Opinió

Vosaltres el Pacte. Nosaltres la Vaga

Dos camins antagònics per donar sortida al conflicte laboral. Un conflicte estructural del sistema educatiu que neix d’una llei viciada des de l’origen: jeràrquica, sense vincular els recursos econòmics necessaris i desprotegint el docent en les seves funcions més elementals. La dignitat.

Amb el temps el conflicte ha esclatat per la inacció dels governs que ens han girat l’esquena tot i els tambors del conflicte a l’horitzó.

Uns han escollit pactar per no ofendre el seu president, convertint-se en part del problema del sistema. Els altres hem preferit continuar lluitant, renunciant a les engrunes i al xantatge del poder. La dignitat no és una mercaderia ni està en venda. En les lluites pel que és nostre, tot s’hi val. Perquè viure és prendre partit.

Perspectiva històrica

Els pactes a educació sovint no han servit per res més que per legitimar la política educativa dels governs.

L’any 2005 es va signar el Pacte Nacional per l’Educació. Mateixa terminologia, moments diferents. Un pacte que va obrir el camí a la Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009.

Una llei que reforça el paper de les direccions, introdueix lògiques de gestió empresarial, debilita els claustres i consolida el sistema de doble xarxa pública-concertada a Catalunya. Un pacte sense el consens del professorat. Un pacte sense consultar el professorat.

Qui va signar aquell “acord històric”? Els mateixos de sempre: Comissions Obreres i Unió General de Treballadors. Quatre anys després, el Parlament aprovava la LEC.

Els anys 2008 i 2009 van ser anys de vagues, mobilitzacions i organització als centres educatius contra aquesta llei que es presentava com la primera gran llei educativa catalana amb recursos extraordinaris.

Durant el debat inicial de la llei, les vagues majoritàries al carrer no van ser convocades per aquests dos sindicats, que estaven negociant amb el Departament mentre el conflicte escalava a finals de 2008 i principis de 2009: assemblees massives als centres, manifestacions i pressió contra el projecte de llei.

Un moment decisiu va ser la vaga del 19 de març de 2009, convocada finalment per tots els sindicats i amb un seguiment majoritari. El govern del Partit dels Socialistes de Catalunya va girar l’esquena a la majoria del professorat. El mateix que succeeix avui.

Retallades i austeritat

Les retallades i les polítiques austericides de la troica van marcar una estratègia clara: rescatar bancs i foradar els serveis públics. La resposta al carrer va arribar amb el 15M.

Uns hi participen, donant força al moviment per trencar els límits imposats pel poder. Altres es desmarquen per mantenir la posició del sindicalisme clàssic, alineat amb l’estratègia partidista d’una esquerra institucionalitzada sense capacitat de liderar ni generar resposta al carrer.

Anys després, CCOO i UGT signaven el retorn de la paga extra amb un calendari llarg entre 2016 i 2018. El mateix de sempre: acords de mínims.

Apunt històric

El 2017 va veure els centres educatius obrint les portes per celebrar i organitzar el referèndum de l’1 d’Octubre. Les escoles i la comunitat educativa al costat de la democràcia.

Mentrestant, alguns miraven cap a una altra banda, i fins i tot les seves cúpules es posicionaven en contra. A l’aturada del 3 d’octubre de 2017 no hi van ser. Quina sorpresa.

El conflicte recent

Els darrers anys les contradiccions han anat creixent dins el sector educatiu. Més malestar, els mateixos recursos.

Consellers com Josep González-Cambray, amb modificacions del calendari escolar imposades sense negociació, van provocar un moviment reactiu al carrer exigint la seva dimissió. El juny de 2023 es va produir el seu relleu després de vagues unitàries i massives.

D’aquesta lluita es van obrir noves negociacions amb la consellera Anna Simó, que van acabar novament amb un acord parcial que deixava fora una qüestió central: el deute del retorn de l’estadi als 6 anys. Un deute que afecta milers de treballadors i treballadores. De nou, un acord de mínims.

El present

Amb l’arribada d’un nou govern amb el Partit dels Socialistes de Catalunya, el conflicte es reactiva. Treball d’organització als centres. Dignificar la professió. Enquestes i assemblees per situar les prioritats. La reivindicació salarial esdevé central. Els docents pateixen un dels salaris més baixos en relació amb el cost de vida. La tempesta perfecta.

Es construeix un programa reivindicatiu clar:

• salaris dignes
• reducció de ràtios
• recursos per a la inclusiva

Organització sindical i de base als centres. Missatge clar: les condicions de treball a les aules són les condicions d’aprenentatge del nostre alumnat.

La vaga

Manifestacions històriques a la tardor. La paciència del col·lectiu s’esgota. La vaga de l’11F és històrica: centres sortejant serveis mínims, piquets informatius, assemblees autoorganitzades. Les aules es buiden. Els carrers s’omplen.

Després de la vaga s’obren negociacions. Una reunió. Dues reunions. Tres reunions. I a la quarta, els de sempre i com sempre. D’esquena a la unitat sindical. Sense consultar el col·lectiu. Amb un acord més ideològic que laboral.  El 9 de març es trenca la unitat sindical, però no la unitat del col·lectiu.

La resposta dels docents

La indignació esclata als centres educatius. Un 95% dels docents rebutja l’acord en una consulta amb participació del 50% de la plantilla estructural. Més participació que a les eleccions sindicals. La democràcia té aquestes coses: pot trencar per sota allò que s’ha volgut segellar per dalt.

I ara?

La política d’acords insuficients és un dels principals problemes que arrosseguem com a treballadors i treballadores del sector públic. El conflicte continua obert.

Per això, el camí de les vagues i del carrer pot obrir una nova escletxa i arribar a un acord millor: més recursos, més salaris, més dignificació de la professió.

És una obligació. Ara o mai. Perquè res del que tenim és gratuït. Tot s’ha guanyat amb la força del col·lectiu. Fins a la propera.

Vosaltres el pacte. Nosaltres la vaga.