Actualitat

100 anys d’escoles d’estiu: com els mestres de Rosa Sensat van fer revifar la flama

“Es tractava d’una escola clandestina, que començava amb quinze alumnes mestres asseguts a l’entorn d’una taula de menjador d’una casa particular, escoltant els ensenyaments i rebent l’experiència d’una mestra d’abans de la guerra, Angeleta Ferrer, filla d’una altra mestra desapareguda, Rosa Sensat, a la memòria de la qual es donava el nom a l’experiència”. Així descrivia la pedagoga Marta Mata el naixement de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, el dia 4 d’octubre de 1965.

Primer van ser uns cursos de tarda, i després la primera escola d’estiu després de la bretxa franquista, ja l’any 1966. Una vegada més, igual com va passar a principis de segle, els mestres se sobreposaven al menyspreu que l’Administració mostrava per la seva tasca i s’organitzaven per satisfer la seva necessitat de formació permanent, d’ampliació d’horitzons pedagògics i de cooperació entre professionals.

Aquest any se celebra el centenari de les escoles d’estiu, impulsades el 1914 per primer cop pel mestre Eladi Homs sota l’empara de la Mancomunitat de Catalunya, i hi ha qui es pot preguntar quina hauria estat la trajectòria d’aquestes trobades formatives sense la entrada en escena de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Un col·lectiu de docents decidit a recuperar els avenços educatius i pedagògics impulsats durant l’època daurada de la Segona República i utilitzar-los, anys després, per transformar una societat entumida per anys de franquisme.

“L’escola d’estiu va ser l’aglutinant de tots els mestres que volien canviar la realitat social i educativa, amb experiències innovadores; va servir per constatar que no estàvem sols i que érem molts els que anhelàvem canvis”, recorda Irene Balaguer, ara presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i llavors una jove estudiant de 18 anys. “Vam recuperar la història però no només per fer memòria, sinó per avançar”, sentencia.

Certament, en les primeres escoles d’estiu els docents, joves àvids de renovar-se, van beure de referents pedagògics catalans que havien estat bandejats pel franquisme, però alguns dels quals encara estaven en actiu en algunes escoles privades catalanes -Costa Llobera, Talitha, Sant Gregori…- que havien aconseguit mantenir certa qualitat. Referents com Alexandre Galí, Artur Martorell o Angeleta Ferrer, que havien viscut i organitzat les primeres escoles d’estiu, van servir de referents als joves mestres.

Marta Mata, impulsora de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, també va deixar escrit a la revista Perspectiva Escolar, l’any 1985, com va viure la primera trobada: “Cent petits fulls multicopiats es reparteixen a mà entre mestres coneguts, i el dia de la inauguració, clandestina i també a l’empar d’un convent de religioses, apareixen 150 mestres-alumnes de tot Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, amb el denominador de la llengua catalana i la voluntat de renovació pedagògica”.

Així va ser com 150 mestres reunits al convent de monges filipenses de Barcelona van aconseguir revifar la flama encesa per la Mancomunitat l’any 1914 -qui sap si abans i tot, pels mestres empordanesos de principis de segle-, i permetre que actualment segueixi viva de la mà de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, en connivència amb la Generalitat, que segueix aplegant milers de mestres cada estiu per compartir experiències arreu del territori.

Apropar l’escola a la societat, el gran repte

Aquest vídeo és de l’escola d’estiu de l’any 1970, i segons explica, emmarcava els seus eixos principals dins un gran dilema: és possible mantenir el lligam entre la tasca pedagògica i la tasca social que fan com a ciutadans els mestres? “Si m’hagués de quedar amb una idea d’aquelles primeres trobades, és el convenciment que l’escola no acaba a les portes de l’aula o dels claustres, sinó que ha de preocupar-se per avançar amb la societat i transformar-la, i a la vegada deixar a la societat que hi entri”, explica Jordi Maduell, mestre jublilat que va participar en les escoles d’estiu desde la segona edició.

“No sé si ara passa, però la defensa de que l’escola no ha d’estar aïllada és molt important, i la vaig adquirir allà, on per exemple es va iniciar, l’any 1972, la formació de pares i mares per a crear les que es coneixen ara com AMPA”, relata Maduell. I afegeix Balaguer: “L’escola d’estiu no estava al marge del context social, tot al contrari, i com a prova hi ha la participació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat a l’Assemblea de Catalunya”.

En aquest sentit, tant Balaguer com Maduell destaquen que les escoles d’estiu van ser, als seus inicis, molt més que trobades pedagògiques. “Hi havia un espai de participació amb certa llibertat, on hi trobaves partits polítics, sindicats, músics i cantautors…”, rememora Maduell. “Aquesta implicació va crear escola, i salvant les distàncies, organitzacions com el MUCE o Somescola.cat en són hereves”, sentencia.

Però, sobretot, si una lluita va acompanyar els primers anys de les renovades escoles d’estiu va ser la de la llengua catalana. Escrivia Marta Mata que “l’Escola Rosa Sensat va abordar el tractament de la llengua a l’escola amb l’objectiu d’aconseguir un bon ensenyament de les llengües catalana i castellana per a tothom, l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament i de l’educació a l’escola i d’unitat civil dels fills autòctons i immigrats”.

Expansió territorial de les escoles

Des 150 mestres que van participar de la primera escola d’estiu, l’any 1966, es calcula que 105 van ser després professors i organitzadors d’altres trobades d’estiu en altres punts del territori no només de Catalunya, sinó de les Illes i el País Valencià, i inclús en altres punts de l’Estat espanyol. Docents com Jaume Miret, que ben aviat es van endur l’experiència a casa seva, en aquest cas a Lleida, on ara dóna nom a l’escola d’estiu.

“El gran mèrit de Rosa Sensat és que va descentralitzar les escoles; hi havia voluntat de que a tots els territoris hi hagués escoles d’estiu vinculades als compromisos socials de cada comarca”, exposa Irene Balaguer. Sobretot a partir de la dècada dels 70 la renovació pedagògica va anar creant nuclis, moviments que s’estima que van arribar a ser una vintena a tota Catalunya. Va ser una època daurada que va culminar amb la massiva assistència a l’escola d’estiu de 1977, a Barcelona, on 9.000 mestres es van reunir setmanes després de les primeres eleccions democràtiques desde 1936.