40.000 euros per Palestina des de la comunitat educativa

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

“There is wisdom in what Richard Nixon said approximately 40-50 years ago: ‘The professors are the enemy’”. Aquestes són les últimes paraules del nou vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, tancant la National Conservatism Conference el passat gener després de 30 minuts atacant el sistema universitari nord-americà. No hi ha cap diferència entre aquest inversor ultracapitalista i polític estatunidenc mudat amb un vestit de milers de dòlars i Millán-Astray vestit de militar cridant “¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!”, condemnant milers de docents a l’oblit de les cunetes. No ens enganyem. Tampoc queden molt enrere tots aquests egòlatres i oportunistes obsessionats amb els likes, els retuits i veure’s la cara per la pantalla liderant la seva particular lluita contra el que ells anomenen wokisme, el que passa és que aquests últims es disfressen d’elements contestataris i encara no han pogut percebre (o sí) que només fan que retroalimentar als primers.

En tot cas, la història ens diu que mentre el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, en aquest clarobscur sorgeixen els monstres, però també podem dir, amb fermesa, que també sorgeixen les il·lusions i les esperances.

Quan la solidaritat educa

El passat dissabte 1 de febrer, a l’IES Viladomat de Barcelona, va tenir lloc una jornada de solidaritat entre pobles des de la comunitat educativa (1) per reivindicar la cultura de pau i la no-violència al voltant de la celebració del DENIP, una data castigada pel cicle despolititzador-repolitizador del neoliberalisme educatiu, que ha anat perdent pes i importància en molts centres passant de ser l’eix vertebrador pedagògic de molts Projectes Educatius de Centre a mer testimoni d’una celebració puntual i minsa.

Taules rodones per parlar sobre la cultura de pau i desmilitarització, dones i resistències en zones de conflicte, així com activitats infantils i culturals amb documentals, poesia i música en directe. Una programació que, més enllà d’intentar generar debat i reflexió sobre temes d’actualitat, pretenia donar un impuls a la campanya #DimartsAmbPalestina que es va iniciar l’octubre passat des dels centres educatius de Catalunya vestint una samarreta blanca amb una il·lustració d’en Turu, una campanya amb l’objectiu de visibilitzar el genocidi en els entorns escolars, trencar els silencis, la por i els intents d’imposició de la neutralitat, així com recaptar fons per fer arribar aliment, aigua i roba d’abrigar al nord de Gaza (2).

Quan els números sí que importen

Veiem, atònits, com el tracte mediàtic s’inverteix en funció de qui es parla: ho estem veient durant l’operació de genocidi i neteja ètnica practicada a Gaza quan es parlava de centenars de víctimes palestines, però s’anomenen amb noms i cognoms les israelianes. Veiem com s’anuncien xifres als titulars dels diaris quan es tracten de presos palestins i es mostren imatges de persones en l’entrega d’israelianes.

“Palestina ens fa de mirall”, resa la samarreta. Un mirall que només reflecteix una societat cada cop més racista i profundament islamòfoba. Si amb Ucraïna vam omplir capses plenes de menjar i roba, vam assegurar sortides segures a les famílies, vam acollir i escolaritzar els infants, com és que amb Palestina decidim mirar cap a una altra banda o, inclús, justificar l’injustificable?

Quan els números amaguen el procés deshumanitzant i deshumanitzador del genocidi cal denunciar-ho, però quan parlar de números comporta un procés solidari rehumanitzador “del nosaltres”, cal fer-ho valdre.

La jornada va aconseguir recaptar 1.100 euros amb la venda de samarretes i dessuadores. Sumats al que ja s’havia recaptat anteriorment, fa que la xifra hagi sobrepassat els 40.000 euros en poc més de quatre mesos: 298 comandes, 7.993 samarretes als centres educatius públics d’arreu del país. La campanya tenia una segona fase: les persones que haguessin fet la comanda des dels claustres havien de fer-se una foto per poder difondre a xarxes i seguir estenent la solidaritat. Amb prou feines hi ha hagut una vintena. Per què?

*Més de 100 persones van participar durant la jornada de matí i tarda el passat dissabte 1 de febrer* / D.O.

Censura i por

El genocidi al poble palestí ha estat i és la darrera (temem que no l’última) demostració d’hipocresia, impunitat, cinisme i deshumanització de l’imperialisme occidental. Mentre llançaven bombes assassinant milers i milers de criatures, la seva maquinària propagandística treballava a córrer cuita intentant crear un relat demencial justificant els crims de guerra del sionisme. Qualsevol crítica a aquests macabres actes comportava ser acusat d’antisemita o filoterrorista. A les aules no ha estat cap excepció. La campanya ha estat fortament criticada a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials (3), on els tambors d’adoctrinament tornaven a ressonar amb força tal com va passar durant les retallades, l’1 d’octubre i ara amb el suport al poble palestí. De nou, els intents d’imposició de la neutralitat davant tot el que passa fora de les quatre parets d’un centre educatiu tornaven a posar la catifa vermella a la por i l’autocensura. Tant se val que el currículum de primària i secundària ens interpel·li directament, que ens obligui a reflexionar sobre temes d’actualitat des d’una mirada crítica, que ens obligui a oposar-nos (com no fer-ho!) sobre qualsevol forma de discriminació i violència.

Es demana, de forma reiterada i cíclica, que les treballadores del món educatiu deixem d’exercir la nostra responsabilitat docent. Sota el mantra de despolititzar l’educació i d’imposar una suposada neutralitat en els conflictes, el neoliberalisme educatiu ens empeny amb les eines de la por, la censura i l’autocensura a ser mers replicants d’una societat acrítica, desvinculada i dòcil davant la injustícia. A la recreació de Non-Player Character socials, com si d’un joc virtual es tractés.

La jornada de dissabte va començar amb la intervenció de docents de l’IES El Palau, explicant la persecució i repressió que van patir per part de guàrdies civils i el poder mediàtic, polític i judicial de l’estat espanyol, un cas que pretenia criminalitzar i exemplificar cap a la resta del col·lectiu, imposar l’autocensura i el silenci davant les injustícies. “Ni una trucada”, afirmava una de les docents, denunciant la manca de suport per part de l’administració, la qual també és responsable d’haver anihilat la democràcia als centres i s’hagi instaurat a algunes escoles i instituts educatius públics dinàmiques d’inseguretat, discriminació, competició ferotge i por d’alçar la veu als claustres.

Quina por tenen de la funció docent? Com pot arribar a ser de poderosa la nostra tasca i perquè volen anul·lar la nostra consciència col·lectiva?

Orgull de compromís docent

Al final de la jornada de dissabte va cantar la coral Schnappi de l’IES Marianao de Sant Boi de Llobregat. Cinc dies després, tres menors integrants d’aquesta coral, junt amb la seva família, eren desnonats de casa seva tot i els intents dels moviments per l’habitatge per aturar-ho. Voleu parlar de violència? Parlem de desnonaments.

Aquests i molts altres casos invisibles han provocat que centenars de docents arreu del país s’estiguin organitzant en grups pel dret a l’habitatge per denunciar que sense llar no es pot educar (4), que els infants, jovent i les seves famílies necessiten viure i conviure en entorns estables i segurs. És el mateix professorat que cada any es mobilitza contra les retallades i l’infrafinançament de l’escola pública i el tancament de línies advertint que sense recursos no es pot garantir una atenció qualitativa a l’alumnat. És el mateix professorat que entra cada dia als centres educatius abordant les enormes complexitats d’unes aules tensionades marcades per la desigualtat, la precarietat i la pobresa i que combaten els discursos reaccionaris de l’exclusió com el racisme, l’LGTBI-fòbia i el masclisme reaccionari que s’imposen des de la meta vers de la desinformació.

No ho podem fer soles

Necessitem anar de bracet amb famílies i amb l’administració i que aquests últims, en comptes d’assenyalar-nos, valorin la tasca ingent que fa anys que realitzem tot i els enormes bastons a les rodes que ens han posat.

Contra aquells que afirmen que el nostre col·lectiu és corporativista, que s’està dretanitzant, que viu d’esquena a la realitat, us diem que ens sentim orgullosos de ser docents. Terriblement orgullosos.

Més enllà dels arguments de sobretaula del cunyadisme il·lustrat en tertúlies de ràdio, televisió i el fangar de les xarxes socials; més enllà de l’assenyalament constant contra el professorat per part de l’administració, seguirem compromesos amb l’acompanyament al nostre alumnat i a les seves famílies, amb les nostres aules i els nostres centres com espais de convivència, coneixement i foment del pensament crític i la consciència social. I també fora d’ells, al carrer, seguirem defensant la cultura de pau: el compliment dels drets, la lluita per la justícia i la reivindicació d’una vida digna.

Consciència a/de classe

No ho podem tot, però no som autòmats. Ens neguem a ser una peça més d’aquest engranatge malmès i rovellat que xerrica agonitzant. No ens podem permetre ser un mer instrument ideològic administrador i executor. La posició de l’alumnat condiciona la tasca docent, la seva realitat el fa un subjecte polític, no un objecte, com ho som també nosaltres. Les aules han de ser un espai dialògic, transformador i humanitzador.

Avui ens organitzem per defensar el dret a un habitatge digne del nostre alumnat davant l’espiral especulativa dels fons voltor, com ahir ocupàvem espais públics i privats exigint sanitat i educació pública als barris. Avui ens organitzem per articular la solidaritat amb el poble palestí davant la barbàrie de la violència i la mort, com ahir vam paralitzar-ho tot per cridar des de balcons i carrers el “no a la guerra” contra l’imperialisme criminal, senil i extractivista a l’Iraq. Avui seguim lluitant a favor d’un sistema educatiu públic, democràtic, laic, inclusiu, feminista, emancipador, en català i de qualitat, com ahir ho vam fer aixecant amb les nostres pròpies mans institucions populars per l’alfabetització de les classes populars, la seva escolarització i l’aprenentatge de la llengua.

*Protesta veïnal al barri de Sant Crist de Badalona per una educació pública durant els anys 70* | Facebook Badalona Recuerdos

Potser l’educació (sola) no canviï el món, però posarem esment fins a l’extenuació a fer complir el pensament de Freire: canviarem a les persones que canviaran el món.

Fes la teva comanda de samarreta/dessuadora per #DimartsAmbPalestina aquí:

Dessuadores: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdhPdaslqBwe2b2xZNp3zIqflSztUkrMlEIJXZTk ObwVb sg/viewform

Samarretes: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdxu5hXlmTv3x8BpWpp2uq4sih7QDZU5twRF7 5FzB2gbmOsiQ/viewform

Salutacions des de Jabalia (nord de Gaza) del nostre company Fayez Elemare: https://www.youtube.com/watch?v=oFKU8NoLvw0

Darrera entrega: https://youtu.be/NQyZ7JLuukc?feature=shared