L’educació artística és una eina imprescindible si es vol formar ciutadans crítics i amb ganes de transformar el seu entorn. Així ho veu Montserrat Planella, professora d’aquest àmbit de coneixment a l’institut Castell d’Estela de la localitat selvatana d’Amer. Lliceniada en Belles Arts per la UB, Planella va fer aviat el salt a la docència, que l’ha dut a “experimentar a l’aula” a Educació Visual i Plàstica. Amb aquesta professora, que ha estat també formadora de docents per a l’Administració o universitats com la UdG, parlem del futur d’una educació artística que augura que pot “jugar un paper important” en l’actual moment de canvi educatiu.
Acabada l’entrevista, Planella ens confessa la seva alegria pels èxits col·leccionats per la pel·lícula Estiu 1993 a la Berlinale i al Festival de Málaga. És l’ópera prima d’una antiga alumna seva, Carla Simón, que va descobrir el cinema a les classes d’audiovisual –al Batxillerat– que impartia Planella a l’institut d’Amer. Ara, Simón participa a Cinema en Curs, un programa de pedagogia del cinema que es duu a terme a diversos instituts catalans, inclòs el d’Amer.
L’educació artística ha estat sempre menyspreada als currículums?
No se’ns considera com caldria, però les coses han canviat. A molts centres ja no es pensa que l’educació artística consisteix només a decorar l’escola o cantar nadales. A nivell curricular, però, ja és una altra cosa. Sobretot per culpa de la Lomce, que ens ha tornat a situar com a matèria de segona categoria, com optativa, encara que s’ha de dir que a Catalunya l’hem mantinguda com a obligatòria. Per altra banda, amb aquest interès renovat pel canvi educatiu crec que juguem un paper important.
Després et preguntaré per això últim. Explica’m abans per què creus que l’art ha de tenir un pes significatiu en la formació escolar.
Perquè és una forma de coneixement com les altres, com les ciències de la naturalesa o les matemàtiques. L’art és una forma de relacionar-nos amb el món, de donar sentit a la realitat i a nosaltres mateixos. En el cas de l’art això succeeix a través de la metàfora, del sentit figurat, de les formes sensibles que ens permeten interactuar entre nosaltres i amb l’entorn. És important que els alumnes tinguin eines per fer això. No serveix només per formar dissenyadors o fotògrafs, sinó per entendre que hi ha un pensament simbòlic que no passa només per la racionalització, sinó per la sensibilitat. Les arts visuals ens donen la capacitat de pensar i explicar-nos a través de les imatges, la paraula, el so o el cos en moviment.
Si l’escola ha de formar ciutadans per viure en societat, diries que una formació que obvia els coneixements artístics és incompleta?
Es pot viure sense l’art, potser sí… Però si hem de formar ciutadans crítics i amb esperit democràtic, l’art és necessari, perquè et fa mirar, et fa escoltar, et fa pensar, et fa dir les coses de manera diferent. És important que els alumnes no només sàpiguen les coses que els expliquem sinó que en construeixin de noves, que els donin sentit, que les transformin o que busquin altres maneres d’explicar-les. I l’art va cap aquí. Sense formació artística potser tindríem persones menys flexibles, que no tindrien tantes eines per donar la volta a les situacions, o persones amb menys sensibilitat envers l’entorn, els altres i el propi cos.
L’educació artística s’ha restringit en alguns centres a la plàstica, o fins i tot a les manualitats. S’haurien de tenir en compte totes les disciplines artístiques? Hi tenen cabuda, en un institut?
Al currículum hi ha molt clarament la Música i l’Educació Visual i Plàstica. La dansa i les arts escèniques ocupen un espai més reduït, i es tracten sovint a través d’altres matèries –com l’Educació Física– o de les extraescolars. Seria interessant fer un sol pack de pràctiques artístiques, i tirar d’unes o altres en funció del que necessitem, però és difícil perquè no hi ha prou hores. El currículum t’obliga a acotar, tot i que des de la perspectiva de les competències artístiques del currículum català actual hi ha marge per recórrer a totes les arts.
De fet, el currículum de l’educació artística té una diferència respecte de matèries com Llengua, i és que se li ha tret la llosa de la història. A la matèria d’Educació Visual i Plàstica no es fa la història de l’Art, però a Llengua sí la de la literatura. Això ha ajudat a que la vostra matèria hagi pogut ser més experimental i vivencial?
A l’Educació Visual i Plàstica no tenim la història de l’art integrada dins la matèria, però agafem obres que ens poden servir de referents. Parlem i mirem obres concretes perquè ens interessen pel que estiguem treballant, no perquè haguem de cobrir cap ventall concret. Els artistes ens ajuden a reflexionar, ens obren vies pels processos creatius que desenvolupem a l’aula. No ens preocupa agafar obres d’aquí i d’allà. A Música tenen la història dins del currículum, i és com si l’haguessin de fer una mica més sistemàticament. I a Llengua els han pesat sempre els autors canònics i potser costa més que vinculin processos creatius d’escriptura amb l’aproximació a determinades obres literàries.
Com a professora et costa despertar la sensibilitat artística dels joves?
No parteixen de zero, arriben amb idees de Primària i s’ha de dir que estan oberts a mirar, fer i descobrir noves coses. Tenen unes preferències estètiques i un consum cultural determinat, potser més variat per l’eclosió d’Internet, però estan igualment oberts a la sorpresa. ¿Costa fer que siguin sensibles? Sí, perquè hi ha paràmetres artístics molt allunyats de la seva vida. Per això és important treballar de forma comunitària, compartir-ho amb tot el grup perquè puguin donar valor al que fan. A Cinema en Curs, per exemple, mirem pel·lícules que ells mai no veurien perquè ho fem amb una intenció: volem fer un documental i necessitem saber com un cineasta s’ha aproximat a un determinat tema. Ho comentem entre tots, ho compartim, el coneixement se socialitza i acaba tenint sentit per a ells. Si l’haguessin de mirar sols a casa no tindria cap sentit, i no hi hauria aproximació sensible possible.
Les noves tecnologies han canviat molt la forma d’ensenyar art? De consumir-lo segur que sí.
Depèn. Seguim utilitzant tot tipus de suports, el que passa és que intentem barrejar-ho tot. Hi haurà centres que no hi han entrat, que segueixen encallats amb els collages. Per exemple, pocs centres treballen la fotografia, i no és que es pugui considerar una nova tecnologia. Fer Educació Visual i Plàstica sense tenir en compte la fotografia és absurd. Igual que seria estrany no intentar composar amb l’ordinador a Música. Però això no vol dir que s’hagin d’abandonar els procediments més tradicionals, perquè el procediment no és la finalitat, sinó que ens serveix per explicar les coses. El que també ha canviat molt és a allò a què tenim accés i sobretot a la manera en què compartim el que fem. Internet ha influït no tant en la producció com en la difusió i l’intercanvi del que es fa a l’aula.
I això és positiu?
Sí, i no per la visibilitat que es dona als treballs, sinó perquè quan l’alumne els comparteix ell mateix, directament, se’ls acaba fent més seus.
Quins serien per a tu els reptes de l’educació artística, avui?
Més enllà que s’entengui que és important, crec que l’educació artística pot oferir moltes pistes perquè les altres àrees reflexionin sobre el que fan. Aquest seria un gran repte. L’educació artística pot ensenyar a les altres matèries aspectes com la manera d’avaluar, d’articular els projectes…
Això és el que em deies a l’inici. En aquesta onada de canvi educatiu, és aquest el paper que pot jugar aquesta matèria?
Ara hi ha una preocupació creixent per treballar per projectes, per canviar les pràctiques docents, per introduir el fer a l’aula… Doncs bé, l’educació artística, tal com l’entenem molts, utilitza activitats que són projectes –de llarga durada o d’altres més acotats–, té una metodologia projectual al darrere, que parteix de problemes i reptes a partir dels quals formular-se preguntes, pensar idees que ens ajudin a treballar el que volem dir, entrar en processos de recerca d’informació i d’experimentació, organitzar-se com a equip, fer públic i avaluar el que s’ha fet, predisposar-se a la crítica… Tot això ho busquen ara moltes matèries i l’educació artística ho té integrat de fa temps.
I també sap com avaluar-ho?
Molts centres tenen por de canviar perquè no saber com avaluaran, i una de les raons per les quals l’educació artística ha estat menyspreada és perquè no és quantificable. PISA no l’ha avaluada mai perquè creu que no hi ha paràmetres fiables que serveixin d’indicadors. Això és mentida. Tu pots avaluar processos i experimentacions, o com un alumne argumenta o persegueix idees complexes. El que passa és que no és exacte. L’educació artística té més eines sobre com avaluar des de la complexitat, com valorar competencialment. L’educació artística ben entesa, és clar. Si a classe fas només fitxes, doncs no.
L’art és una matèria que pot donar més pes al desenvolupament emocional i relacional de la persona?
Sí. És el que té a veure amb com els alumnes donen sentit a les coses del seu entorn, què en pensen, com ho expliquen, com es narren a si mateixos. Això té una gran implicació de per l’individu i és molt important a nivell educatiu. A l’aula quan cada alumne fa el seu treball, hi posa una part seva, dóna la seva opinió i mostra el que ha fet als altres, aquest procés tan senzill dona peu a moltes situacions emocionals i permet exposar-se i ser escoltat també emocionalment, i això en altres matèries costa que passi, perquè estàs subjecte als continguts més preestablerts. L’educació artística ensenya també que el coneixement i les maneres de pensar es produeixen i no venen només donats de forma preestablerta.
L’educació artística és un àmbit de coneixement que permet una millor relació amb la diversitat de l’aula?
Hi ha activitats que les pots anivellar més fàcilment. Si consideres que el que fa cada alumne és important perquè pot ensenyar alguna cosa a la resta del grup, llavors la integració és més possible que en una matèria on tothom hagi de saber exactament el mateix. Els alumnes es poden trobar més inclosos, sí, però això no vol dir que no hi hagi diferents nivells i que alguns siguin més competents que d’altres. La idea és que l’art és més accessible per tothom, potser perquè no tot passa per les habilitats de lecto-escriptura.
S’acostuma a defensar també els avantatges de l’art en centres amb molta immigració, pel fet de ser un llenguatge universal. Ho comparteixes?
No puc parlar gaire d’això perquè el context del meu institut no és gaire multicultural. El que sí que puc dir és que l’art és una eina amb la qual s’ha treballat molt en contextos de nouvinguts i també en entorns desafavorits. En aquest sentit, en els últims temps hem vist cada cop més pràctiques de l’educació artística que de forma crítica intenten vincular-se directament amb l’entorn proper, amb el barri, amb el poble… Tant dins com fora del context escolar, amb iniciatives, sobretot en instituts, que intenten veure com les pràctiques culturals a nivell artístic poden ser transformadores, com poden incidir en la comunitat. Com a través de l’art –des d’intervencions en espais fins a redissenys d’entorns– es pot transformar i incidir en el context. Això és una eina molt potent per a treballar amb els joves, però sobretot en entorns on hi ha més problemàtica social.
Posa’m algun exemple de com l’art pot ser transformador.
Agafa un institut ubicat en un barri urbà. Els seus joves tenen una relació concreta amb el barri: hi ha coses que coneixen del barri i d’altres no. Si a través de l’educació artística se’ls dóna eines per investigar sobre el barri –ja sigui perquè el fotografien, en graven els sons, entrevisten o dibuixen la seva gent–, se situaran d’una forma diferent envers el barri, començaran a aprendre’n coses, a parlar-ne. I llavors es poden plantejar què en pensen ells, del barri, i acabaran preguntant-se: “Vull canviar-ne alguna cosa? Com puc fer-ho?”. Intervenint en algun espai? Reunint els veïns i conversant-hi? Fent un documental? Potser es poden acabar fent pràctiques que no seran considerades exclusivament artístiques, però que sense l’art no s’haurien desenvolupat.
En aquesta relació amb l’entorn ha aparegut un altre actor que fins fa poc les escoles no tenien gaire en compte: els museus.
No és que fossin uns desconeguts, però es podria dir que ells oferien els seus productes –exposicions, tallers– i les escoles hi anaven, deien una activitat i marxaven. Ara molts cops la interacció és d’anada i tornada. El museu s’ofereix a l’escola i viceversa. Es creen alguns projectes on hi ha col·laboracions reals amb els centres escolars, perquè els tècnics es coordinen amb el professorat, perquè al centre va al museu quan li interessa per projectes concrets. Sobretot a les grans ciutats, és clar. Des del Mercat de les Flors amb projectes de dansa, passant pel MACBA amb propostes vinculades a l’art contemporani i fins a d’altres propostes artístiques, com el Festival Lluèrnia d’Olot, on hi ha una forta implicació dels centres.
Anem acabant: tens la sensació que l’educació artística ha estat sempre més innovadora que la resta?
No. També tenim les nostres lloses i cal fer molta feina. ¿Que molts dels grans pedagogs del segle XX han acabat pensant en l’art? Sí. Des de Herbert Read a Vygotzki fins Piaget. Si Howard Gardner no hagués pensat en l’art potser no tindríem la teoria de les intel·ligències múltiples. Ara he exagerat [riu], però sí que molts han acabat mirant-se l’art com un espai que dóna pistes que s’allunyen de l’ensenyament disciplinar. Perquè hi ha un pensament més lateral, perquè t’obliga a habilitats relacionals, al pensament abstracte i simbòlic i perquè el processos cognitius interaccionen amb processos manuals… Això, amb tant alt grau, no t’ho donen les ciències socials.
Ken Robinson deia que l’escola mata la creativitat. Hi estàs d’acord?
No ho sé. Diria que adorm la creativitat, les ganes de pensar, la il·lusió, el pensament divergent… En molts casos conforma l’alumne, que acaba esperant que li donis les coses mig fetes. Quan demanes a l’alumne que desenvolupi idees pròpies, que adquireixi compromisos, n’hi ha que no saben fer-ho perquè s’han acomodat. Així que més que matar la creativitat diria que mata algunes formes de pensar.
