qual, tal com ho veu, “no només s’expandeix, sinó que cada cop és menys una activitat de l’educació no formal i cada vegada més pertany a l’educació formal”.
Aprofitant que l’Exploratorium està tancat a causa de la covid, Sebastian Martin fa temps que viatja per Europa per conèixer les iniciatives tinkering d’altres països. A Barcelona hi fa una estada llarga, de diverses setmanes, i per això el Cosmocaixa l’ha convidat a visitar la seva escola, una experiència que, afirma, l’ha meravellat. “Nosaltres fem moltes formacions amb mestres, el més habitual és un taller de tres dies que anomenem l’Art de jugar –comenta Martin–, però també estem molt acostumats a veure mestres convertits en campions del tinkering que no tenen cap suport, i que fan activitats amb els seus grups, però no tenen la capacitat ni l’espai per fer-les amb tota l’escola, per això el fet de veure que això no recau sobre les espatlles d’un sol docent, sinó que tota l’escola està implicada i acompanyada per una institució com el Cosmocaixa em sembla un encert, perquè tothom en podrà gaudir”.
