Política de rendes: on queda la infància?

No hem arribat a desenvolupar una política d’infància que doni amplis suports públics, entre d’altres amb una política de rendes que ponderi adequadament el fet de tenir menors d’edat a càrrec

Maria Truñó
 
 
 

Els infants tutelats estan majoritàriament en centres. Foto: Andrea Schunert (flickr)

Fa temps que ho sabem i se’n parla: les desigualtats socials creixen i ho fan especialment en l’etapa vital estratègica de la infància. Al voltant de 3 de cada 10 infants i adolescents viuen situacions de pobresa o exclusió social i això és una vulneració del seu dret a un nivell de vida adequat, un dret humà reconegut en la Convenció sobre els Drets de l’Infant, que hipoteca el seu present i el seu futur. Aquesta situació, que ens situa a la cua d’Europa en benestar infantil, ja fa anys que s’arrossega amb unes xifres que no milloren significativament i que són molt similars a Espanya, a Catalunya i a Barcelona.

No només sabem que les desigualtats creixen, també fa massa temps que tenim evidències sobre l’impacte dels factors socials en la salut i en les trajectòries educatives dels infants i adolescents. Però no només això, sinó que cada vegada tenim més dades sobre l’estreta correlació entre la inversió en protecció social de la infància i la reducció de les taxes de pobresa entre els ciutadans més petits i com aquesta ha estat una clau en aquells països que han protegit la seva infància dels estralls de la crisi. Sabem que aquí tenim l’ascensor social espatllat i que a qui li toqui néixer en una família amb pocs ingressos i poca formació, és altament probable que deixi en herència als seus futurs fills o filles un entorn empobrit i un horitzó de poques oportunitats. Com corrobora el recent informe de l’Institut Infància i Adolescència, encara no estem aconseguint compensar les desigualtats socials de partida mitjançant una educació orientada a l’equitat.

Hi ha un dèficit històric en protecció social de la infància

També sabem que les principals causes de fons de la pobresa que afecta a la infància i l’adolescència són tres: la precarietat laboral dels seus pares i mares, l’excessiu cost de l’habitatge (amb especial incidència a la ciutat de Barcelona on més del 40% de les famílies amb infants gasten més en habitatge del que les Nacions Unides consideren assequible), així com el dèficit històric de despesa pública per infant i de polítiques de protecció social a les seves famílies: mentre la UE-28 hi dedica el 2,4% del seu PIB, Espanya només un 1,3% i Catalunya 0,8%.

Malgrat totes les evidències de l’alt retorn social de la inversió en la infància com a intervenció primerenca, aquesta segueix sent baixa en comparació a l’entorn europeu i, per si no fos prou, és poc eficaç i no aconsegueix reduir significativament les taxes de pobresa en la població de 0-17, cosa que aquí sí s’assoleix amb el col·lectiu de gent gran (a través de les pensions) i en altres països on la quantia i la cobertura d’aquestes prestacions és molt més generosa i potent. De fet, en 21 dels 28 països europeus existeixen prestacions universals per infant a càrrec.

Però aquí, al sud d’Europa, en l’imaginari col·lectiu segueix dominant la idea que els infants i adolescents són cosa de cada casa i que les famílies fan, privadament i bonament, el que poden per criar els seus fills i filles. És cert que les famílies són les primeres responsables de cuidar els infants, però les administracions tenen l’obligació de donar-los suport quan està en entredit el seu dret a un nivell de vida adequat (art.27 de la Convenció). És a dir: quan els ingressos no els arriben, les famílies necessiten suports econòmics per poder fer el seu paper de famílies i cuidar els infants i adolescents.

Fer front a les pobreses en la infància amb estratègies que funcionin i que transformin les condicions materials i relacionals és, òbviament, complex i demana múltiples actuacions de política pública. Però el cert és que no hem arribat a desenvolupar una política d’infància que doni amplis suports públics, entre d’altres amb una política de rendes que ponderi adequadament el fet de tenir menors d’edat a càrrec, i que asseguri recursos suficients perquè els nens i nenes puguin créixer i viure de manera saludable i digna.

Les ciutats tenen un paper en la garantia de rendes?

Davant de l’escenari d’unes administracions superiors (tant la Seguretat Social com la Generalitat) que no fan bé la feina que els tocaria en la política de rendes per fer front a les desigualtats i l’empobriment de la infància, poden fer alguna cosa les ciutats? D’entrada i competencialment parlant es podria respondre que no, però, per sort, Barcelona s’entossudeix amb mesures que, siguin o no de la seva competència, sí que són de la seva incumbència. Aquestes actuacions han d’anar més enllà dels reptes de seguir treballant perquè els serveis educatius, de salut i socials siguin efectivament assequibles, de qualitat i orientats a l’equitat i a millorar la vida dels infants i adolescents de la ciutat. Es tracta també que les polítiques d’habitatge, d’ocupació, de mobilitat i, també, les polítiques de rendes i ajuts es pensin en clau d’infància.

Durant els llargs treballs de la comissió al Parlament de Catalunya sobre la ILP per la Renda Garantida de Ciutadania es va fer palès un consens: que la implementació progressiva d’aquesta esperada renda comencés prioritzant les famílies amb menors d’edat a càrrec. I així ho han reclamat repetidament, en diverses versions de prestacions econòmiques i des de fa anys des del Síndic de Greuges fins a moltes entitats socials a Espanya i Catalunya (UNICEF, Taula del Tercer Sector Social, PINCAT, FEDAIA…), algunes en el marc de campanyes europees per fer realitat la recomanació de la Comissió Europea Invertir en infància: trencar el cicle de desigualtats. Aquesta demanda també arriba a la ciutat de Barcelona de la mà de les entitats i del Consell Municipal de Benestar Social que planteja com a una mesura estrella, en el marc de les conclusions d’una comissió sobre l’impacte de la crisi en la infància: “establir una renda municipal de suficiència per als infants fins als 17 anys en situació de vulnerabilitat socioeconòmica on el titular és el ciutadà menor d’edat.”

En aquest escenari, finalment, la primera versió d’aquesta ajuda de 100 euros mensuals per infant en situació de pobresa econòmica va veure la llum el 2015 amb el nom de Fons d’ajuts 0-16. L’estiu del mateix any ja s’amplia el Fons que, des de llavors, ha anat madurant i millorant significativament l’orientació, l’abast i la seva implementació i, actualment, inclou dues millores que no són menors: es tracta d’una convocatòria oberta a tothom qui compleixi els criteris de vulnerabilitat econòmica i els ajuts no estan condicionats a la disponibilitat de pressupost. Amb aquests canvis s’estima que arribarà a més de 20.000 ciutadans dels 0 als 16 anys d’entorns empobrits, el doble de fa dos anys.

La renda 0-16 i la importància de les polítiques del mentrestant

Com totes les ciutats, Barcelona topa amb la realitat d’una caixa d’eines limitada per transformar estructures que empobreixen i per revertir problemàtiques quotidianes d’exclusió fabricades lluny de la política local. La bona notícia és que la ciutat es planteja actuacions no només per mitigar-ne els efectes, sinó també (i forçant el guió) per activar una política del mentrestant. I ho fa tenint en compte, en primer lloc, la infància o, dit en termes jurídics de drets humans, considerant primordialment l’interès superior de l’infant.

Es podria argumentar que la ciutat es posa on no li demanen (però veiem que sí que li demanaven), i que no té competències en rendes (cert, només en té per ajuts d’emergència social). Però el cas és que sí que té capacitats i voluntats per activar-se en el mentrestant: mentre les prestacions estatals siguin de les més minses de la Unió Europea i mentre Catalunya no implementi una renda garantida de ciutadania que prioritzi i ponderi el fet de tenir infants i adolescents a càrrec.

També hi ha qui no el veu més enllà d’un ajut assistencial més dins d’una constel·lació desordenada d’ajuts i ho pot semblar (i, segons com, ho pot ser), sense copsar que té el potencial d’esdevenir una fase inicial d’una política de rendes més àmplia i coherent. I també que té el valor de fonamentar-se en dues premisses clau: una, calen suports econòmics perquè les famílies més empobrides tirin endavant i els infants no quedin al marge; i dos, les famílies tenen capacitats per gestionar aquests recursos amb autonomia i en favor del benestar dels seus fills i filles. No és fàcil fugir de la fiscalització i de la sospita, i reforçar la importància que les famílies puguin gestionar i prendre decisions sobre la vida quotidiana és una condició imprescindible perquè puguin fer de famílies i se sentin fortes i apoderades per cuidar dels més petits i joves.

En quina mesura aconsegueix disminuir la demanda al banc d’aliments i normalitzar els circuits per accedir al menjar? Han canviat certes preocupacions i temes de conversa de les famílies, tal com observen algunes entitats? Els pares o mares identifiquen millores rellevants en el dia a dia dels nens i nenes? Quines percepcions i relat estan construint els nois i noies al voltant de la renda 0-16? Aquests i altres interrogants caldrà analitzar-los, seguir introduint millores escoltant professionals, famílies i els infants, i seguir generant evidències sobre els impactes d’una política de rendes amb mirada d’infància. En tot cas, és una actuació orientada a situar els infants i el seu benestar en un lloc important en les polítiques públiques locals i, per tant, suposa una aposta pels seus drets, ètica, intel·ligent i socialment estratègica.

Maria Truñó
Sobre Maria Truñó

Directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona @InstInfancia Contacte: Twitter | Més articles