Opinió

Un retorn precipitat a l’escola no és cap joc

Han passat dos mesos, i, tot i que l’evolució de la pandèmia, si més no estadísticament, sembla positiva, és obvi que els riscos persisteixen. Tot i això, al llarg de la setmana passada, ja hi ha hagut alguns pronunciaments a favor d’una reobertura dels centres –expressats en termes deliberadament confusos– abans de l’acabament d’aquest curs. Persones de l’òrbita d’esquerres com Roger Palà, o del neoliberalisme falsament progressista com l’entorn de la Fundació Bofill, consideren que cal obrir amb urgència les escoles. El principal argument és la necessitat de mitigar les diferències socials que aporta el confinament, escurçar la bretxa entre famílies amb gran diferència de capital cultural. Complementària a aquestes raons, alguns columnistes, amb arguments pedagogistes addueixen la necessitat de refer vincles emocionals amb companys de classe i mestres. En veu més baixa, encara que probablement amb més insistència i interès, apareix la necessitat de la conciliació respecte a unes famílies més pressionades respecte a les obligacions laborals, i de retruc, majors pressions empresarials per reimposar la presencialitat. En aquest darrer cas, fins i tot alguns amics em truquen per saber si sé d’algunes novetats al respecte.

No entraré en la qüestió de la dimensió pàrquing de les escoles, especialment en els nivells elementals, i fins i tot en l’educació no obligatòria. Fins a cert punt, resulta humanament comprensible. Tanmateix, en tot aquest joc subterrani de rumors, globus sonda i pressions, hi detecto la mateixa hipocresia que sol presidir els debats educatius. La preocupació pels efectes, a nivell de desigualtats socials, que provoca l’absència d’escola, sembla cínica quan alguns d’aquests mateixos actors no s’han preocupat per acabar amb la doble xarxa (triple, si comptem amb els centres públics que es gestionen com els privats), que miren cap a un altre cantó quan s’accepta un sistema fonamentat en la segregació (que impedeix l’intervencionisme a l’administració per a la consolidació de guetos per baix, i també per dalt), quan no s’ha fet cap esforç per reduir ràtios permanentment (que l’estadística avala com mètode més eficaç per compensar desigualtats), o que calla davant l’exclusió dels més desafavorits respecte d’una universitat o uns cicles de grau superior amb unes taxes que representen una barrera infranquejable per a infinitud de famílies.

No pateixin. Més enllà de l’impacte psicològic per la situació d’excepcionalitat que tots vivim, la capacitat d’infants i adolescents per recuperar el temps perdut és més àmplia del que podríem admetre. Quants alumnes hem conegut que han estat colpejats per malalties greus, que han estat hospitalitzats o confinats domiciliàriament durant mesos o cursos sencers i se n’han sortit? Quants de nosaltres coneixem algú que, per circumstàncies diverses, va perdre tot el curs, i avui aquell lapse de temps representa un confús record? Per compensar aquests mesos estranys, tot és qüestió de bona voluntat, treball i comprensió, factors que normalment no manquen entre un professorat, en termes generals, conscienciat. La pandèmia passarà, i aquests mesos seran arxivats en algun racó de la memòria, com passa amb tants altres episodis vitals. No fem més gran el drama actual. Els nostres joves i adolescents, d’aquí deu, vint, trenta anys no patiran cap seqüela educativa i superaran en coneixement i competència la nostra generació.

Pel que fa a les angoixes dels grans, la temptació de tornar abans d’hora resulta perillosa. No només perquè les experiències de la pròxima França no estan funcionant, sinó perquè és un risc que genera terribles dilemes morals. És possible que en el retorn de l’escola en les properes setmanes no passi res, que l’evolució de la malaltia vagi millor i que no tingui efectes en la comunitat educativa. Tanmateix, i si no és així? I si alguns infants emmalalteixen? I si transmeten la malaltia a pares, germans, avis, veïns, professors? I si hi ha morts, o la malaltia deixa seqüeles irreversibles? El principi de prudència s’ha d’imposar. El mal que representa sis mesos sense escola no pot ser comparable a haver de lamentar la pèrdua de vides humanes. Una sola, ja seria terrible. Com a pares, no hauríem de reflexionar sobre els riscos d’un retorn prematur? Per algunes setmanes de pau i tranquil·litat, no haurem de pagar el preu terrible del penediment per sempre? Un retorn precipitat a l’escola no és cap joc.

El sistema educatiu, contràriament a l’argumentari superficial d’alguns opinadors educatius, no crea desigualtats. Només les reflecteix. Hi ha desigualtats a l’escola, perquè patim un sistema social i econòmic profundament pervers i irracional. Les desigualtats, més grans avui que fa vint anys, les creen les reformes laborals, la instal·lació quotidiana de la precarietat, l’especulació immobiliària que genera segregació residencial, la desregulació de la nova economia, els salaris de misèria, la ridiculesa de polítiques socials, les barreres infranquejables de les taxes educatives, el racisme, els prejudicis, i determinades pràctiques que les pateix qualsevol estudiant, com ara la veritat innegable que el capital social és més determinant que el talent. O, explicat d’una altra manera: per trobar una bona feina, és més útil un bon cognom que un parell de doctorats. I no hi ha escola que pugui revertir o combatre aquest estat de coses.

Com que més de tres dècades en el sistema educatiu m’han convertit en un escèptic que no es deixa enlluernar per discursos bonics, i que, en conèixer iniciatives brillants i innovadores, tendeixo a pensar en el cui prodest, em fa l’efecte que el discurs bonista que serveix per justificar un retorn prematur té interessos més profunds i inconfessables que unes desigualtats que, en realitat, ningú no es pren seriosament. L’escola concertada –i els lobbies associats– com a empreses que són, viuen en una situació empresarialment complicada. Tothom sap que els concerts cobreixen els salaris dels docents i una assignació per al funcionament normal del centre. Això vol dir que tots aquells elements i activitats que forneixen de guanys el compte de resultats –les quotes il·legals, els sobrepreus dels menjadors escolars o les activitats extraescolars, l’espai de guarderia– s’han paralitzat. Això ha portat a tractar de requisar un percentatge dels salaris dels docents –que amb els nostres impostos, paguem entre tots– per disposar d’ingressos. Tenint en compte que l’administració –espanyola o catalana– no està fent res per ningú, el seu nivell d’angoixa propicia una ofensiva mediàtica per pressionar l’opinió pública, malgrat que ens empenyi a prendre una decisió que podria tenir conseqüències letals. El dilema terrible entre els beneficis o la vida. Ara mateix no podem fer debats educatius. Estem condemnats a fer debats ètics.

Les desigualtats només les podem combatre amb eficàcia des de fora de l’escola. Malauradament, i coneixent l’esforç conscient de la immensa majoria de professionals per lluitar contra la injustícia social, obté migrats resultats, perquè, no ens enganyem, les polítiques educatives més eficaces es fan a fora de l’escola, i tenen noms com “Renda Bàsica Universal”, treball garantit, habitatge públic, gratuïtat educativa, ràtios baixes o despesa social. Tornar precipitadament a l’escola no creiem que aporti prou beneficis socials o emocionals que puguin compensar els terribles riscos físics que comporta.