Opinió

Una guerra civil falsa

No cal ser una llumenera perquè ens adonem que es tracta d’una guerra civil falsa, instrumentalitzada des de fora, i que compta amb uns camps oposats que no acabem de percebre amb claredat. En primer lloc, caldria deixar clar que el que es ve anomenant “escola tradicional” és un model que, feliçment, ja no existeix entre nosaltres, perquè va ser residualitzat pels moviments de renovació pedagògica dels anys setanta i vuitanta. Moviments propis, coordinats des de baix, des dels mateixos mestres i pedagogs, i que va aconseguir transformar l’educació escleròtica i infrafinançada del franquisme en un model democràtic.

Quan ataquen la “mera cultura inútil” o els continguts purament “memorístics” o “enciclopèdics” estem visualitzant records històrics d’una abominació franquista que fa quaranta anys que no funciona. Parlen d’una romanalla, que potser els va afectar negativament en la seva joventut, però que no té res a veure amb els nostres equips pedagògics actuals.

Quan aixequem la ràbia contra l’escola tradicional, estem agitant un fantasma.

En canvi, el model novolàtric no pot dir el mateix. Compta amb unes bases que beuen directament del model tecnocràtic del ministre franquista Villar Palasí. I ho fa per una senzilla raó: mentre els gabinets tecnocràtics dels primers setanta intentaven rentar la cara del règim a través de mesures populistes, avui s’intenten maquillar les xifres de la vergonya, les de la nostra desigualtat, les del nostre apartheid educatiu, dibuixant somriures sobre un sistema que es mostra incapaç de corregir les diferències de classe i origen que afecten directament la vida del nostre jovent.

En comptes de planificar i implantar un reformisme crític i seriós, ens creiem les mentides d’una política continuista que s’enfanga en un llenguatge messiànic i visionari. Ens creiem protagonistes d’una revolució o gir progressista, però en realitat servim a un despotisme antiintel·lectual que ens ve perfectament definit des de l’espai europeu.

Per tant, escenifiquem una guerra civil falsa: oposem un sistema que ja no existeix (el de “Los Reyes Godos”) a una pedagogia que no és pedagogia, sinó un projecte d’enginyeria social totalment reaccionari, i que no sempre identifiquem. Naturalment, no es tracta de fer demagògia ni populisme. No cal discutir el model europeu perquè, precisament, potser caldria anar superant el llenguatge pseudorrevolucionari i megalòman, propi de moments de profunda crisi ètica i del  campi qui pugui actual.

Oposem un sistema que ja no existeix (el de ‘Los Reyes Godos’) a una pedagogia que no és pedagogia, sinó un projecte d’enginyeria social reaccionari

Quina és la veu realment crítica i autònoma sobre temes educatius? On l’hem d’anar a buscar? Continuarem organitzant batusses centrades en fake news?

El Nou Paradigma no és un model per a l’aprenentatge, sinó un programa de selecció d’elits determinista i conductista, inacceptable des del punt de vista educatiu. Si tornéssim a fer com en els primers compassos de la democràcia, és a dir, reunir-nos els docents sense interferències polítiques, i ens poséssim a decidir què és el millor per l’alumnat, protagonitzaríem reformes a peu d’aula beneficioses per la societat. No és tan important creure en els llibres de text o en les xarxes socials; així com tampoc no ho és creure en els exàmens o optar per altres propostes d’avaluació. El que realment importa és la facilitat amb què ens han dividit, etiquetat i desprestigiat davant de la ciutadania. Si continuem així ens retallaran a tots i serà la pedagogia mateixa la que quedarà residualitzada i abadonada. Ja no deixaran educar ningú, o que ningú s’eduqui.

Cal superar la divisió entre docents, entre altres coses, perquè necessitem que el nostre alumnat pugui decidir el seu futur, futur cultural o científic o no, però per si mateix, sense pròtesis estamentalistes ni fronteres econòmiques. El paradís digital o la violència simbòlica d’una escola dogmàtica no són escenaris seriosos, sino construccions per a un debat esbiaixat i estèril.

El debat ha de tornar als claustres i als consells escolars, i ha de saber sortir del Twitter.

Le revolucions des de dalt no serveixen per arreglar els nostres problemes. Les revolucions des de dalt són el principal problema. No necessitem ni els de dalt ni les revolucions, necessitem el seu pressupost. No necessitem altra cosa que reformisme democràtic, adult, útil i crític.

Parlem de polítiques de certificació burocratitzada que dinamiten plantilles. Parlem de les ràtios. Parlem de com es demonitzen emocions que no connecten amb les modes facilistes. Parlem de la infantilització de la secundària, de la pluralitat metodològica, dels maquillatges estadístics, de la hipocresia emotivista. El que fem actualment, és a dir, obeir cegament les directrius de la banca i dels dirigents europeus, abandonar-nos a les propostes barates compatibles amb les retallades, no ens honora: ens durà a la més crua de les mediocritats, a viure en un país semicolonial, que no vol ni pot imaginar-se a si mateix.