Opinió

Un atac terrorista al cor de l’escola pública francesa

Per desgràcia, França és un país assetjat pel terrorisme islamista. A la matança del Charlie Hebdo cal afegir-hi la d’un supermercat jueu, els atemptats a la sala de festes Bataclan i a altres llocs de París l’any 2015. Però la decapitació d’aquest professor té un caràcter ben diferent: per primera vegada el terrorisme pega un cop al cor de la República, que és l’escola. I com a docent que som, no puc deixar de plantejar-me moltes preguntes.

La víctima de la intolerància integrista feia la seva feina: educar els futurs ciutadans del seu país. Ensenyar, als joves i a les al·lotes que ben aviat esdevindran ciutadans de ple dret i assumiran responsabilitats, els valors de la llibertat d’expressió, el respecte per la diversitat, la convivència pacífica entre gent vinguda de tot arreu, la resolució dels conflictes per la via del diàleg i la negociació. En un entorn complicat i amb uns recursos limitats, els docents d’arreu del planeta fan la seva tasca amb la intenció de no només transmetre coneixements sinó també de donar eines que ajudin els infants al seu desenvolupament integral i perquè trobin el seu lloc en el món.

En un món marcat per la pandèmia i per l’experiència duríssima del passat confinament, tota la comunitat educativa hem redescobert la importància del paper de l’escola presencial, de la necessitat de retrobar-nos en els espais que ens ajuden a conviure, a conèixer i a respectar les diferències dels companys que ens envolten; malgrat els protocols i les restriccions sanitàries.

Per altra banda, la nostra normativa educativa, des de la llei orgànica estatal fins als projectes educatius dels centres, posa l’èmfasi en un dels objectius del nostre sistema educatiu: el respecte dels drets i llibertats fonamentals, la convivència de llengües i cultures, el foment de l’esperit crític, la formació per a la pau, la cohesió social…

El professor assassinat era un dels nostres. Ens sentim tan identificats amb ell… Amb la dedicació entusiasta per plantejar interrogants als seus alumnes i en despertar en ells la flama de les ganes de saber i de no donar res per segur ni per definitiu, allunyats de tots els dogmes. No es pot entendre tampoc, com sembla que ha passat, que alguns pares dels alumnes haguessin denunciat el docent o que haguessin fet crides perquè fos assetjat. Les famílies ens han de fer costat, ja que ens han confiat allò que més estimen, i en som ben conscients.

L’atemptat també m’ha ferit en un altre aspecte, com a persona creient que som, pel fet de tractar-se d’un assassinat fet en nom d’un suposat déu. En aquest sentit expòs un fragment del Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, signat entre el Papa Francesc i el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb:

Declaram fermament que les religions no promouen mai la guerra i no fan una crida a sentiments d’odi, hostilitat, extremisme, ni conviden a la violència o al vessament de sang. Aquestes desgràcies són fruit de la desviació dels ensenyaments religiosos, de l’ús polític de les religions i també de les interpretacions de grups religiosos que han abusat –en algunes fases de la història– de la influència del sentiment religiós en els cors dels homes.

Per l’escola i la llibertat d’expressió.