Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Barcelona vol fomentar el “turisme del coneixement”. Ho va plantejar el regidor d’Educació i Universitats Gerard Ardanuy el passat dilluns en la presentació del Consell Assessor Municipal d’Universitats de Barcelona, però no és només cosa només de la ciutat. El sistema universitari català està preocupat en captar estudiants estrangers, sobretot extracomunitaris, que paguen quatre cops més per estudiar en una universitat pública que els estudiants de països de la Unió Europea.
Fa un mes la Generalitat va anunciar que obriria un “accés internacional” als estudis de grau i màster per facilitar l’accés a aquests estudiants. L’objectiu del govern català és doblar en cinc anys el nombre d’estudiants de màster i passar de 12.000 a 22.000 estudiants, amb la captació sobretot d’universitaris llatinoamericans i d’economies emergents com la Xina o l’Índia.
El preu oficial dels crèdits d’un curs de la majoria de màsters a Catalunya són 3.952 euros i el Govern estableix que els Consells Socials poden establir lliurement el preu del crèdit per als estudiants estrangers no residents, que no siguin nacionals d’estats membres de la Unió Europea “sense que el preu corresponent pugui excedir quatre vegades els preus fixats per aquest Decret per a l’ensenyament de què es tracti i fins el 100% del seu cost”. D’aquesta manera la Generalitat obre la porta a uns estudiants disposats en alguns casos a pagar fins a quatre vegades el que abonen els universitaris catalans, una via d’ingressos gens menyspreable en temps de retallades.
Una tendència global
L’aposta del govern català és coherent amb la visió imperant a nivell internacional. L’ensenyament superior, si es veu com un negoci, pot moure quantitats importants de diners. El 2004 el comerç internacional de serveis educatius als països de l’OCDE va arribar als 77.000 milions de dòlars, més o menys un 4% del total del comerç de serveis a la zona. Els principals consumidors d’aquests serveis són els països emergents, que necessiten mà d’obra qualificada i busquen la formació en institucions europees o nord-americanes.
El 2013 els països on els Estats Units exportaven més serveis educatius eren tots economies emergents: la Xina, l’Índia, Corea del Sud o Aràbia Saudita. En una economia tan potent com la Xina, la importació de serveix educatius nord-americans representava 8.000 milions de dòlars el 2013, 7,5 vegades més que el 2011. L’educació es troba en el segon lloc entre els serveis més exportats dels EUA cap al gegant asiàtic, representant un 21,3% del comerç total de serveis.I en els últims anys el comerç de serveis educatius ha viscut un creixement important. El cas d’Aràbia Saudita és especialment notable: les exportacions d’aquests serveis dels EUA cap a aquesta dictadura àrab s’han multiplicat per 12,1 entre el 2001 i el 2013, fins a arribar a 1.344 milions de dòlars. L’ensenyament representa un 14,4% de les exportacions de serveis dels nord-americans cap a Aràbia Saudita.
Amb aquestes xifres, mentre els pressupostos de les universitats públiques catalanes porten anys encongits i l’administració les anima a buscar altres vies de finançament, sembla que captar estudiants estrangers sigui una sortida fàcil, sigui amb el “turisme del coneixement” o a través dels ensenyaments a distància, com en el cas de l’aposta que ha fet la UB de la mà de Planeta.
Crítica al model
Aquesta aposta de les universitats públiques per un model comercial suscita crítiques. Dos coneixedors de la matèria que l’han expressat són Hans van Ginkel, rector de la Universitat de les Nacions Unides (UNU) entre el 1997 i el 2007, i Marco Antonio Rodrigues Dias, director de la divisió d’Educació Superior de la Unesco entre el 1981 i el 1999. En un capítol de l’informe Higher Education in the World 2007 critiquen el “procés d’esquizofrènia” que afecta les institucions d’educació superior especialment en el món desenvolupat.
“Des del punt de vista intern, en els països on es troben, es necessari que se les vegi com unes institucions públiques que ofereixen bens públics, però en l’àmbit internacional, sobre tot en quant a la seva relació amb les institucions del món en vies de desenvolupament, actuen com a proveïdors de serveis comercials i donen prioritat absoluta als beneficis econòmics, enlloc de promoure l’esperit solidari basat en compartir el coneixement”, lamenten.
Un aparador
Mentre la Generalitat es planteja facilitar l’accés als estudiants estrangers per aconseguir “recursos adicionals” –en paraules del director general d’Universitats Lluís Jofre–, l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona passa en gran part per crear un aparador per a aquests estudiants. El consistori ha posat en marxa dos portals conjuntament amb la Secretaria d’Universitats i Barcelona Turisme per donar a conèixer les possibilitats d’estudiar a la ciutat.
Aquest article conté informacions del dossier La universitat davant la globalització de la revista ‘Ed, que reben els subscriptors d’El Diari de l’Educació.
