Gestió i democràcia en els centres educatius: el nou decret de plantilles

Amb el nou Decret de Plantilles anunciat per la consellera Rigau s'instaura la "selecció" del professorat per part de les direccions, al marge dels criteris objectius i de transparència que fins ara funcionaven per ocupar un lloc de treball.

Rosa Cañadell
 
 
 

Rosa Cañadell és exportaveu del sindictat USTEC-STEs

La creixent privatització de l’educació i la penetració de les escoles de negocis en el món educatiu i l’espai públic estan imposant mètodes empresarials dins dels centres públics, amb l’excusa que allò públic funciona pitjor i és menys rendible. Però no cal oblidar que ni l’escola és una empresa ni l’experiència ens demostra que allò públic funcioni pitjor i sigui menys rendible, ans tot el contrari.

Amb el nou Decret de Plantilles anunciat per la Consellera Rigau s’instaura  la “selecció” del professorat per part de les direccions, al marge dels criteris objectius i de transparència que fins ara funcionaven per ocupar un lloc de treball.

S’afirma que amb aquests canvis milloraran la qualitat i els resultats escolars, però aquesta informació mai no ha estat demostrada. Més aviat, els fets ens indiquen el contrari: els informes PISA conclouen que, a igualtat d’origen social, l’alumnat obté nivells educatius similars independentment de si la seva escolarització té lloc a centres públics o privats. Com és conegut, els centres privats concertats es regeixen per una gestió empresarial i jeràrquica, amb professorat triat pels titulars dels centres. I tanmateix, es constata que això no millora els resultats educatius ni la qualitat de l’ensenyament ofert.

S’afirma, també, que amb el nou sistema hi hauria més estabilitat en els equips docents. Però, de fet, els més estables són aquells equips conformats per professorat amb destinació definitiva obtinguda mitjançant concurs ordinari. El fet que l’estabilitat en un centre depengui de la direcció no garanteix la continuïtat del professorat, sinó que obre un espai d’inseguretat laboral i jurídica. Sense oposicions ni places en propietat no es poden conformar equips de professorat sòlids i estables.

S’afirma que, si es tria el professorat mitjançant concursos específics, hi haurà més innovació, però el cert és que les èpoques en què més s’ha innovat ha estat les èpoques més democràtiques, en els quals confluïa un esperit de participació i intercanvi entre el professorat, i en què la direcció exercia un paper de coordinació i representació de la comunitat educativa enfront l’administració. Dependre d’un projecte de direcció que imposa una manera de fer i organitzar el centre és un antídot contra la capacitat innovadora del professorat, atès que per innovar cal llibertat, entusiasme i recursos, i no pas ordres o imposicions.

S’afirma que si es tria el professorat interí i substitut en funció del projecte de centre restarà aquell docent que més s’hi adapti. Però la realitat és que en una gran majoria d’escoles i instituts, el professorat desconeix quin és el projecte educatiu, la qual cosa fa que la presumpta adaptació no resulta altra cosa que una simple excusa per justificar eleccions arbitràries de professorat. De la mateixa manera, la majoria de direccions no sap exactament què fa el seu professorat dins l’aula, pel que és molt difícil que pugui decidir que algú no “s’adapta al projecte de centre”, tal i com ja està passant.

Finalment, s’instal·la la creença que la competència entre professorat incentiva la millora de la docència. Aquesta afirmació és un gran disbarat i reflecteix el desconeixement sobre la naturalesa de la tasca docent. L’educació no consisteix a produir objectes, sinó que es tracta d’un procés interactiu en què hi juguen molts factors. Allò que pot servir per a una empresa no serveix per a una escola, i de fet, allà on s’han aplicat mètodes d’incentius i/o pressions al professorat no han pas aconseguit que l’educació millorés, ans al contrari.

Així, doncs no queden clares les hipotètics avantatges d’aquest nou sistema, però en canvi els perills són molts: Menys diversitat de professorat i d’alumnat. La diversitat, tant pedagògica, metodològica com ideològica, del professorat és una riquesa que només ofereix l’educació pública. Més repressió ideològica en detriment de la llibertat ideològica, una de les principals virtuts dels centres públics. La pluralitat d’idees i estils pot desaparèixer si l’accés queda en mans d’unes direccions amb la temptació (involuntària o no) de triar docents afins a la seva ideologia o vetar aquells amb idees pròpies. Més repressió política, perquè algunes direccions poden fer servir el seu poder per limitar les accions de protesta, tal i com succeeix en els centres privats.

Competitivitat entre el professorat. Quan hi hagi més docents que places en un centre, si l’accés depèn de la voluntat de la direcció, es poden generar tensions internes que dinamitin la dinàmica de treball, i per tant, qualsevol capacitat de treball en equip. Si l’accés a la plaça depèn de criteris objectives, com el número de llista, la competitivitat queda anul·lada i el treball és molt més positiu i col·laboratiu. Competitivitat entre els centres: amb l’excusa dels diferents projectes de centre s’obre una nova via de diferenciació entre els centres públics tot estimulant una competència entre ells, amb conseqüències negatives per a una xarxa pública que ha promoure un tracte igualitari al conjunt de l’alumnat. La competitivitat entre centres només té sentit dins del “mercat”. Però l’educació no és ni ha de ser, una mercaderia.

Subjectivitat i precarietat laboral: Deixar en mans d’una sola persona les decisions més importants obre la porta a la subjectivitat, a la discrecionalitat, als possibles abusos i a una gran indefensió del professorat. Submissió i menys participació: en un clima d’arbitrarietat, el conjunt de docents pot tendir cap a la submissió i a l’abstenció de participar activament, fet amb conseqüències negatives per a la qualitat educativa. Finalment cal dir que no es pot educar en democràcia, si el centre no practica la democràcia. No es pot educar en l’esperit crític amb professorat submís i autocensurat.

Tot plegat amaga els que són els veritables objectius de totes aquestes propostes organitzatives que, en definitiva, són:

1. Afavorir la privatització. Es tracta que els centres públics funcionin de manera similar als centres privats concertats i que les direccions puguin decidir si volen formar part d’algun dels projectes que diferents Fundacions, fonamentalment dependents de grans empreses o entitats financeres, volen dur a terme en els centres escolars, i que cerquen la difusió i introducció dels seus valors i objectius.

2. Augmentar la flexibilitat laboral: el poder de les direccions permet empitjorar les condicions laborals del professorat i ajustar-les a les necessitats de l’Administració, fet que obre la porta a diferències entre el professorat i genera gran indefensió ja que fa inviable o estèril tota negociació col·lectiva de les condicions dels treballadors i treballadores.

3. Situar l’educació dins del mercat: a partir dels diferents Projectes de Centre que permeten seleccionar alumnat i professorat, amb el que s’estableixen  moltes desigualtats dins dels centre públics, que faran gairebé impossible donar una igualtat d’oportunitats a tot tipus d’alumnat.

4. I, finalment, augmentar el control davant possibles protestes, sobretot en temps de crisi i retallades (tal i com ja estem veient: prohibició de penjar pancartes, posar-se la samarreta groga, amenaces davant una vaga, etc.)

En definitiva, aquest decret no s’hauria d’haver aprovat mai i s’haurà de fer tot el possible per revertir-lo. Només si tornem a una gestió veritablement democràtica i participativa dins dels centres públics i unes condicions dignes per tots els seus treballadors/es,  podrem millorar el nostre sistema educatiu i retornar l’entusiasme al professorat, que és, en definitiva, qui ha fet possible la construcció de l’escola pública catalana que sembla a punt de desaparèixer.

Rosa Cañadell
Sobre Rosa Cañadell

Psicòloga. Professora. Exportaveu d'USTEC-STEs Contacte: Twitter | Més articles

  • Josep S

    Sóc professor d’institut a Noruega des de fa 7 anys, i crec que el Decret Rigau es queda curtíssim. Aquí els professors no som funcionaris (es va canviar als anys 60), i ens contracta directament el director de cada centre, prèvia entrevista de feina amb presència dels sindicats.

    Els avantatges del sistema són molts: es poden fer plantilles cohesionades, s’eviten les rotacions constants, i es fa que ningú no s’estanqui. Evidentment els mestres avaluem la direcció, però el director és contractat directament per l’administració.

    I un detall: aquí l’ensenyament privat està prohibit per llei excepte en casos de projectes educatius especials (Montessori, international schools, etc), o sigui que el discurs de la privatització no ens val.

    • tutorialero

      Josep: aquí la cultura de la poltrona és dominant en els docents i el que expliques de Noruega (que em sembla pur sentit comú) aquí és anatema. Es vol seguir amb un sistema que sols te en compte l’antiguitat.
      El decret l’ha fet CIU, però és un primer pas en la millor del sistema de selecció del personal docent.