Opinió

Volem fer cau i esplai el dissabte!

Em pregunto on ha quedat aquell esperit de fa una dècada, quan el Parlament de Catalunya va aconseguir la fita d’inscriure en l’article 39 de la llei 12/2009, d’educació, que “el sistema educatiu reconeix i incorpora el caràcter educatiu de les activitats de lleure, especialment el compromís i la transmissió de valors”. Un esperit que es deteriora amb decisions com aquesta, i que soscava el reconeixement social d’un lleure comunitari que és fràgil i confinat a  jugar un paper secundari al si de la comunitat educativa.

La llista d’arguments per la qual aquesta decisió del govern és errònia resulta llarga. Resumim-los en set punts que ordenin les dades i les idees, i que denunciïn l’absurditat de la mesura presa.

1. Seguretat. En el pitjor estiu de les nostres vides, quan eren les escoles, els instituts i les universitats els que sí que tancaven les portes, les entitats de lleure van ser les úniques institucions educatives que es van mantenir obertes, i van demostrar una seguretat exemplar. La recerca Kids Corona, de la Fundació Sant Joan de Déu, va analitzar l’estat serològic en 22 casals d’estiu de l’àrea metropolitana de Barcelona. 1.905 participants, dels quals només es van identificar 39 nous contagis (30 infants i 9 educadors), amb un número reproductiu empíric local de 0,3: sis vegades més baix que el de la població general. Es tracta d’una evidència empírica suficient com per reconèixer que les activitats presencials del lleure comunitari són segures, i els que les comanden, responsables.

2. Mobilitat. La mobilitat que representa el lleure comunitari és radicalment inferior a la que representa el món escolar. Segons l’Idescat, al 2019 a Catalunya existien 225 agrupaments escoltes i 520 esplais, un total de 745 entitats. El nombre de centres escolars és avui de 5.131. El lleure comunitari realitza una única activitat setmanal, en un entorn de proximitat, i que implica entre dues i tres hores de contacte entre infants. L’educació obligatòria implica cinc dies a la setmana, amb un contacte diari d’entre cinc o sis hores. Cinquanta mil escoltes i esplaiers versus un milió i mig d’alumnes. De debò creiem estadísticament que la mobilitat i el contacte que representa el lleure comunitari suposa una amenaça superior a la que pugui significar l’escola?

3. Necessitat. La segona onada ja en marxa no serà com la primera. Ara ja n’hem après, i els confinaments no ens agafen per sorpresa. La segona onada acumularà frustració, malestar, serà un pas més cap al precipici de la crisi profunda que ja no serà anunciada, sinó viscuda. En aquest moment, l’existència d’espais de cura emocional, de vincle afectiu, d’estima lliure i gratuïta, i de confiança, seran més necessaris que mai per prevenir. Just el que caus i esplais saben oferir més i millor. Per prevenir problemes de salut mental infantil, i accedir a un benestar emocional, el lleure comunitari pot jugar un paper essencial, però per aconseguir-ho, infants i educadors necessiten trobar-se cara a cara. Amb mascareta i distància, sí, però mirant-se als ulls, i creant refugis emocionals improvisats amb les mirades.

4. Activitats. Les activitats escolars necessiten majoritàriament espais tancats. Les activitats de lleure comunitari utilitzen majoritàriament espais oberts. A hores d’ara, ja sabem que el contagi té mes risc de produir-se en espais tancats i mal ventilats, i no és el cas de les sortides, de les visites, dels jocs a la plaça del barri o del poble, de les gimcanes pels carrers de la ciutat que caus i esplais fan cada setmana. És un contrasentit que es permetin activitats lectives de grups de més de trenta alumnes, sovint en aules mal preparades, i no es permetin activitats de lleure comunitari, en grups de quinze o vint infants, a l’aire lliure.

5. Desigualtats. Avui dia ningú ja no posa en qüestió que el dret a l’educació del segle XXI no és ni de bon tros sinònim de dret a l’escolarització. També apareixen més i més evidències sobre com les desigualtats educatives que més afecten els infants es generen fora de l’escola. Tornant al passat estiu, constatem un cop més com el lleure comunitari fou un espai compensador de desigualtats en necessitats bàsiques (alimentació, accés a activitats educatives), i com dèiem abans, generador de benestar emocional. El lleure comunitari és motor també de cultura (música, plàstica, dansa) i de ciutadania (aprendre a ser i aprendre a estar), dos elements clau per garantir que els infants d’entorns desfavorits accedeixin a competències essencials per integrar-se en una societat postpandèmica que es preveu complexa.

6. Economia. El lleure comunitari utilitza sovint els recursos d’uns agents econòmics en fallida: les empreses proveïdores de serveis al lleure. Són entitats d’economia social sense afany de lucre, a les quals des d’alguns sectors no se’ls reconeix prou la importància que tenen, perquè són d’iniciativa social. Qui estigui en contra del lucre, que no dirigeixi la mirada a aquest sector i concentri les energies a deixar d’utilitzar un smartphone, comprar a Amazon o Glovo, o mirar Netflix. Les PIME del lleure paguen els seus impostos, i no cotitzen a borsa. Només per agafar una referència, el sector representat per ACELLEC factura 150 M. anuals, genera 19.000 contractacions, acull 8.000 llocs de treball estables i possibilita 420.000 estades anuals en cases de colònies. Si un dels col·lectius que es beneficia d’aquest sector no pot realitzar activitats presencials, estarem apuntalant la fallida definitiva d’un sector econòmic invisibilitzat però necessari.

7. Oportunitat. Tinc el ple convenciment que la decisió de prohibir la presencialitat de les activitats de caus i esplais s’ha pres des del desconeixement del món del lleure comunitari, i tot el que representa. Es desconeix que l’activitat de lleure comunitari no és només a l’estiu: és anual, i de cocció lenta. I aquí correm un gran risc: si caus i esplais no arrenquen ara a la tardor, de la manera més normalitzada possible, serà molt difícil que puguin fer-ho en plenes condicions durant algun altre moment del curs. Els efectes d’aquesta aturada presencial compromet seriosament les oportunitats de lleure comunitari… a l’estiu de 2021! S’hi entreveu manca de visió a mig termini de les conseqüències, i cal rectificar com més aviat millor la decisió presa per no situar en la via del tancament a entitats liderades per joves voluntaris que s’ho deixen tot per una educació en valors imprescindible.

Em pregunto si els qui han pres la decisió de prohibir la presencialitat han plantejat alternatives. Perquè quan treus una cosa, sempre se n’hi has d’acabar de posar una altra, per omplir el buit deixat. Els infants que participen al lleure comunitari seguiran existint. Si el govern no fa marxa enrere, i torna a autoritzar la realització d’activitats presencials de lleure comunitari, no ens queixem després que creixi el nombre d’infants amb trastorns mentals, que les desigualtats s’eixamplin per totes bandes, que el sedentarisme dels adolescents incrementi, o que l’ús de videojocs carregats de violència i sexisme es normalitzi. O caixa, o faixa. Perquè la hipocresia, la incoherència i la ignorància tenen un límit.