Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La formació de persones adultes és una etapa educativa en mutació. Els profunds canvis socioeconòmics viscuts al nostre país al llarg dels darrers anys i les elevades taxes d’abandonament escolar han provocat que nous perfils aterrin als centres d’adults. És cert que les escoles de persones adultes ja tenen experiència en aquest sentit. De fet, aquesta és una de les seves principals funcions: atendre als que, per diferents motius, han hagut d’abandonar el sistema educatiu. Potser els principals canvis en comparació amb èpoques passades radiquen, d’una banda, en la joventut i en l’elevat volum d’alumnat que fa aquest traspàs i, de l’altra, en l’ús que les administracions educatives fan dels centres d’adults com a espais per a l’acreditació oficial de coneixements.
Davant d’aquesta nova situació, la formació de persones adultes afronta tota una sèrie de reptes que definiran el seu rumb al llarg dels propers anys. Però no només això. També hi ha en joc la resposta que des del món educatiu, especialment des de l’escola pública, s’oferirà a les necessitats d’aprenentatge al llarg de la vida de milers i milers de persones per adaptar-se a un nou món canviant. Tot seguit s’apunten 7 d’aquests possibles reptes, la resolució dels quals, en la nostra opinió, oferirà respostes sobre com serà l’educació de persones adultes en els propers anys.
En primer lloc, entenem que un dels pilars de l’educació de persones adultes del futur hauria de centrar-se en l’orientació acadèmica i professional. Com a espais per a l’educació al llarg de la vida, els centres d’adults han de tenir els mecanismes necessaris per poder assessorar les persones usuàries sobre les formacions, itineraris i alternatives acadèmiques i professionals existents. El nostre sistema educatiu presenta nombroses portes de sortida i d’entrada en les seves diferents etapes i, en aquest sentit, l’alumnat adult sol tenir molts dubtes sobre les diverses possibilitats d’accés al sistema. Esdevé, doncs, necessari generar estructures organitzatives que ofereixin aquest assessorament formatiu per tal que puguin reprendre els estudis amb garanties d’èxit.
Un segon repte passa per superar l’obsessió pels títols oficials en l’elaboració dels programes formatius dels centres d’adults. Vivim en una societat obsessionada per la quantificació i l’àmbit educatiu no n’és una excepció. En aquest sentit, les escoles de persones adultes s’han transformat en centres expedidors de títols oficials de tot tipus i condició: graduat en educació secundària, llengües estrangeres, competència en noves tecnologies, català, etc. Així doncs, cada cop més, les formacions amb títols oficials copen la pràctica totalitat de la programació dels centres d’adults. Aquest fet, enormement positiu per oferir acreditacions de competències formatives útils per a la transició al món professional, pot esdevenir un factor limitador en el desenvolupament d’altres propostes formatives enormement interessants però mancades de la lluent pàtina del títol oficial. Així doncs, aquesta política d’acreditació de coneixements deixa al marge del dia a dia de les escoles de persones adultes altres funcions allunyades del currículum oficial de torn, però que esdevenen d’alt valor social i comunitari i que contribueixen a la formació cívica i ciutadana de les persones usuàries.
El tercer repte se centra en incrementar la visibilitat de la pròpia etapa educativa. En aquest sentit, és curiós que tot i esdevenir espais d’enorme vitalitat i creativitat on es generen aprenentatges d’alt valor afegit, els centres de formació d’adults queden encara al marge dels principals focus mediàtics del món educatiu. Sortosament, cada cop més centres donen a conèixer experiències i pràctiques significatives en l’àmbit de la formació de persones adultes. I és que cal parlar sobre què es fa als centres d’educació d’adults però, també, sobre què haurà de fer-se en els propers anys i com podran ajudar aquests espais a aquelles persones amb necessitats formatives al llarg de la seva vida.
Entenem que un altre repte cabdal de la formació de persones adultes del futur es basa en la formació del professorat. Es tracta d’una etapa específica, la qual requereix d’una formació adaptada a les seves necessitats concretes. Cal, doncs, que els centres universitaris i, sobretot, les administracions educatives autònomes i estatals desenvolupin programes de formació específics i detallats per tal que el professorat dels centres d’adults obtingui la formació adequada per poder portar a terme la seva feina de manera òptima.
D’altra banda, una part important de l’alumnat que arriba als centres d’adults presenta necessitats educatives especials de tot tipus i condició. Resulta difícil atendre aquest alumnat quan no tens ni la formació, ni el personal adequat, ni els recursos necessaris per fer-ho. En aquest sentit, reforçar els serveis d’atenció pedagògica, ampliar plantilles per reduir ràtios i millorar la formació del professorat poden ser línies d’actuació que permetin una millor personalització de l’educació i, per tant, una millor atenció a aquest perfil d’alumnat. Evitar reproduir els errors viscuts en altres etapes educatives hauria de ser un altre repte de les escoles d’adults del futur.
Malgrat el que alguns puguin pensar, els centres de persones adultes no són bolets. No es troben aïllats del seu entorn ni de la seva realitat socioeconòmica, però tampoc d’altres etapes educatives. De fet, gran part del nostre alumnat està en transició cap a altres etapes i formacions. Això implica que esdevingui necessari establir línies de contacte i de treball col·laboratiu amb altres centres educatius. D’una banda, treballar en xarxa amb altres centres d’adults ens permetrà conèixer noves realitats i maneres de fer que ampliaran el nostre bagatge professional, a més de permetre engegar projectes col·laboratius d’allò més enriquidors. De l’altra, cooperar amb centres d’altres etapes educatives ens pot servir per descobrir les necessitats del nostre alumnat, per donar a conèixer la nostra oferta formativa i, a més a més, per oferir noves opcions formatives i serveis. Així, per exemple, si ens sembla lògic el traspàs d’informació que es fa entre els centres de primària i els instituts de secundària segurament sembla evident que treballar de manera coordinada amb altres centres, especialment de secundària, ha de ser imprescindible per atendre d’una manera més completa el nostre alumnat.
I, per últim, una de les principals preocupacions de l’alumnat adult, en general, esdevé la seva relació amb el món laboral. I és que, especialment en contextos socioeconòmics i amb taxes d’atur com les que presenta el nostre país, els centres d’adults no haurien de donar l’esquena a aquest fet i, per tant, haurien d’engegar plans i actuacions adreçades a apropar-se al món del treball. Així doncs, establir vincles amb el teixit econòmic del territori mitjançant l’establiment de programes de formació específics pot esdevenir una interessant manera d’apropar els centres d’adults al món del treball.
En definitiva, la formació de persones adultes està ben viva i té molts reptes per endavant. De quines respostes es donin a aquestes qüestions en sortirà el model d’educació al llarg de la vida que tindrem en els propers anys. I en un món tan canviant com l’actual no sembla pas una mala opció tenir una xarxa de centres públics que donin resposta a les necessitats formatives i acadèmiques de les persones adultes. Posem-hi fil a l’agulla, doncs!
