Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El 4 de desembre es van complir 50 anys de la mort de Hannah Arendt. No és com si haguéssim estat cinc dècades sense aquesta teòrica de la política. Més aviat, tot el contrari. Des dels anys vuitanta fins avui, els llibres, els articles, els estudis, les tesis sobre l’obra arendtiana han proliferat i s’han multiplicat exponencialment i el nom de l’autora s’ha tornat gairebé popular. Quan el 8 de novembre del 2016, Donald Trump va pujar al poder per primera vegada, dos dels llibres més venuts als Estats Units les setmanes següents van ser 1984 de George Orwell i Origens del totalitarisme de Hannah Arendt.
En vida de l’autora, l’obra arendtiana no va gaudir de la recepció i el reconeixement que corresponien a un pensament original, que s’escapava dels canons de la filosofia política tradicional. Altrament, en els darrers anys, es pot haver caigut en la temptació de creure que Hannah Arendt és una moda, però el que realment ha passat és que s’ha fet justícia a una veu fonamental per intentar comprendre el nostre temps, la importància de la qual ja ningú no gosa discutir .
A La condició humana, Hannah Arendt va explicar que l’època moderna ens havia fet perdre el sentit d’allò que ens interessa i ens preocupa a tots perquè és comú, és a dir, el sentit de la importància primordial de la política. I va diagnosticar com a fenòmens socials dels nostres dies el desarrelament, la solitud i el triomf d’un tipus d’ésser humà que, reduït a si mateix, només sap trobar satisfacció en el procés de treball i consum, perquè tot ho acaba subsumint, interpretant i vivint sota aquest binomi.
D’altra banda, Arendt no concebia la política — la llibertat — sense el reconeixement no només de la pluralitat i la diferència, sinó també de la contingència i la fragilitat del domini dels assumptes humans. D’acord amb Arendt, el que això implica és acceptar sense reserves i fer-nos responsables del món, assumir la necessitat de preservar-lo mitjançant l’acció conjunta, convertint-lo en un lloc del qual ningú se’n pugui sentir exclòs. Per tant, i tenint en compte l’experiència acumulada del segle XX, cal oposar-se a qualsevol projecte totalitzador, somni idíl·lic o pensament unilateral que es presenti de manera determinística com l’únic punt de vista i la solució definitiva als problemes de la humanitat. Això també significa que en el pensament arendtià, la dissidència juga un paper transcendental, però no absolut. El desacord forma part de la crítica i de la resistència, del procés obert de construcció del món, per al qual també són necessaris el perdó, el pacte i la promesa. “Això és una aventura – assegurava Arendt en una entrevista el 1964 –, i jo diria que aquesta aventura només és possible si confiem en la gent. És a dir, si confiem – d’una manera difícil de copsar, però fonamental – en allò humà que hi ha en totes les persones. D’una altra manera no seria possible”.
El pensament de Hannah Arendt
A continuació, exposo el que lliurement anomeno deu tesis sobre Hannah Arendt com a petit homenatge i convit general a la lectura de la seva obra.
1 – Per a Arendt, el pensament neix de l’experiència, dels esdeveniments, del que passa i del què ens passa, i s’hi ha de mantenir lligat com a únics indicadors per poder-nos orientar.
2 – La llibertat, per Arendt, no és triar entre una cosa i una altra, sinó crear-ne una de nova.
3 – Comprendre no és el mateix que estar ben informat o conèixer en sentit científic, sinó l’activitat inacabada a través de la qual mirem de posar-nos d’acord amb la realitat i sentir el món com casa nostra.
4 – La vida ens és donada, però el món és un artefacte. Som nosaltres qui el fem i el desfem constantment. Això significa que el món podria ser d’una altra manera.
5 – El món existeix cada cop que en parlem. Per això l’amistat té una dimensió política quan conversem sobre coses que ens afecten a tots i no, o no només, quan parlem sobre les nostres intimitats.
6 – Tota l’obra d’Arendt és una defensa de la política contra el totalitarisme, que n’és la negació.
7 – “El món no va veure res de sagrat en l’abstracta nuesa de ser únicament humà”: sense institucions polítiques i legals que ens garanteixin el “dret a tenir drets”, s’instal·la la barbàrie i el caos. Aquest és el drama que viuen els refugiats.
8 – “El fet que els homes, no l’Home, viuen a la Terra i habiten el món” és la condició humana de la pluralitat. Tots els autoritarismes, i especialment el totalitarisme, intenten destruir-la.
9 – Banalitat del mal significa que el pitjor ens pot arribar d’allò més insignificant, de la incapacitat de pensar, que políticament vol dir deixar de tenir en compte tots o la majoria de punts de vista. De l’egoisme en poden sorgir catàstrofes. Per això Arendt posa com a exemple del mal banal al pare de família, que preocupat només per la seguretat i benestar dels seus, del privat, pot ser connivent amb el sorgiment de desastres polítics històrics.
10 – “Els fets són la matèria de les opinions, i les opinions, inspirades per diferents interessos i per diferents passions, poden diferir granment i romandre legítimes tant de temps com respectin la veritat de fet. La llibertat d’opinió és una farsa si la informació sobre els fets no és garantida i si no són els mateixos fets que són objecte de debat”. Qualsevol opinió basada en fets alternatius – una altra manera d’anomenar la postveritat – només alimenta un univers de fantasia al servei d’un segment ideològic de la població i contribueix a corroir el món, que per definició és comú a tots.
+1 – “No hi ha pensaments perillosos; en si mateix, pensar és perillós”.
