Entrevista

Walter Kohan: “Hem deixat la infància en un lloc precari, sense expectatives ni somnis”

Com observa el moment actual que travessa la infantesa, en un context en el qual es combina, d’una banda, una forta sobreprotecció parental i, de l’altre, uns nivells de sobreexposició i vulneració més alts que mai en mitjans i xarxes socials?

És molt complex, perquè les infanteses estan travessades per qüestions de gènere, raça i classe social. Estan els nens i les nenes a Palestina que estan sent massacrats, estan les nenes de la guerra a Ucraïna, els nens i les nenes a l’Àfrica. Estem vivint un moment del món en el qual sembla que el futur s’escurça o que és molt difícil de pensar cap endavant. I la infantesa, almenys des d’una lògica cronològica, és la part de la vida en la qual hi ha menys passat i més futur. Llavors, en temps com el contemporani, en el qual el demà espanta, fa por o sembla que serà cada vegada més curt, pensar en termes de futur és molt difícil. La infantesa és justament un temps que està llançat al futur i està sofrint amb aquesta dificultat de pensar-lo.

Les nostres societats, en general, no escolten perquè el que importa és parlar, convèncer, manipular i controlar

L’era de les xarxes socials ens ha deixat societats en les quals hi ha molt de soroll i poc silenci. És difícil escoltar-se els uns als altres i això juga particularment en contra de la infantesa i l’adolescència. Quina autocrítica social podem fer sobre aquest tema des del món adult?

En el grec antic hi ha dues paraules per dir nens o nenes; una és paîs, l’arrel de les quals significa aliment, per tant, el nen és qui és alimentat, i una altra que és néos, que significa “nou”, com neoliberalisme o neocapitalisme. Són dues arrels antagòniques, en intenció, almenys: el nen com qui és alimentat, cuidat o protegit; i el nen com qui porta una novetat. L’educació o les pràctiques culturals contemporànies oscil·len una mica en això: hi ha una educació més conservadora que es preocupa, sobretot, d’alimentar, cuidar i protegir; i una educació més oberta i revolucionària, que veu en el nen la possibilitat d’un nou món, d’una nova educació, però també d’una nova manera d’habitar el planeta. Jo, en general, no entro en la lògica que la tecnologia o les xarxes són un problema, crec que la qüestió és més aviat que no s’escolta amb o sense tecnologia. Les nostres societats, en general, no escolten perquè el que importa és parlar, convèncer, manipular i controlar. Quan no escoltem és perquè pensem que no hi ha res a escoltar. El lloc en el qual deixem la infància és precari, bastant afeblit, sense expectatives ni somnis. És, en el millor dels casos, un lloc de protecció i quan la veiem com una novetat, és una novetat que fa certa por, que dona temor. Llavors, la infància té un lloc bastant incòmode en les societats contemporànies.

Què proposa vostè per revertir aquest escenari?

Treballo en els estudis de filosofies i infàncies de la Universitat de l’Estat de Rio de Janeiro i analitzem la relació entre filosofia i infància en dos sentits. Primer, m’interessa desvincular la infància de la qüestió de l’edat. Hi ha una confusió entre la infància i la infantesa. La infància no és una edat, la infància és un temps que es pot habitar a moltes edats i, al mateix temps, es pot tenir poca edat i no habitar la infància.

Podem percebre que la infància és en realitat una potència a qualsevol edat perquè és una força de començament

En la seva obra sobre Paulo Freire exemplifica això que explica.

Sí, Paulo Freire ajuda a pensar això. Ell mai es va dedicar a l’educació dels nens o nenes petites, però pensava que la infància era d’una importància extraordinària perquè els docents eduquin a les persones de qualsevol edat. Ell es va preocupar d’educar les persones adultes en condicions molt precàries, que són les que més senten el robatori de la infància, no com una edat, sinó com un temps. A partir d’això, podem percebre que la infància és en realitat una potència a qualsevol edat perquè és una força de començament, d’interrupció, de somni, de veure les coses com si fos la primera vegada. Un pot tenir 70 anys i mai deixar de pensar que pot néixer un nou món o que es pot començar una nova vida o que basta preguntar-se.

I l’altra cara de les seves anàlisis?

La segona idea que aporto és la de “filosofitzar” l’educació, d’entendre la filosofia no com un substantiu, no com una teoria o una doctrina. No pensar en la història de la filosofia, en el que van produir els filòsofs, sinó com una relació al saber. La filosofia no és un saber en si, no és sofía. És, d’una banda, com diu el meu amic italià Giuseppe Ferraro, un saber sense contingut, un saber de preguntes, un saber de cerca. La filosofia viu de preguntar, com la infància, per això per a nosaltres és tan important reunir la filosofia i a la infància. És habitar la filosofia, viure la filosofia, estar en la filosofia.

Aquesta tesi es desmarca totalment de la idea de la filosofia com a assignatura, per plantejar-la com un concepte transversal al llarg de tota la vida, al col·legi, a les famílies?

Sí. Es pot ensenyar música amb filosofia, es pot ensenyar matemàtiques o història. Però també es pot ensenyar filosofia sense filosofia si s’ensenya com una cosa morta, com un saber consolidat. La filosofia dona vida al fet de saber, ho remou, ho fa respirar.

La filosofia viu de preguntar, com la infància, per això per a nosaltres és tan important reunir-les

En un dels seus llibres dedicats a Paulo Freire es pregunta si les tesis de l’educador i filòsof brasiler podrien ajudar-nos a pensar en el que avui ens interessa pensar, però no concreta la resposta. En quins problemes de les societats d’avui, llavors, podria ajudar-nos a pensar Freire?

Freire va escriure un llibre que es diu Por una pedagogía de la pregunta amb el xilè Antonio Faundez, on diu que un dels problemes de les nostres pràctiques educatives és que afirmem pedagogia de la resposta i no de la pregunta. Freire diu aquí que una resposta castra la curiositat que està en la base de tota pregunta. Quan em demanen una resposta, moltes vegades em ve aquesta idea al capdavant i em surt retornar la pregunta. Penses que pot ser interessant Paulo Freire per pensar els problemes contemporanis?

A mi em sembla que sí, sobretot en aquestes societats que no escolten, tan adultocèntriques.

Si jo et donés una resposta, en realitat estaria traint la filosofia i estaria contradient-me. La gràcia seria que els qui llegeixin aquesta entrevista trobin en el nostre diàleg una inspiració per pensar una altra relació amb el saber o amb l’educació o amb la infància. Però coincideixo completament que som societats molt adultocentristes.

Nosaltres tenim una revista que es diu Childhood and Philosophy i en aquest moment estem elaborant un dossier sobre crítiques a l’adultocentrisme, que es manifesta de moltes maneres i, fins i tot, amb la centralització de la infància. Una centralització que suposa una desvaloració, una falta d’escolta o una mercantilització en el sentit que quan es col·loca el nen o a la nena en el centre és per vendre alguna cosa, per fer del nen un consumidor. Rarament és per escoltar o perquè la infància pugui portar una diferència o ser una altra veu.

Com observa l’impacte en les polítiques educatives dels governs emergents d’ultradreta, com per exemple el de Javier Milei a l’Argentina?

És un desastre, una tragèdia, un horror, un malson. A més, aquí a Llatinoamèrica està passant una cosa particular. Jo visc al Brasil i vivim quatre anys horrorosos de (Jair) Bolsonaro, un procés que té diverses semblances amb Argentina. Primer un pensa que no pot ser, que no és possible que triïn Bolsonaro o ara Milei. Després s’acosten les eleccions, hi ha una sèrie de factors que coadjuven i surten electes. Un es reposa del cop, que li sembla que no és real i, al final, les polítiques efectives acaben sent pitjor del que un esperava. Si el que es deia o es prometia era un desastre, el que acaba fent-se és encara pitjor, i sembla que cada setmana se supera el límit del que és pitjor.

Tenim l’obligació de tenir esperança

En quin sentit?

Les retallades de drets en general, l’avassallament de les polítiques construïdes en drets humans, en salut, en educació pública, en les universitats i instituts de recerca com el Consell Nacional de Recerques Científiques i Tècniques (Conicet), al cinema. l’Argentina fa mal en aquest moment.

Després de veure l’experiència bolsonarista al Brasil, què projecta per a l’Argentina?

Al Brasil semblava que no acabava mai i un dia va acabar i s’ha tornat a començar. Tenim l’obligació de tenir esperança.

I es torna a començar amb un aprenentatge sobre el que s’ha viscut, amb més consciència social i política per tal de no repetir-ho?

No ho crec. Desgraciadament, la història mostra que aprenem molt poc, si no Milei no hagués estat electe. Argentina ja va viure coses semblants a Milei en els anys 90 i 2000.

I al Brasil, amb Luiz Inácio Lula, observa canvis a nivell educatiu respecte al govern antecessor de Bolsonaro?

A nivell educatiu no ha canviat massa. El Govern de Lula és molt complex, molt variat, i en la política educativa hi ha el domini d’una política pública que té molt de neoliberal i que insisteix en coses com les avaluacions massives estandarditzades i que s’alia amb grans empreses o organitzacions que contribueixen a la privatització de l’educació. No hi ha hagut una consolidació de polítiques educatives que tinguin alguna cosa de l’esperit de Paulo Freire.

Al Brasil no hi ha hagut una consolidació de polítiques educatives que tinguin alguna cosa de l’esperit de Paulo Freire

I hi ha diferència entre aquest govern de Lula i els dos primers (2003-2010)?

Sí, hi ha moltes diferències. El Brasil, com molts països del món, s’ha dretatitzat, no sols per Bolsonaro, sinó també perquè fins i tot dins de l’esquerra el pensament s’ha tornat menys radical i més conservador. En dimensions com l’educativa hi ha molta disconformitat en molts sectors que han secundat i fan costat Lula perquè és necessari. Però és un suport crític i expectant de canvis radicals en les polítiques actuals.

Com es pot explicar a la infantesa l’amenaça que suposen les ultradretes per als drets de les persones?

Jo soc molt crític de la idea d’explicar. Crec que a la infància no cal explicar-li res. La idea d’explicació no m’agrada perquè suposa una certa inferioritat. (El filòsof francès) Jacques Rancière en el seu llibre El maestro ignorante diu que quan algú explica és perquè suposa que l’altre no pot comprendre per si mateix. La meva lluita és per escoltar la infància i crear les condicions per poder pensar junts, per tant, jo voldria no és explicar-li a la infància com està el món perquè seria imposar una veritat que suposaria un desconeixement del potencial de la infància. Un quan explica no escolta, perquè creu que és l’altre qui ha d’escoltar. La meva posició política més forta ha de veure, justament, amb resistir aquesta lògica, també instal·lada en l’esquerra més revolucionària, que hi ha algú que sap i algú que no sap, i que qui sap ha d’explicar com entendre el món a qui no sap. Per a mi tots els éssers humans sabem alguna cosa. Ningú té dret a imposar el seu saber i a no escoltar el saber d’un altre. I el que m’agradaria és un món en el qual ens escoltem d’igual per a igual i junts somiem amb un món diferent.