La fi de l’educació per a la ciutadania: ja no cal ni pensar ni conviure

Si teníem educació per a la ciutadania és perquè crèiem que hi havia qüestions de les quals els alumnes havien de parlar, investigar, escoltar, formar-se un criteri propi, de manera rigorosa, seguint criteris científics i ètics. Ara ja no.

Jaume Funes
 
 
 

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

Vaig enviar el llibre Álex no entiende el mundo a un grup d’adolescents per mirar d’obtenir les veritables crítiques de qui han de ser els seus lectors. En una de les primeres respostes una noia de 15 anys em diu: “en llegir-ho m’ha recordat molt a una classe de Ciutadania” i continua “hi ha molts dels temes dels que parles amb els que et sens identificada”. No em queda més remei que pensar que els adolescents dels propers cursos ja no tindran la possibilitat de fer aquest comentari, que algunes de les seves preocupacions formin part del currículum escolar. La LOMCE ha fet desaparèixer Educació per a la Ciutadania i, tot i que tenir una assignatura no era la millor manera d’educar per a ser persones i ciutadans, ara ni tant sols caldrà que algú s’hagi preocupar pel tema a l’escola. A més, l’escola acadèmica podrà obviar definitivament qualsevol tema controvertit i esdevindrà encara més un lloc en el que no hi caben les adolescències.

No estaria de més, però, que anéssim prenent nota de tot allò que poc a poc desapareix de l’educació i l’escola quan hem de viure temps conservadors. Si teníem educació per a la ciutadania és perquè majoritàriament crèiem que hi havia qüestions de les quals els alumnes havien de parlar, investigar, escoltar, formar-se un criteri propi, de manera rigorosa, seguint criteris científics i ètics. Ara ja no. Tot això és sobrer.

Per si algun dia escampa no estarà de més repassar els continguts de la tasca d’educar ciutadans i ciutadanes. En diferents escrits he insistit que, si més no, educar per a ser persones i ciutadans suposava tractar, en diferents moments i formats, deu grans qüestions:

1. Els drets humans. O, dit d’una alta manera, discutir si es veritat o no que tothom neix amb els mateixos drets, la mateixa dignitat, les mateixes necessitats de ser feliç. Si no és a l’escola on l’aprenen a on serà? Fora tot és l’afirmació de la desigualtat i la construcció d’argument per a justificar-la. No és difícil trobar (de maneres molts més simples) arguments com aquest (d’un estudiant brillant, de l’elit social, a primer d’universitat): “Conceptes com a “drets humans” o “dignitat de la persona” són creacions -en el fons ficcions- de la civilització per fer l’existència més suportable”

2. Els drets dels infants. Comprendre què vol dir ser un subjecte actiu de drets amb independència de l’edat i descobrir com es pot exercir. Construir la pròpia autonomia rebutjant la condició de menor. Saber-se persona amb opinió i amb dret a comunicar-la. Lluitar pels drets dels altres companys d’infància i adolescència.

3. Les formes de construir allò que cadascú és i vol ser. Descobrir i construir poc a poc les diverses identitats, anar firmant progressivament el resultat de la pròpia vida.

4. El descobriment de les formes de vida en comú. L’organització de la comunitat i de la societat, els valors i les contradiccions en les que es fonamenta. Els pactes, els acords, les normes que la fan funcionar.

5. El lloc de l’ètica en la regulació de la conducta. El descobriment que tot no val, que no és igual qualsevol forma d’actuar, qualsevol comportament.

6. El descobriment dels altres. La comprovació que necessitem els altre per a ser un mateix

7. La comprovació de les diversitats, el descobriment d’un món mestís i canviant

8. Les eines per a observar la realitat, veure les desigualtats, interrogar-se sobre el perquè de tot plegat. Les eines per imaginar-se-la diferent i  pensar en canviar-la

9. La prioritat de la capacitat de dubtar, de qüestionar, d’aprendre a pensar. Les eines per esdevenir subjectes que es fan preguntes i desitgen saber. Descobrir com a llarg del temps moltes persones han pensat i moltes han discrepat del pensament dominant. Descobrir els temps i les societats en les que uns imposen a d’altres les seves raons.

10. Accedir a una forma de pensar i ser que permeti relativitzar de la pròpia”fe”, la pròpia “cultura”, se crític amb elles, acceptar influències de les altres. Poder negar-se a que els pares fiquin les seves “esglésies” a l’escola.

Després, l’índex ha d’incorporar la dimensió social i ètica dels mons, les preocupacions singulars de cada cicle vital, de cada etapa educativa. Si parléssim d’adolescents l’educació per a la ciutadania era, hauria de continuar sent, una forma d’educar practicant l’ètica del risc i de l’acompanyament. Em parlarem del tema un altre dia.