Aquest és un article publicat a eldiario.es
D’un temps ençà, estudiar un màster s’ha convertit gairebé en un article de luxe. Els preus de les universitats s’han gairebé duplicat en els últims anys, arribant a situacions en què els preus dels grans centres de referència europeus ja no queden tan llunyans. Són més cars, sí. Però en alguns casos no tant. I la paradoxa és que amb la reforma educativa que ha realitzat el Ministeri d’Educació -que obre la porta al fet que es dupliqui la seva durada d’un a dos cursos-, seran encara més cars i encara més necessaris.
Espanya és el setè país europeu amb els preus més alts dels màsters, segons un estudi elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari de Catalunya. Això en termes absoluts, perquè si es corregeix la dada, s’ajusta al nivell adquisitiu de cada país, pugem una altra posició més fins al sisè lloc. Només ens superen el Regne Unit (sense Escòcia), Eslovènia, Irlanda, Hongria, Letònia i Grècia. També destaca Espanya per l’alt percentatge d’estudiants que paguen els màsters, gairebé un 70%. En altres països, per exemple Eslovènia, el postgrau és més car però amb prou feines un de cada cinc estudiants el paga (un 20%).
La situació s’ha disparat en els últims anys, des que el Govern espanyol va donar permís a les comunitats autònomes per pujar els preus dels crèdits de graus i màsters -poden arribar fins al 25% del preu real d’un crèdit, xifra que d’altra banda no se sap quina és amb exactitud- per compensar la caiguda en el finançament que es forjava (fins a 1.500 milions d’euros han deixat de rebre les 50 universitats públiques en quatre anys, segons CC OO). Dit i fet, moltes comunitats autònomes van abraçar la idea amb entusiasme, gairebé amb independència del seu color polític. Els governs de Madrid (PP) i Catalunya (CiU) han estat dels que més els han pujat, en el cas català vora un 66%. A l’altre extrem Galícia (PP) i Andalusia (PSOE) són les regions on més barat resulta estudiar.
Duplicant preus
En tot just tres anys el cost dels crèdits dels màsters va arribar a duplicar-se en algunes comunitats. Per exemple a Catalunya, segons un altre informe elaborat per l’Observatori, els preus es van mantenir més o menys estables entre l’any 2007 i el 2011. Els mínims van pujar en aquest període de mil euros per curs a una mica menys de 1.500 (una pujada no menyspreable), però els màxims no van patir variacions (1.750). El salt a la gràfica coincidint amb el permís de l’Executiu central d’apujar els preus és notable. En tot just dos anys, entre 2011 i 2013, els mínims van pujar a 2.500 (un 66% més que el 2011 i un 150% més que el 2007) i els màxims arriben als 4.000 (128%).
Després d’aquesta escalada el preu mitjà del màster se situa, segons l’Observatori, en uns 2.000 euros. Però és només una mitjana que amaga un ventall amplíssim de preus en funció del tipus d’estudis que es cursin i, sobretot on. La diferència entre un màster amb poc grau d’experimentació en una comunitat autònoma barata i un més experimental en una de cara pot ser de fins al 400% (excloent els MBA a les privades, és clar). Per exemple, estudiar un màster d’Història Contemporània a la Universitat de Santiago costa 1.300 euros mentre que una en Enginyeria Química a la Universitat Complutense arriba gairebé als 4.000 euros per curs. I aquests són voluntaris, al capdavall. Hi ha una sèrie de branques d’estudi en què el màster és obligatori per exercir la professió (advocats, arquitectes, algunes enginyeries com Camins, Mines o Telecomunicacions, professors de Secundària i Psicòlegs, entre d’altres). I no són especialment barats tampoc.
A Europa el grau i el màster s’assemblen de preu
A Europa, en la gran majoria dels països estudiar un curs de màster costa pràcticament el mateix que un de grau. Aquesta és una de les particularitats del sistema espanyol, segons explica Vera Sacristán, professora de Matemàtiques Aplicades a la Universitat Politècnica de Catalunya i responsable dels estudis de l’Observatori. “El màster a Espanya és molt més car que el grau, que és molt estrany a Europa. Normalment costen el mateix”, explica. “Són comptats els països en què el màster és molt més car que el grau: Grècia (encara que allà el grau és gratis) i després Irlanda, Itàlia i Eslovènia són els més cars. Però a Espanya la diferència entre uns preus i altres és notable, fins i tot en els màsters habilitants”, assenyala. Un màster pot costar fins a un 67% més que un curs de grau.
Aquest sobrecost que han vingut patint els graus ha provocat que estudiar a Espanya un màster hagi deixat de ser notablement més barat que fer-ho en algunes de les grans universitats europees. A França els màster costen uns 300 euros, tret que un aconsegueixi entrar en una de les Gran École, els alts centres de formació superior del país veí, on ja es dispara la matrícula (pot arribar als 10.000 euros). Els alemanys no paguen taxes, només una quantitat fixa al mes. Al Regne Unit és on no hi ha preus fixats i el preu dels màster es pot disparar. A la Universitat d’Amsterdam els màsters sí que són sensiblement més cars que a Espanya. Un curs de postgrau costa des dels 10.500 euros a la Facultat d’Humanitats als 25.000 que valen els d’Odontologia. El Regne Unit és un món a part. Els preus en aquests països (excepte Escòcia, que té un funcionament particular) no estan fixats i varien notablement.
El problema que es troben els alumnes espanyols és que, amb el canvi que possibilita la reforma en l’estructura dels graus que va impulsar el ministre José Ignacio Wert és que fer un màster pot ser més necessari. Si els graus passen de quatre anys a tres els seus ensenyaments seran més generalistes en perdre un 25% de la seva durada. En un món més globalitzat una menor formació és una mala notícia. I graus de tres anys (60 crèdits a l’any per a un total de 180 crèdits) impliquen gairebé necessàriament postgraus de dos cursos (també 60 crèdits a l’any, 120 total) per aconseguir els 300 crèdits ECTS que donen accés a un doctorat. Doble preu, doble durada. El Ministeri d’Educació calcula que a Espanya un 20% dels estudiants cursa un màster.
