El dret a escollir centre educatiu

L’elecció de centre educatiu dins d’un sistema públic, pagat per tots i totes, no és un contrasentit? O, més encara, no és una fal·làcia? Quines possibilitats té, per exemple, una família a l'atur que viu a l’Hospitalet del Llobregat?

Rosa Cañadell
 
 
 

Rosa Cañadell és psicòloga i exportaveu d’USTEC-STEs

Aquests dies hi ha les Jornades de portes Obertes dels centres educatius de Catalunya, on cada centre mostra a les famílies com és i què fa, per tal que els pares i mares puguin conèixer i puguin també triar millor on escolaritzaran els seus fills i filles.

Però triar què? En funció de què? L’elecció de centre educatiu dins d’un sistema públic, pagat per tots i totes, no és un contrasentit? O, més encara, no és una fal·làcia? Quines possibilitats té, per exemple, la gran majoria de famílies que viu a l’Hospitalet del Llobregat, moltes d’elles a l’atur, desnonades o amb salaris de misèria, de triar una de les tres escoles de l’Opus Dei que hi ha en el seu municipi? (Escoles que funcionen amb diners públics però que cobren quotes impagables per a la majoria). O bé, quines possibilitats tenen de triar un centre de titularitat pública moltes famílies de Barcelona, quan només hi ha places per un 40% de tot l’alumnat, perquè el departament d’Ensenyament s’ha dedicat, en els últims 35 anys, a donar concerts a centres privats enlloc de construir suficients centres públics.

Però més enllà de la impossibilitat real de triar per part de la majoria de famílies, en una xarxa pública el dret d’elecció no hauria d’existir. Primer perquè no és possible que una Administració pugui garantir totes les preferències individuals; segon, perquè els diners públics no s’han d’utilitzar per satisfer els interessos personals, sinó que ha de servir per garantir la igualtat del servei per a tots els ciutadans i ciutadanes; i tercer, perquè el dret a triar no és més que el privilegi d’uns pocs que tenen la possibilitat de fer-ho, bé perquè els seus diners els ho permeten (i poden pagar un centre privat concertat) o bé perquè la seva situació social els permet tenir accés a major informació, amb el que poden buscar les estratègies adequades per matricular als seus fills al centre que desitgin.

Se suposa que un servei públic tant important com és l’educació hauria d’oferir centres d’igual qualitat per a tothom, i les famílies haurien d’accedir tranquil·lament al centre que els toca per proximitat. I, per tant, tots els centres que funcionen amb diner públic haurien de tenir a les seves aules un reflex real de la població d’aquell barri o ciutat, amb tota la seva diversitat, de sexe, de classe social, d’origen cultural, de tendència religiosa, etc. Així ho fan a països amb els quals sempre ens volem emmirallar, com ara Finlàndia.

La “llibertat” a l’educació, reconeguda en la nostra legislació, no implica automàticament el “dret” a l’elecció de centre educatiu subvencionat per l’Estat, tal com es pretén deduir. Està perfectament comprovat que, fins i tot en igualtat de condicions econòmiques, les estratègies d’elecció són molt diferents segons el nivell cultural i la situació social. Les classes populars valoren més la proximitat i la convivència amb els amics, veïns i germans, mentre que les classes més il·lustrades prefereixen l’eficàcia i el nivell social dels altres alumnes. Des de la mateixa OCDE s’alerta: “la introducció de mecanismes d’elecció a les escoles pot donar lloc a la segregació i a més desavantatges per aquells que estan en pitjor situació” De fet, en la majoria de països europeus, el lloc de residència de la família i la seva proximitat a l’escola és l’element fonamental per assignar el centre, tant en primària com en secundària.

Per què, doncs, s’estimula les famílies a triar centre enlloc d’estimular-les a millorar el centre que els pertoca? Les respostes són dues. Per una banda perquè tenim una doble xarxa, clarament diferenciada: una de titularitat pública en què no s’han de pagar quotes i els centres estan oberts a tot tipus d’alumnat, i una altra de privada-concertada que funciona amb diner públic però cobra quotes, a vegades impagables, i amb un “ideari” propi, majoritàriament religiós. Així, la primera elecció de les famílies es planteja entre pública o concertada, i és evident que aquesta “tria” és totalment desigual depenent del poder econòmic de les famílies (unes poden triar, les altres no), amb el que la pretesa “llibertat d’elecció” és només per aquells que s’ho poden permetre, i per tant, no és un dret, sinó un privilegi.

D’altra banda, dins de la mateixa xarxa de titularitat pública s’ha estimulat l’esperit de mercantilització i competitivitat que funciona dins del món del mercat i que és propi de l’empresa privada, però que mai hauria de ser-ho en un servei públic. Es tracta de que cada centre intenti ser “el millor” per tal de poder captar “el millor alumnat” i “el millor professorat”. La qual cosa acaba, finalment, amb una nova segregació que, a la llarga, s’acaba estructurant també en funció de la classe social i l’origen cultural, creant guetos escolars que són totalment contraris a la igualtat d’oportunitats que és una de les bases d’un sistema educatiu pagat entre tots.

Els arguments que normalment amaguen aquesta realitat fan referència als diferents “projectes de centre” que, teòricament, permeten que les famílies triïn aquella educació que més els agrada: més llibertària, més autoritària, més participativa, més religiosa, de més “qualitat”, etc. Però això, en els cassos que sigui així, tampoc és de rebut dins d’una xarxa pública. L’educació és bàsica i hauria d’oferir igualtat a tot l’alumnat, sense adoctrinament ni privilegis per a ningú. Els projectes de centre que funcionen millor s’haurien de socialitzar i generalitzar per tal que tot l’alumnat en pugui gaudir.

Així doncs, la llibertat d’elecció no és més que una estratègia per situar a l’educació dins del mercat i, com tot el que funciona segons les lleis del mercat, els efectes negatius recauen sempre sobre les classes més populars. Si aquesta llibertat d’elecció està, a més, subvencionada amb diners públics (com succeeix actualment amb els concerts) ens trobem davant un sistema en el qual l’Estat, en comptes de vetllar per la igualtat, afavoreix clarament al sector social més privilegiat i deixa en mans del capital privat la possibilitat d’obtenir un doble benefici: la venda del saber i el control directe del que s’ha d’inculcar als futurs ciutadans i ciutadanes.

En definitiva, mentre tinguem una doble xarxa, mentre estimulem la competitivitat entre els centres educatius i mentre estimulem i fem possible l’elecció de les famílies, mai no podrem oferir una igualtat de drets educatius per a tots els infants i l’única cosa que aconseguirem és avançar, cada cop més, en la desigualtat i la segregació. I tot això sense aconseguir una qualitat en el nostre sistema educatiu, doncs, tal i com demostren tots els estudis, els països que tenen millors resultats educatius, com ara Finlàndia, tot l’alumnat s’escolaritza en una sola xarxa pública i gratuïta on conviuen els rics i els pobres, els nadius i els immigrants i, per suposat, els nens i les nenes.

Rosa Cañadell
Sobre Rosa Cañadell

Psicòloga. Professora. Exportaveu d'USTEC-STEs Contacte: Twitter | Més articles

  • Smeagol

    Vaja… Tornem a publicar aquest article, eh? No s’havia llegit prou, cal suposar. Es pot ser inexacte per ignorància, que ja podria ser. També es pot ser fal.laç a seques.
    En tot cas, respon a una ideologia legítima, però que ja va passar de moda el segle passat. Cadascú pot pensar el que vulgui o el que tingui capacitat, però el que no es pot dir és que els pares i mares no tenen llibertat per triar escola.
    La senyora Cañadell no tria ideologia? no s’adscriu a un sindicat o a un altre? (tot i ser gairebé iguals tots ells: viuen de la subvenció que no volen per a les escoles… La clàssica llei de l’embut dels totalitarismes, perdó, de les democràcies orgàniques).
    No vol per als altres la llibertat que ella exerceix?
    Seria com si jo proposés l’eliminació dels diferents sindicats i que deixessin de rebre subvencions: que visquin dels seus afiliats, no? Igual que els partits polítics… Indigna profundament la pretensió d’imposar. Abans imposaven uns altres. Ara imposa ella?
    Des de la total tolerància (ajuda a fer exercicis de les pròpies conviccions), no estic d’acrord amb vostè, senyora Cañadell.