Paul B. Preciado (abans conegut com Beatriz Preciado) és un filòsof feminista dedicat als estudis de gènere i a la teoria queer, que entén que la identitat sexual i de gènere de les persones és una construcció social. El suïcidi del jove trans Alan ha tornat a posar sobre la taula la preocupació sobre l’assetjament escolar i la transfòbia, i la setmana passada els col·lectius LGTBI es manifestaven a Barcelona per reclamar la implicació de la comunitat educativa en la resposta a l’assetjament vinculat a qüestions d’identitat sexual i de gènere. Preciado parla amb El Diari de l’Educació sobre una escola que considera un espai de reproducció de violències i proposa un model educatiu que permeti superar-la.
L’escola reprodueix conductes homòfobes o transfòbiques?
Tenim una visió encara idealitzada de l’escola, com un espai per a l’aprenentatge dels nens, com si fos realment un espai de llibertat. No es tracta simplement que l’escola reprodueixi conductes homòfobes, transfòbiques o estereotips masclistes, sinó que és una de les institucions claus on es porta a terme el procés de normalització de gènere o de sexualitat. I aquest és un procés violent. Curiosament dos dels espais més violents, el domèstic i l’escola, són aquells que estan més idealitzats en el nostre imaginari com a espais de protecció de la infància. Cal desmitificar aquests espais. En els anys 60 s’inicia una crítica, des dels moviments feministes, homosexuals i més tard moviments transsexual i transgènere, de la violència inherent a aquests espais pedagògics, però hi ha encara molta feina per fer.
Avui la institució escola està en una crisi profunda. D’una banda, la transformació neoliberal ha suposat un ensorrament d’una institució que era fonamentalment pública i vinculada a la regulació estatal. Ens trobem per tant en una situació inèdita. D’una banda, hem de defensar la institució escola, com un dret universal, però al mateix temps, necessitem criticar les violentes normes de gènere i sexuals en què històricament es dóna suport.
I s’està abordant aquest problema?
Ja hi ha molta gent que està duent a terme aquesta crítica, però necessitem fer visibles aquestes lluites i establir aliances. En el context actual de l’Estat espanyol hi ha en certa forma un retorn als valors normatius, que són invocats en algunes ocasions per l’església catòlica. L’escola és també espai de fabricació de la identitat nacional, de normalització racial i religiosa… Necessitem una escola més oberta a la crítica, perquè ¿què significa una pedagogia que no accepta la crítica?
Hauríem de fer una marea d’escoles per pensar col·lectivament com volem ser educats i educar les nostres generacions futures. Ens falta creativitat, imaginació política quan pensem en l’escola. M’agradaria que hi hagués una escola que fos prou plàstica, capaç de treballar amb la riquesa de totes les subjectivitats possibles.
Quina ha estat la seva experiència a l’escola?
Jo vaig créixer en un col·legi catòlic de Burgos només per a nenes, en què jo era un cas de fracàs escolar. Gràcies a una professora que tenia un fill autista i va muntar un grup de vuit persones amb una educació experimental, amb una atenció personalitzada, de molt respecte, jo vaig poder sortir endavant. Aquesta experiència em va canviar radicalment la vida, no només perquè a l’escola tradicional hagués fracassat a nivell acadèmic, sinó també perquè potser no hagués sobreviscut.
El que calen són experiències com aquesta?
[destacat esquerra]”Ens cal una pedagogia radical per temps de crisi que ens ajudi a construir un ciutadà crític”[/destacat]Aquest ideari de gènere, sexual, nacional, no s’acaba a l’institut, se segueix reproduint. En el Programa d’Estudis Independents del MACBA que vaig dirigir fins l’any passat em sorprenia veure els meus estudiants, que estaven en nivell de doctorat, i que eren sociòlegs o psicòlegs però mai havien estudiat res de feminisme ni de lluites anticolonials. Reivindico la possibilitat de crear una xarxa d’escoles, instituts, però també de centres de formació universitària, on s’estudiïn el conjunt de tradicions de resistència minoritària que han fet possible construir una societat més democràtica. Ens cal una pedagogia radical per temps de crisi que ens ajudi a construir un ciutadà crític. Aquesta hauria de ser la tasca de l’escola i no tant la de reproducció.
És crític amb el model d’escola inclusiva pel que es ve lluitant des de fa uns anys.
Hi ha iniciatives tant pedagògiques com polítiques molt respectable d’aquells que treballen amb una voluntat de crear una escola inclusiva, però som molts els que venim de moviments minoritaris i critiquem la idea d’inclusió, perquè suposa tolerar l’altre i integrar amb la condició que sigui marcat com altre. Això és el que Foucault anomenava “exclusió incloent.” Un dels grans problemes de l’escola inclusiva és que l’altre queda com una nota a peu de pàgina en una escola que no canvia. Se segueix practicant la mateixa pedagogia: s’afegeix simplement una cadira per al “diferent”, el “discapacitat”, però no es posa en qüestió l’epistemologia normativa de l’escola.
El radical seria fer una crítica a la norma com a eix de la pedagogia, fer una pedagogia anti-normativa, en lloc d’incloure al que és diferent. En el cas de les normes de gènere i sexuals, no es tracta de “incloure” al nen homosexual o transsexual, sinó de qüestionar la norma heterocentrada i masclista de l’escola que fa que tota dissidència de gènere i sexual sigui percebuda com patològica.
El model d’escola inclusiva no evita un cas com el d’Alan.
El cas d’Alan no és puntual ni és únic, és un entre tants. Ara s’està parlant més dels casos de joves trans, però en el cas de nens i nenes queer, nens efeminats, nenes masculines, nens i nenes són objecte d’assetjament i vexacions. Què significa fer una escola inclusiva amb una norma heterocentrada? Cal una pedagogia radical que inclogui la increïble heterogeneïtat de tots els alumnes. No es tracta d’incloure al que és diferent, sinó créixer en un àmbit pedagògic en què l’heterosexualitat no és la norma.
[destacat dreta]”El problema no és la cadira de rodes sinó l’arquitectura no accessible”[/destacat]El que em fa por amb el plantejament inclusiu són els tractaments excessivament patologitzants o mèdics de la diferència: reduir la inclusió a la cadira de rodes o la transsexualitat a disfòria de gènere. El problema no és aquest, el problema és l’arquitectura no accessible i la normativa de gènere. Aquí està la diferència entre una pedagogia inclusiva i la pedagogia crítica. I no parlo d’acabar amb tota disciplina, sinó de pensar col·lectivament com construir un conjunt de contra-disciplines crítiques.
Hi ha escoles que apostin per un model així?
Com a professor a la New York University he tingut la sort de conèixer i he tingut alumnes que han estudiat a l’institut Harvey Milk. M’explicaven la seva experiència, la sensació de la llibertat, de per fi arribar a un lloc on no havies de sentir-te diferent, fora d’un àmbit heteronormatiu en què havies d’explicar qui eres.
Però són molt pocs els que tenen accés a una escola d’aquest tipus.
És un cas experimental, escoles singulars que poden servir en un cas d’emergència per a algú que està patint una situació de violència. Jo defenso més aviat la creació d’una xarxa d’escoles transfeministes i queer. No parlo d’escoles que surtin del no-res, sinó de les escoles que ja existeixen, que surtin, per dir-ho així, políticament de l’armari, que diguin que l’alumne té dret a experimentar amb la seva pròpia subjectivitat, escoles que es declarin obertament no-heteronormatives i feministes, escoles on els alumnes tinguin dret a processos de canvi sense ser objecte de violència per utilitzar codis masculins o femenins, que no es castigui al nen que amb 7, 12 o 16 anys es posa una faldilla. Allò pedagògic hauria de ser treballar amb aquesta plasticitat que és la base de la creativitat i la transformació social.
Llavors la seva proposta és que les escoles facin un pas endavant en defensa d’un nou model?
Em semblaria meravellós que hi hagués un conjunt d’escoles que apostessin per una pedagogia queer i diguessin que aposten en el seu currículum per una educació feminista. Què vol dir això? Invocar les tradicions feminista, anticolonialista, … Aquí rau l’únic canvi polític en el qual crec realment. On són els cossos pedagògics, les escoles, els instituts, que decideixin fer un pas endavant i dir que volen constituir una xarxa d’escoles transfeministes i queer? A vegades passa per incloure en el currículum petits elements que puguin fer que es parlin de les coses que no es parlen. I si hi ha aquesta xarxa podem organitzar, per exemple, tot un seguit de tallers de formació.
Per exemple, en la meva docència d’història i teoria feminista a la universitat París VIII-Saint Denis a França jo vaig incloure un seguit de tallers de gènere en els quals els alumnes i les alumnes parlaven de la seva experiència de normalització i experimentaven encarnant rols masculins o femenins. Era molt més difícil parlar amb els alumnes nois, que creien que les qüestions de feminisme i sexisme no els afectaven, fins que s’adonaven que també se’ls estava imposant un determinat model de masculinitat. Però en el cas de les alumnes noies, resultava sorprenent veure que la majoria d’elles parlaven de ser objecte de violència.
[destacat esquerra]”No em crec que els docents no experimenten quotidianament els efectes de la violència sexual i de gènere a l’escola”[/destacat]La realitat és que la majoria de docents no ha sentit parlar de teoria queer. No els queda molt lluny aquesta proposta d’una xarxa d’escoles transfeministes i queer?
El que no em crec és que els docents no experimenten quotidianament els efectes de la violència sexual i de gènere a l’escola, perquè són absolutament transversals. Un docent que estigui atent és conscient que hi ha alumnes que són objecte de vexació constant, la nena grassa, el tonto de la classe, el nen efeminat, la marimacho… Qualsevol docent és conscient que és urgent, que cal actuar, que el que ha passat amb l’Alan està passant constantment en tots els àmbits de l’educació. No pot ser com fins ara un acte heroic d’un professor aïllat que decideix incloure un tema en el seu treball pedagògic, ha de ser una tasca col·lectiva.
La qüestió és que per dur a terme aquesta crítica el docent també ha de criticar el seu propi model de gènere. A França, on he treballat més, fins als anys 80 una persona obertament homosexual no podia ser docent. Això revela l’alt grau de normalització heterocentrada de l’escola. També requereix un examen d’autocrítica dels docents i un examen de les seves pròpies idees heterosexistes o masclistes.
Tot això xoca amb un model escolar molt concret. Lucas Platero ens recordava en una entrevista que des de l’educació infantil el currículum avalua si els nens i nenes poden identificar el seu gènere i el d’altres.
En lloc d’un espai de reproducció de la norma cal pensar l’escola com un espai de crítica. Pots explicar que la societat funciona segons aquestes normes, però que dins d’aquest espai ens permetrem qüestionar aquesta norma per imaginar altres formes menys violentes de viure. En el meu cas l’escola em va permetre crear un món que era dissident respecte a la meva pròpia educació familiar, els meus pares van poder accedir a molt poca educació, i en canvi jo em vaig convertir en un àvid lector, cosa que no m’aportava meu entorn familiar. L’escola hauria de ser un espai de dissidència crítica, un espai experimental. Després seria ideal que el parlament funcionés de la mateixa manera, que totes les institucions poguessin funcionar d’aquesta manera, enlloc de com dispositius de reproducció de la violència. Com es fa? Que el conjunt de professors que no volen seguir reproduint aquest tipus de normes socials i de gènere s’uneixin per pensar com fer-ho d’una altra manera. Que facin un pas endavant per elaborar una pedagogia queer. És utòpic, però no impossible. Si no volem que el cas d’Alan es repeteixi, no hi ha temps per perdre, l’impossible és avui el necessari.
