Anàlisi

10 propostes per millorar la inclusió de l’alumnat adoptat

Moltes famílies amb fills o filles adoptats han viscut un bon nombre d’entrebancs en els seus processos d’aprenentatge. Moltes d’elles han buscat les raons per les quals les seves criatures tenien dificultats per afrontar la quotidianitat de l’aprenentatge escolar. Una de les principals conclusions a les quals moltes han arribat és que els seus fills i filles presentaven símptomes associats al trauma relacional primerenc. El trauma és el resultat d’haver viscut de manera continuada durant la primera infància un conjunt de carències, negligències o experiències adverses en diversos àmbits, tant socialment i emocional, com en l’aspecte físic o neurològic. Té unes conseqüències invisibles i duradores i es manifesta de formes molt diverses; les més comunies: un estat d’estrès continuat, dificultats per regular les emocions o comportaments disruptius, difícils d’explicar.

Què es pot fer des del sistema educatiu per oferir una millor resposta educativa i millorar la inclusió dels infants amb trauma relacional primerenc? Les associacions Amics d’infants del Marroc (IMA), Associació de famílies de nens i nenes d’Etiòpia (AFNE), ADOPColombia i PETALES van començar a treballar fa un any per mirar de donar resposta a aquesta pregunta. Del treball n’ha sortit una guia que té el suport de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció i que es presenta al Departament d’Educació.

S’apunten, continuació, deu idees i propostes agrupades en dos apartats: què pot fer l’escola i què pot fer el sistema educatiu, entenent per sistema tot allò que es refereix a l’organització i ordenació de l’educació.

L’Escola

L’Escola pot construir una estratègia, basada en que l’entorn escolar de l’infant sigui protector, un entorn acollidor en el qual créixer, aprendre i desenvolupar-se, però cal una estratègia escolar per fer front a aquest repte, una estratègia per als docents, una estratègia de classe, una estratègia de relació amb les famílies, amb els recursos de l’entorn i amb els professionals.

Els docents han de poder disposar de les ajudes necessàries (per tant, que aquestes s’identifiquin clarament, i es reconeguin com a tals) i les eines que els permetin posar en pràctica aquestes estratègies.

1. La mirada i el benestar emocional

Sense benestar emocional no hi ha aprenentatge sòlid, ho sabem, per això cal una observació atenta davant de qualsevol infant amb trauma relacional primerenc. Aquest és el punt de partida de qualsevol actuació. Ser capaços de mirar més enllà de les categories, una mirada que ens permeti canviar la perspectiva amb la qual els professionals ens adrecem a ells: no és un infant que no vol, és un infant que no pot.

2. Creació d’un entorn coherent, segur i predictible

Basat en experiències positives, en la confiança, en el reforçament del vincle amb l’adult referent a l’escola. I això requereix evidentment de temps, de mesurar les exigències, de motivar. l de buscar un mecanisme de relació que afermi la posició de l’infant, que asseguri el benestar que permet aprendre, amb interès cap a ell, amb rutines clares, amb molta paciència també, amb molta comprensió.

3. Un Pla d’acollida (de l’escola i la família)

Pensar bé quan i com un infant s’incorpora a un centre escolar, en quines condicions, què passa quan s’incorpora, com es treballen les relacions amb els iguals, amb els adults, què passa amb el seu rendiment acadèmic, com s’aborda la seva preparació per als aprenentatges, la seva conducta i què l’ajudarà regular les seves emocions. Cal un pla que el reforci a ell i asseguri que l’escola és aquest espai confiable que necessita amb uns referents que creuen en ell.

4. Una valoració i una adaptació curricular

És necessari concretar el pla en el dia a dia a l’escola i a l’aula. Cal un Pla individual per cada criatura que permeti estar molt atent a què li passa i que generi estratègies d’actuació; pactant amb ell on seu, per exemple, què fa, acompanyant-lo a relacionar-se, evitant els càstigs, no comparant-lo i sobretot oferint-li possibilitats que ell pugui escollir, que l’ajudin, que no el forcin, que li permetin fer passos endavant.

5. Reconèixer la diversitat

I tractar-la, amb materials didàctics i de suport que posin en valor els orígens, la complexitat dels processos de creació d’identitat (no són d’allà, no són d’aquí), però sobretot que evitin les etiquetes, que cuidin el llenguatge, que sigui molt inclusiu i que treballin les emocions que genera la diferència.

6. La funció i el rol dels docents

Més enllà de l’observació atenta, de fugir de les categories, pensar com ens situem davant d’un infant que ha patit una adversitat primerenca, què fem amb la seva por, com reconeixem les seves dificultats, com ens hi vinculem i generem estratègies per ajudar-lo, i les compartim amb la resta de docents, amb les famílies, però també amb la resta de professionals que es relacionen amb l’infant (els monitors de menjador, per exemple).

Sistema educatiu

El sistema pot reconèixer l’existència del Trauma Relacional Primerenc i adoptar mesures d’actuació que facilitin la inclusió. El decret d’inclusió, reconeix la incorporació tardana, la falta de domini de la llengua, una escolaritat prèvia deficitària, entre altres elements, però l’adopció no apareix referenciada com a element a tenir en compte. No es reconeix l’abandonament ni l’adversitat primerenca o el trauma relacional primerenc.

7. Cal un reconeixement

Que el sistema reconegui (no només els docents o centres amb bona voluntat, que són molts) l’existència del Trauma Relacional Primerenc, a través de la manifestació dels seus símptomes. La guia aporta referències sòlides en aquesta línia.

8. Cal una valoració

Que es reconegui el Trauma relacional primerenc com una Necessitat Específica de Suport Educatiu (NESE) i, més con concret, com una Necessitat Educativa Especial (NEE) que doni lloc a un Pla individualitzat (PI). Una valoració que desenvolupi les estratègies a seguir, que ajudi els docents a treballar amb els infants i també a les famílies a relacionar-se amb l’escola i el sistema educatiu.

Recordem que les necessitats educatives especials s’avaluen considerant el funcionament de l’infant dins el seu context educatiu, independentment de la seva condició personal i social. El Trauma Relacional Primerenc (TRP) es manifesta, com hem vist, en un conjunt de conductes que, correctament identificades, permeten oferir als infants uns suports per afavorir l’aprenentatge en condicions d’equitat.

9. Calen els mateixos mecanismes

Els mateixos mecanismes que el sistema ja contempla per a cada una de les especificitats i necessitats educatives, però uns mecanismes adaptats al trauma relacional primerenc. Parlem de formació per reconèixer-lo, per tractar-lo. Parlem de protocols, maneres de detectar-lo. Parlem d’assessorament i parlem sobretot d’actuacions, de què fem davant d’un infant, que ha estat abandonat, que després ha estat adoptat, traslladat de país, que és estimat, però que  té dificultats que venen d’haver viscut situacions adverses. I d’aquí surt la  darrera idea.

10. A la majoria d’infants adoptats se’ls sol considerar “normals”, “i ho són”, però en molts casos són alumnes amb unes necessitats especials que altres no tenen. Tenen una ferida primària que els genera unes dificultats especials a les quals el sistema educatiu ha de poder donar resposta per garantir-los el seu dret a l’èxit educatiu i a una inclusió plena.

Aquest article resumeix algunes de les aportacions que s’exposen al document “Propostes per a la Millora de la resposta educativa de l’alumnat Adoptat/Acollit”  elaborat per Xavier Garcia, Alfonso Hernández, Nerea Larumbe, Vinyet Mirabent i Jordi Plana, per encàrrec de les associacions Amics d’infants del Marroc (IMA), Associació de famílies de nens i nenes d’Etiòpia (AFNE), ADOPColombia i PETALES.