Protocol contra la radicalització islamista: joventut sota vigilància i sospita

Hem deixat que un protocol que criminalitza els joves musulmans i estrangers campi al seu aire en el sistema educatiu català

Ainhoa Nadia Douhaibi Arrazola
 
 
 

Des del gener del 2016 els Mossos d’Esquadra tenen activat el Pla Operatiu Especial Antiterrorista (POEA). Els Protocols de Detecció de Radicalització Islamista (Proderai) es troben dins d’aquest marc d’actuació.

Existeixen tres procediments pel que fa al Proderai, tot i que en aquest article en veurem únicament un: el Protocol de prevenció, detecció i intervenció de radicalització islamista a la comunitat educativa, que aspira a detectar “la radicalització islamista” a les aules. La fonamentació d’aquestes línies d’actuació se sustenta en “impulsar la prevenció per detectar fenòmens de radicalització davant aquesta amenaça”. Però és una amenaça real? Les dades de l’informe anual del Ministeri Fiscal de 2016 apunten un grapat d’expedients de menors a l’estat espanyol. 12 l’any 2015, per ser específics. No se sap si aquests expedients finalment han estat perseguits o es refereix a seguiments realitzats davant la sospita de. De moment, la informació és poca i esbiaixada.

Mentre el bombardeig polític i mediàtic que contribueix a reproduir l’expansió de l’oratòria de la por en relació a islam, terrorisme i migració és constant, es fa necessari qüestionar la implementació d’una mesura que s’erigeix com a “preventiva”. Segons declaracions del conseller d’Interior Jordi Jané, “estem davant d’una estratègia global contra el món occidental per atemptar contra la nostra manera de viure”. I encara que en referència a la creació del Proderai fa dos anys Jané ja afirmava que “seria un error vincular la religió dels nostres veïns i veïnes al gihadisme”, no podia deixar d’afegir: “No obstant això, aquests col·lectius són d’especial control”. Aquest tipus d’afirmacions eren els primers indicis de com, sota l’estendard de la prevenció, es procedia a justificar un desplegament de mesures extraordinàries de vigilància, control i intervenció sobre la joventut compresa com musulmana –ho sigui o no–, que posteriorment el protocol i la seva implementació s’han encarregat de confirmar.

Resulta gairebé evident que per prevenir s’ha de vigilar; és a dir, saber on mirar per poder anticipar l’emergència d’aquests esdeveniments indesitjables. En les pràctiques preventives, això es fa a través de la relació de dades generals impersonals, els habitualment denominats factors de risc; apuntant allà on hi hagi perill. Així, es delimita la probabilitat que sorgeixin conductes indesitjables entre determinades poblacions estadístiques detectades com a portadores d’aquests riscos o perilloses. Això implica, com diu Robert Castel al seu famós llibre La gestió dels riscos, la desaparició de la noció mateixa de subjecte i la creació de “la representació social”.

En el document oficial del Proderai veiem com malgrat el tímid intent de no contribuir a la construcció d’un perfil que representi l’objecte potencial radical/radicalizable, es poden extreure, més enllà dels indicadors de risc que s’exposen al text, elements que insinuen característiques físiques, psicològiques i culturals clarificadores sobre com és aquest representant; sobre on cal dirigir els esforços de l’acció preventiva, la vigilància. En definitiva, sobre qui és el terrorista en potència.

Al llarg de tot el text s’hi troben abundants referències que relacionen marginalitat, exclusió, vulnerabilitat, etc. amb “debilitat cap al radicalisme”. Als que cal vigilar són pobres. Trobem també referències a “processos d’aculturació pel fet migratori”. S’entén, així, que cal tenir sospita sobre la joventut migrant; o, en deferència, sobre la canalla pertanyent a un context cultural familiar que no és el socialment dominant. I trobem així mateix aclariments del tipus: “Al món hi viuen més de 1.000 milions de musulmans i els que realitzen aquests atemptats son una minoria”. Per tant, queda prou clara la variable de ser part de la comunitat musulmana.

Per a la implementació del protocol es compta també amb formacions sobre islam, terrorisme i educació intercultural que imparteixen els mateixos Mossos d’Esquadra als docents i directors. En aquestes formacions s’ofereixen uns “indicadors de radicalisme” per la tasca de detecció del professorat. Indicadors com tenir un discurs sobre el Califat de Còrdova o Al-Andalus; voler tenir un coneixement sobre els additius que no són halal; no celebrar el Nadal; no anar a llocs habituals de joves com discoteques i concerts”. “Pintar-se les ungles de henna, tenir una duricia del rés al front”, etc. es presenten com a signes de possible radicalització, segons expliquen els que han assistit a aquestes sessions. Els detalls d’aquesta formació no són públics, encara que El Diari de l’Educació els ha demanat –sense èxit– a la Generalitat. La llista d’indicadors seria dolorosament llarga i entre altres elements que perversament freguen l’absurd, trobem que simples expressions de la pràctica religiosa o la defensa d’un altre relat històric poden fer caure la llosa de la sospita terrorista sobre la infància musulmana.

Les implicacions de la difusió d’un llistat com aquest que barreja interpretacions islamòfobes de les particularitats de la pràctica i la creença religiosa amb elements culturals i altres perilloses bajanades, lligant tot això al terrorisme, són extremadament greus. Les conseqüències que la policia imparteixi aquestes formacions són igualment preocupants, així com el fet que el protocol s’hagi desplegat silenciosament i no estigui havent-hi resistències per part de les direccions dels centres educatius. És sorprenent. I, finalment, que –sobretot– l’alumnat i les famílies que es veuran embolicades sota aquesta trama de sospita i vigilància no n’estiguin informades és una obscenitat que cal remeiar immediatament.

Hem deixat que un protocol que criminalitza la canalla musulmana i estrangera campi al seu aire en el sistema educatiu català. Aquest Proderai, lluny de prevenir els hipotètics processos de radicalització de la joventut, més aviat reforça la institucionalització del racisme i la islamofòbia en l’àmbit escolar. És important tenir consciència que el racisme islamòfob actual es reprodueix a través dels discursos que abracen temes com el terrorisme, els drets de les dones, la laïcitat, i els drets humans, entre altres. No obstant això, el racisme inscrit en aquests discursos no és sempre fàcil de detectar per a l’oïda comú. La relació amb allò islàmic i la representació sobre les persones musulmanes està fortament influenciada pel relat històric-colonial que ha establert l’Estat espanyol i en aquest cas Catalunya sobre els altres. A mesura que s’ha convertit en políticament incorrecte defensar una narrativa colonial i obertament racista, s’ha sofisticat el llenguatge, però roman el racisme inherent a aquesta relació històrica. Per això és crucial fer atenció als conceptes i extractes del document que fan referència precisament a aquests temes.

Els discursos actuals, igual que el llenguatge que es troba en aquest protocol, travessen el tamís de la correcció social sense dificultats i això sí que comporta perills seriosos. Entre d’altres, la permeabilitat i expansió que això els confereix a les narratives racistes que criminalitzen aquest jovent; així com una major dificultat per legitimar les resistències necessàries per tombar-les.

Ainhoa Nadia Douhaibi Arrazola
Sobre Ainhoa Nadia Douhaibi Arrazola

Educadora social Contacte: Twitter | Més articles